diumenge, 6 de novembre del 2011

Homilia del diumenge 32 de durant l’any


 L’Església, significada en les noies prudents, és una comunitat dels deixebles de Jesús que celebra cada diumenge, i viu constantment, la mort i la resurrecció del Senyor fins que torni. 
Ara no sé si l’hivern és l’endemà de la tardor o la vigília de la primavera.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 6,12-16)
La saviesa és resplendent i no s’apaga mai. Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen. Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar: la trobarà asseguda a les portes de casa. Pensar-hi sempre ja és tenir l’enteniment madur, i si, per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla, aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre buscant els qui se la mereixen; generosament se’ls apareix pels camins i els surt al pas en tot el que es proposen.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 4,13-18)
Germans, no podeu desconèixer què serà dels difunts: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els altres, que no tenen esperança. Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell.
[D’acord amb la paraula del Senyor us diem que nosaltres, si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor, no serem primers que els qui hauran mort, perquè, a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer; llavors els qui d’entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells pels aires, en els núvols, per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb ell per sempre.
Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.]
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,1-13)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.
»Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.»
Homilia:
Ara que al Montsant els aurons agafen aquell color vermell tan clàssic i tan bell del temps de tardor, ara la litúrgia agafa també un color típic del final de l’any litúrgic, amb tons marcadament apocalíptics o, si ho preferiu, escatològics. Tot i que aquesta paraula és una paraula molt mal emprada segurament a causa de la ignorància de les llengües clàssiques; escatos logos no vol dir ni més ni menys que darrera paraula. Doncs, en aquest cas, la darrera paraula de la història la té Déu (gràcies a Déu!), però la penúltima paraula la tenim nosaltres... si, amb constància, hem estat capaços d’esperar l’espòs com les “verges assenyades” per entrar a la festa de les noces de l’Anyell.

No és fàcil esperar. L’esperança sempre és un camí més llarg del que voldríem, i llavors entra la desesperança. Avui hem perdut la capacitat de saber esperar; no tenim temps per a res, ni per esperar, ho volem tot.. i ho volem de seguida i ben baratet. I és ben bé al revés.

La paràbola d’avui és ben plena de contrastos: la nit i la llum, la vetlla i el son, la saviesa i la niciesa, la porta tancada i la porta oberta. Amb això Mateu vol dir quina ha de ser l’actitud del deixeble; i no és altra que aquesta: vetllar!, estar a punt per rebre el Senyor ja que pot cridar o es pot avançar la seva arribada... no ho sabem! I aquest moment de la seva arribada, per a nosaltres, és definitiu, ens ho juguem tot a una carta; si estem a punt entrarem amb el Senyor a la seva festa; si no estem a punt sentirem allò de: “no us conec”, no sé qui sou.

El vetllar és un tema molt repetit a la Bíblia. Entre altres al llibre del Càntic dels Càntics llegim: “Jo dormo però el meu cor vigila”. Alerta! Que si només vigila el teu cor, i prou, la llàntia se’ns pot apagar.

“La saviesa és resplendent i no s’apaga mai” hem sentit a la primera lectura. L’esperança és una saviesa que fa autènticament savis a aquells que la posseeixen o aquells que la fan servir. L’Església, significada en les noies prudents, assenyades, sàvies, és una comunitat dels deixebles de Jesús que celebra cada diumenge, i viu constantment, la mort i la resurrecció del Senyor fins que torni (“Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”). És, doncs, l’Església que vetlla, l’Església de l’esperança que, en aquesta espera, creix el seu desig del retorn del Senyor. I aquest retorn serà una festa, una festa que no es pot perdre i convé estar preparats, ser prudents, tenir-ho tot a punt, no només la torxa sinó també les provisions d’oli pel que pugui passar.

Nosaltres, avui, vetllem aquí com sempre esperant allò que ens ha d’omplir de vida i d’alegria per sempre. Per això l’espera és de savis, i la reserva de l’oli, la provisió, també és de savis.

Vetllem perquè no sabem ni el dia ni l’hora... no sabem ni el dia ni l’hora... però sabem que vindrà. Que hi ha algú que en dubta?. Doncs davant d’aquesta certesa només hi cap una cosa: Vetllar! Estar a punt!

Quan arribarà l’hivern? No ho sé! Però sé que vindrà, doncs que no em sorprengui sense tenir a punt la roba d’abric, les flassades de llana i la calefacció a punt.

Ara no sé si l’hivern és l’endemà de la tardor o la vigília de la primavera.