DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

diumenge, 26 de juliol de 2015

Lectures i homilia del diumenge 16 de durant l’any

“Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot”.
Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 4,42-44)
En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.» El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d’homes?» Però Eliseu insistí: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà.» Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 4,1-6)
Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 6,1-15)
En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú.» Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.» Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves. Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.» Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.
Homilia:
Durant cinc diumenges l’evangeli no serà de l’evangelista Marc, que és el que normalment llegim enguany, serà de sant Joan. Avui amb la multiplicació dels pans i els altres diumenges amb el conegut sermó del pa de vida.

L’expressió de la gent, testimonis del miracle, és aquesta: “Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món”. És tan fàcil esperar Déu com algú que ha de solucionar tot els nostres problemes, estalviant-nos tot esforç! Algú a qui podem recórrer quan tenim qualsevol necessitat, quan ens apreta l’ull de poll.

Què vol dir que Jesús és el profeta? Allò que ens interessa més és què vol dir que Jesús és pa de vida? Aquí ens reunim cada diumenge per celebrar aquest Jesús pa de vida.

Del relat de la multiplicació dels pans segons sant Joan quedem-nos amb uns petits detalls, si voleu, però importants, molt propis de l’evangelista Joan. En primer lloc, la muntanya. Un marc on Jesús ensenya als seus deixebles; on també hi busca, quan convé, la solitud i la pregària. Un altre detall és que s’acostava la Pasqua. Un altre: “recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé”.

No ens quedem només com la multitud, amb les coses extraordinàries que feia Jesús. Perquè aleshores no sabem si seguim a Jesús o a algú que ens omple la panxa quan tenim gana. Jesús es mostra una mica desconfiat dels que se senten atrets només pel miracle. La gentada no és capaç de comprendre més enllà de que han menjat tan de pa com han volgut; no veu el miracle de gràcia de Jesús, només veu que han menjat. Jesús no és un mag que és capaç de fer coses extraordinàries, fins i tot de satisfer la gana quan en tenim. Davant d’això, Jesús es retirarà a la muntanya.

Un altre detall que no ens pot passar desapercebut: “Recolliu el pa que ha sobrat, que no es faci malbé”. A l’Eucaristia Jesús ens dóna aquest pa que perdura. “Que no es faci malbé”.

A la segona lectura sant Pau ens recorda avui que està a la presó de Roma passant dificultats i ens pot ben dir: “Amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau”. I afegeix: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot”. Que és aquest pa i vi que posem sobre l’altar. Que és el petit tros que rebem a l’hora de combregar. És la resposta del Senyor a allò que hem demanat al Parenostre (tantes vegades que ho hem repetit): “Doneu-nos el nostre pa de cada dia”. L’aliment, la força que ens cal per avançar en el camí de la fe i de la caritat, és aquest.


“Tothom té els ulls posats en vós, mirant esperançat” hem dit al salm. Si el món ens mira com a comunitat, com a Església, que vegi quin és l’aliment que ens dóna de veritat la vida.

dissabte, 25 de juliol de 2015

Mn. A. Roquer. Missa de l’aparició. Festivitat de sant Jaume Apòstol.
El testimoni de Jaume ens ha d’estimular a créixer en la fe. Una fe que ens ha arribat pel testimoni dels apòstols. Valorem, doncs, el do rebut i donem-ne gràcies a Déu i, sobretot, donem-ne testimoni.
Homilia:
Hem sentit una escena que no diu gaire, justament, en favor de sant Jaume. L’ambició d’ocupar els llocs de prestigi. Però també sabem que Jaume fou el primer en vessar la sang per donar testimoni de Jesús. El testimoni de Jaume ens ha d’estimular a créixer en la fe. Ell no era perfecte, però era home de fe. Una fe, potser, en un principi petita, però després fins el punt de donar la pròpia vida per aquest Evangeli.

Aquest episodi és situat per l’evangelista després de l’anunci justament de la Passió. En el primer anunci, Pere manifesta la seva oposició. Després, en el segon anunci, els deixebles discuteixen quin d’ells és el més important. Avui, la petició dels dos germans de veure si són els primers de seure els llocs importants... Sembla que ningú no pot entendre que Jesús hagi de sofrir, que la corona d’espines hagi de precedir a la corona de victòria. I notem la indignació dels altres deu. Costarà d’arribar allò de “Obeir Déu és primer que obeir els homes”. Crida l’atenció la contundència de les paraules dels apòstols. I aquestes paraules foren segellades per Jaume i la majoria dels apòstols amb el martiri. Per tant, no eren frases boniques; eren expressió d’una convicció profunda.

Celebrar la festa d’un apòstol és emmirallar-nos amb el seu exemple. El Llibre dels Fets dels Apòstols recorda que la persecució i les dificultats no van minvar el testimoni ni la força de la seva fe. Així també nosaltres. Les dificultats, que hi són, no poden minvar la nostra fe.

Celebrar avui el martiri de sant Jaume és emmirallar-nos en la seva vida, en la seva manera de fer i de creure. Com sant Jaume som continuadors de la missió de Jesucrist en el món. Som responsables de mantenir viva la nostra fe i de propagar-la amb la nostra manera de viure. El seu testimoni s’ha enfortit com un testimoni de fe veritable, autèntic.

Jaume com els altres apòstols eren persones de carn i ossos, com ho som nosaltres; amb les seves grandeses i amb les seves misèries com té tota persona.


La  celebració d’avui és una bona oportunitat per viure la fe. Una fe que ens ha arribat pel testimoni dels apòstols. Valorem, doncs, el do rebut i donem-ne gràcies a Déu i, sobretot, donem-ne testimoni.

diumenge, 19 de juliol de 2015

Lectures i Homilia de diumenge 16 de durant l’any

Ara, després d’escoltar la Paraula de Déu, atansem-nos a rebre l’Eucaristia, el pa que refà les nostres forces. Per a que caminem per la vida anunciant l’amor de Déu
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 23,1-6)
Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor. »Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 2,13-18)
Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.
Homilia:
En ple estiu s’escauen bé en aquesta celebració les paraules de l’evangeli que acabem d’escoltar: “Veniu ara i reposeu una mica”. Tots necessitem espais de repòs.

La preocupació de Jesús és donar bons pastors al seu poble. Pastors que l’estimin, que visquin els seus problemes, que caminin amb ell, al seu costat. El papa Francesc ens ha dit molt encertadament “pastors amb olor d’ovella”. Però potser la imatge d’un pastor no resulta prou propera a les persones que vivim avui en una ciutat. L’evangelista ens parla d’una manera pròpia de fer de pastor.

Jesús veu els apòstols cansats i amb necessitat d’un descans i els proposa un temps per reposar. Reacciona segons allò que omple el seu cor (“Se’n compadí”). La preocupació de Jesús és donar bons pastors al seu poble. L’evangelista Marc, avui, ens parla d’una manera pròpia de fer de pastors. L’evangeli narra el retorn dels dotze que havien estat enviats per Jesús. Els veu cansats, amb necessitat d’explicar la seva experiència. La gent endevina cap on van i els impedeix realitzar allò que s’havien proposat, descansar. Tot i que Jesús s’endú els apòstols a part, la gent és més espavilada i van cap on és Jesús i cap on són els seus apòstols. Jesús se’n compadeix perquè diu que “eren com un ramat d’ovelles sense pastor”. L’evangelista ens parla d’una manera pròpia d’exercir la funció de pastor. L’evangeli parla dels dotze que retornen de la missió encomanada. Estan cansats i tenen la necessitat de parlar, d’explicar la seva experiència sobre tot allò que han viscut ensenyant.

Tots tenim necessitat de descans. Necessitem moments de descans que suposin, a vegades, una reflexió o una revisió, una estona de pregària, una estona de refer les nostres forces del cos i de l’esperit... per a que la nostra vida sigui un testimoni d’allò que creiem i d’allò que vivim. Hem de ser testimonis, amb alegria, d’allò que creiem. Altrament podem caure en l’activisme i ens excusem dient que ho fem pel Senyor.

