dilluns, 15 d’agost del 2011

Homilia de la Festivitat de l’Assumpció de Maria


 Aquesta festa d’avui ens diu una cosa: a Déu no el guanya ningú en generositat!
Mn. A. Roquer
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
Avui molts pobles de casa nostra, a Catalunya, celebrem la festa Major. Ja ho sabeu. No podien triar millor dia perquè avui, per tot arreu, el poble cristià celebra la festa Major de la Mare de Déu. Dieu-me si l’assumpció al cel no és un fet, el més important, per ser celebrat a la vida d’una persona?.

Aquesta festa d’avui ens diu una cosa: a Déu no el guanya ningú en generositat!. O si voleu: l’amor, amb amor es paga. O si voleu dit d’altra manera en el marc de l’Evangeli: El sí de Maria de Natzaret, el sí de Maria a Déu hi ha correspost un sí de Déu a Maria. Un sí que feia entrar Déu a la Terra, a Natzaret; un sí que feia entrar Maria al cel com a primícia i com a garantia de tots els que, en el transcurs de la Història, d’una manera o d’una altra, seran capaços i valents de dir sí a Déu.

En un llenguatge simbòlic, no pot ser d’altra manera, l’autor del llibre de l’Apocalipsi vol encoratjar els cristians que sofreixen persecució. Descriu com el pla de Déu es compleix en la Història, malgrat el rebuig, la incomprensió o, fins i tot, la persecució. La Dona, símbol del poble de Déu, engendra el Messies i aquest és endut cap al cel (la Resurrecció). Contra aquest Messies el drac, símbol en aquell moment de l’Imperi Romà, encara que no ho sembli, no hi pot fer res!. Així Maria esdevé model del poble de Déu, garantia de futur; model, direm en el prefaci, d’esperança certa del poble que camina. És per això que a Maria l’anomenem, tantes vegades, esperança nostra.

La fe ens diu que en Maria, per ser Mare de Déu, s’ha acomplert allò que un dia serà la condició de tots nosaltres. Per això Maria és imatge de l’Església, d’una Església que de moment peregrina.

“La Dona vestida de sol” ens ha dit l’Apocalipsi, o sigui vestida de Déu, plena de gràcia, és coronada amb una corona de dotze estrelles (les dotze estrelles, vés per on, de la Immaculada són la bandera d’Europa). Les dotze estrelles simbolitzen les dotze tribus d’Israel, o sigui tot el món, tot el poble de Déu.

Per a aquesta festa, la glorificació de Maria, s’ha triat a la lectura de l’Evangeli, ho hem sentit, el que anomenem el segon misteri de goig del Rosari: la Visitació. Però, mirant-ho bé, el què hi trobem és, potser, el primer misteri de glòria: “Beneïda tu entre totes les dones... Feliç tu que has cregut!. És per la fe que Maria rep la felicitació que li permet compartir el destí gloriós del seu Fill Jesucrist. Perquè el Senyor, també, “ha mirat la petitesa de la seva serventa”. És propi del nostre Déu exalçar els humils, com Crist; sant Pau ens diu que va prendre la condició d’esclau i per això Déu l’ha exalçat.

Si és la plena de gràcia, la plena de Déu, el seu lloc no és altre que el lloc de la plenitud de Déu: la glòria del cel. El missatge de la festa d’avui és la glòria més gran reconeguda de la humanitat que capgira tots els valors tan aplaudits, a vegades fins i tot a bombo i platerets, que van corrent pel món: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils...” Però exalça els humils... i de quina manera!. Avui és un dia ideal per cantar la infinita misericòrdia de Déu; la incomprensible, a vegades, misericòrdia de Déu.

L’únic membre de la família humana que de moment ha vençut tot contratemps, i viu plenament en la glòria.

Ara podem entendre perquè els cristians, doncs, d’altre temps de casa nostra, de molts pobles, van creure que avui era el temps ideal per celebrar la festa major. Si és la festa major de Maria, i ho és, també ha de ser la nostra.