diumenge, 9 de setembre del 2012

Homilia del diumenge 23 de durant l’any


 La salvació que ve de Déu no té fronteres de cap mena. És per a tothom que l’acull amb cor sincer i amb autenticitat.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 35,4-7a)
Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.
Lectura de la carta de sant Jaume (Jm 2,1-5)
Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (7,31-37)
En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.»
Homilia:
El diumenge passat, ho recordareu, sant Marc ens posava en evidència la controvèrsia que s’establia, moltes vegades, entre Jesús i aquells que oficialment es presentaven com els guardadors de l’ortodòxia i de la religió autèntica dels jueus. Jesús ens obre uns camins nous, i ben diferents d’escribes i fariseus, per arribar a Déu, i sap què diu. Ell ha vingut de Déu; Ell coneix, per tant, el camí d’anada i el camí de tornada. Aquells que es pensaven saber-ho millor que ningú, a la pràctica, el que feien és barrà el pas al poble senzill, inculte; un zel malentès. I els febles, com sempre, es queden a les beceroles; són en tot cas de cal si en queda. La salvació que ve de Déu no té fronteres de cap mena. És per a tothom que l’acull amb cor sincer i amb autenticitat.

No envà a la Primera Lectura d’avui ens ha dit el profeta Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu que us ve a salvar”. Això és el que ha dit l’home que es mou a nivell de fe. No és l’encoratjament, per exemple, d’un polític o d’un economista; és la paraula d’un home que escolta i creu en la paraula de Déu. Però, en canvi, el que veiem a les notícies que escoltem cada dia va per un altre cantó. Però el pitjor d’una crisi no és la manca de diners; per aquest camí molts dels que som aquí ja hi hem passat, i encara som aquí. La crisi pitjor és la manca de recursos personals per poder fer front a qualsevol contradicció, a qualsevol crisi, sigui la que sigui. La nostra societat no quedarà vençuda per l’economia; quedarà, en tot cas, vençuda per la manca de valors autèntics. De la crisi econòmica és fàcil trobar culpables: que els polítics, els banquers, Madrid, les retallades... Però la culpabilitat de la manca de valors va per un altre cantó. Els diners, ho hem dit molts vegades, no fan la felicitat, ben cert; però si que poden fer la facilitat, poden aigualir l’esperit d’esforç, poden aigualir l’esperit de superació. La necessitat estimula, l’abundància adorm.

Hi pot haver moltes lectures de la curació d’un sord, i més si és un sord que no vol escoltar, que també n’hi ha; i aquests no es curen amb miracles. Jesús continua obrint les orelles de la Humanitat que tant li costa d’escoltar. Jesús és la veritat i allò que costa de veritat d’escoltar, justament, és la veritat. Les persones, vulguem o no, tenim sempre el perill de viure tancats, sords; cadascú amb la seva veritat, amb les seves seguretats personals, amb les seves dèries; incapaços d’obrir-nos a tothom que ens parli de valors que van més enllà del que tenim per normalets.

Quan parem bé l’orella i sabem escoltar, l’Evangeli en ha dit que aquell sord parlava amb dificultat. Quantes vegades nosaltres per sordesa, també a vegades parlem amb superficialitat; parlem d’interessos egoistes, deixem de donar importància a coses que per nosaltres no en tenen i són molt importants. Deu ser allò que diem, i també ho diu l’evangeli de Mateu: “De la bonesa del cor en parla la boca”.

“I Jesús, ens diu l’evangeli, els prohibí que ho diguessin a ningú”. No vol que ho entenguin malament, que no agafin el rave per les fulles, cosa molt fàcil, de la seva missió, mirant només el seu efecte miracler, que cura sords i prou. Vol que mirin l’obra de Déu que s’està realitzant a través d’Ell, que no facin el sord. El poble senzill entén una cosa: ha curat un sord! I proclama allò que ha vist: “Tot ho fa bé: fa que els sord hi sentin, que els muts parlin”. Magnífica professió que fa de fe sant Marc, i que posa, justament, en boca dels pagans, que és el lloc on predicava Jesús. Una gent naturalment situada a la regió no de la Decàpolis només, sinó situada, també, a la regió de la sordesa per escoltar la paraula de salvació. Els pagans també han escoltat l’Evangeli de salvació perquè la salvació és per a tothom, avui també!.