Avui veiem com Jesús s’emporta els seus apòstols per a que reposin i s’estiguin amb Ell tranquil·lament. Això ens ha d’interpel·lar per adonar-nos de quin és el nostre fonament: Jesús o nosaltres? La nostra tasca d’evangelitzar ha d’estar arrelada amb Jesús, sabent que no depèn pas tot, ni de bon tros, de nosaltres.


Ara, després d’escoltar la Paraula de Déu, atansem-nos a rebre l’Eucaristia, el pa que refà les nostres forces. Per a que caminem per la vida anunciant l’amor de Déu de manera senzilla, casolana; asserenats, confortats per aquest pa de vida que rebem de l’Eucaristia; que se’ns dóna Ell mateix com aliment per refer les nostres forces.

diumenge, 12 de juliol de 2015

Lectures i homilia del diumenge 15 de durant l’any.

Que l’Eucaristia que ara celebrem ens ajudi a animar-nos cada dia més per donar testimoni del que creiem i del que vivim. Amb l’alegria que dóna la fe que professem
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Amós (Am 7,12-15)
En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.» Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble.”»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,3-14)
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra. [En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creure-hi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.]
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 6,7-13)
En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells.» Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.
Homilia:
L’enviament dels apòstols ens l’ha preparat ja la primera lectura del profeta Amós i centra, evidentment, el comentari de la Paraula de Déu d’aquest diumenge.

Quan Marc parla per primera vegada dels apòstols diu que Jesús els crida per a que visquin amb Ell, i també per enviar-los a predicar. No els diu què han de dir però ho podem entendre perfectament. Han de dir allò que viuen, que és la millor manera de parlar; han de comunicar tot allò que han viscut, tot allò que han viscut estan al costat de Jesús.

Jesús és conscient que el tresor que confia als apòstols és un tresor que es porta al cor. Per això no es cal que es preocupin massa, no cal prendre res; només el més imprescindible per al camí: bastó i sandàlies. Hem d’anar pel món confiant en la bona voluntat de la gent. Això posa de manifest la missió encomanada als apòstols. També ho hem vist a la primera lectura amb el profeta Amós.

Després d’un temps de viure i escoltar el mestre, ara són els apòstols els enviats a proclamar l’Evangeli. Convé afegir que quan els envia no assegura èxits, els diu més aviat que tindran fracassos, però no s’han de desanimar ni pel fracàs. I això és ahir i és avui.

Tampoc avui Jesús ens envia èxits. I des d’aquell moment l’Església no ha de deixar d’anunciar a tothom el regne de Déu. També avui, seguint el manament del mateix Jesús. Som testimonis. Més que anunciar èxits, potser hem d’anunciar a vegades fracassos.

Els protagonistes no som pas nosaltres, el protagonista és l’Evangeli, és Jesús. A vegades es poden recollir fruits, i a vegades es poden recollir sobres.

En enviar-los a predicar no els diu què han de dir. Els diu que comuniquen allò que han viscut, allò que han vist, allò que han sentit estan amb Jesús. Ell és conscient que el tresor confiat als apòstols es porta al cor, per això els envia amb una pobresa total de mitjans, ni bossa, ni sarró... només han de portar allò que ajuda per al camí: unes sandàlies. Han d’anar pel món confiant amb la bondat de la gent.

Després d’un temps de viure amb el mestre ara els toca a ells anunciar la Bona Nova, l’Evangeli. I des d’aquell dia l’Església no ha deixat mai d’anunciar a tothom el regne de Déu fins el dia d’avui.

I Jesús, quan els envia a predicar, no els assegura èxits, més aviat tastaran potser el fracàs. Però ni davant del fracàs s’han de desanimar. No som nosaltres els que prediquem. Nosaltres som els que simplement anunciem allò que vivim. Som enviats no a segar sinó a sembrar.

Aquesta missió que Jesús encomana s’ha de fer donant gràcies a Déu. Ells ens ha beneït primer, tal com diu la carta als efesis.


Que l’Eucaristia que ara celebrem ens ajudi a animar-nos cada dia més per donar testimoni del que creiem i del que vivim. Amb l’alegria que dóna la fe que professem. Ell, i només Ell, és el camí, la veritat i la vida.