No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. Fugim d’un radicalisme que no té
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 9,13-18)
Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.
Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon (Flm 9b-10.12-17)
Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,25-3)
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar.” Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.»
Homilia:
Aquest Evangeli que acabem d’escoltar, si l’hem escoltat bé, potser hauria estat millor escoltar-lo assegut. És un Evangeli que, escoltat bé repeteixo, ens pot agafar mareig, i és millor que estiguem assentats. “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu. Qui no m’estima més que el pare i la mare,... i fins i tot que la pròpia vida no pot ser deixeble meu.” És molt fort; és molt clar, massa i tot!.
No per posar-hi sordina, ni amb cap intent d’aigualir l’Evangeli, Déu me’n guard de fer això, però sí que convé situar-lo en el lloc que li correspon i no treure’l del context, que ho falsejaria. És així com el podem entendre correctament; fugim d’un radicalisme que no té.
En primer lloc, diu que el seguia molta gent i que anaven a Jerusalem; Jesús els adverteix què vol dir anar a Jerusalem: allà l’espera la creu. I pregunta si tots aquells que l’acompanyen també estan disposats a seguir el seu camí fins el final, com aquell home que vol construir una torre. Perquè una cosa és acompanyar-lo i l’altra cosa molt diferent és seguir-lo fent el mateix camí i la mateixa fi. És el mateix que diu als germans Jaume i Joan quan volen ocupar els primers llocs (“Esteu disposats a veure el calze que jo he de veure?”).
En segon lloc, quan Lluc escriu el seu evangeli, corren temps difícils de persecució per a aquells que segueixen a Jesús. Els deixebles han estat expulsats de la sinagoga perquè són seguidors del Natzaré. Fins alguns hauran de segellar la seva fe amb la pròpia vida.
Seguir Jesús perquè cura malalts, perquè multiplica pans i peixos...s’ha acabat. Seguir Jesús havia de ser no el fruit d’un entusiasme messiànic, sinó una conseqüència molt més seriosa. Un compromís molt seriós, molt comprometedor, fins i tot, si convé, heroic. Jesús no vol enganyar a ningú, no ven res. El secret de Jesús no ha de venir marcat per si som molts o per si som pocs, sinó per si som conseqüents amb allò en què creiem fins al final; no en els moments d’entusiasme i prou.
Dotze apòstols... millor dit onze... eren pocs, però van fer molta feina. És qüestió de qualitat, no de quantitat.
També Hernan Cortés va cremar les naus per evitar una fugida, i no per això l’hem tingut per un eixelebrat.
Referent a la sentència “Qui no m’estima més que el pare i la mare no pot ser deixeble meu” convé matisar, sense aigualir. No es tracta de negar l’estim a la família o a la pròpia vida, sinó de subordinar-ho tot a l’amor de Déu que és el primer. No és, doncs, o ells o jo. Sinó ells i jo, jo i ells.
Això ho hem dit sempre i ningú s’ha posat les mans al cap. Primer manament de la Llei de Déu: Estimar Déu sobre totes les coses. I ho hem trobat el més normal del món.
L’home té una tendència normal a adorar els ídols. Els té per Déu, i ell hi sotmet la seva voluntat; perquè l’ídol satisfà les nostres aspiracions i els nostres desigs, és la nostra projecció: és un déu fet per nosaltres. Per això quan, amb gest d’innocència o de pretesa llibertat, es diu jo faig el què em dóna la gana...no fas el què et dóna la gana, fas el què t’ha manat l’ídol, perquè t’agrada.
El camí que proposa Jesús sempre és una opció de llibertat. Ell ha començat dient això: “Si algú vol venir amb mi ...” Per altra part, ficats de ple en la monotonia de la vida de cada dia parem poc esmen en el què fem, i a vegades no sabem ni perquè ho fem.
Quan Jesús ens avisa, anant cap a la creu, ens mostra què hi ha darrera la creu. No és la creu per la creu, fora masoquisme. És fer allò que Déu vol, ni que sigui passant per la creu. És prendre’s aquella medecina, ni que sigui amarga, perquè el què volem és la salut.
Per arribar a on ens hem proposat passarem pel camí que sigui. Aquell “Confio el meu alè a les vostres mans” de Jesús a la creu és un present; després d’això hi ha Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada