Resum missa 23-11-2025 (Crist Rei)

Resum missa 24-11-2024. Festivitat de Crist Rei

Resum missa 26-11-2023

Resum missa 20-11-2022

Resum missa 20-11-2022 (Festivitat de Crist Rei)

Resum missa 21-11-2021

Resum missa 22-11-2020

Vídeo resum de la missa del diumenge 24-11-2019

Vídeo resum de la missa del diumenge 25-11-2018. Festivitat de Crist Rei

Video resum missa 26-11-2017

Lectures i video-resum de la festivitat de Jesucrist, rei de tot el món

Mn. Creu Saiz. 

Lectura del segon llibre de Samuel (2Sa 5,1-3)

En aquells dies, les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron i li digueren: «Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn. Ja abans, mentre Saül era el nostre rei, tu conduïes les tropes d’Israel quan anaven a la guerra i quan en tornaven, i el Senyor et digué: «Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.» Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 1,12-20)

Germans, doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats. Ell és imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, governs i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 23,35-43)

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.» Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.» Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.» Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.» Però l’altre, renyant-lo, li respongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal.» I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.» Jesús li respongué: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»

Lectures i homila de la festivitat de Crist Rei

Ell, Jesús, és el que obre i tanca el temps; és el primer i el darrer; l’alfa i l’omega; el principi i la fi. Així ho deia santa Teresa: “Al final serem examinats d’amor”.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 34,11-12.15-17)

Això diu el Senyor Déu: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles dispersades, i les recolliré de tots els llocs on s’havien dispersat el dia de núvols i boira. Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor Déu. Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia.» I a vosaltres, el ramat, el Senyor Déu us diu això: «Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-26.28)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist, cadascun al moment que li correspon: Crist el primer; després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a Déu, que li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,31-46)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra. »Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m. »Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? »El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi. »Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar. »Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós? »Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi. »I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Homilia:

D’entrada convé tenir ben present que el títol de la festa d’avui “Crist Rei del tot el món” no només és Crist com si es tractés d’un títol de rei o de noblesa; la celebrem com un acabament, com un colofó de tot el que anem celebrant en el transcurs de l’any cada diumenge. Avui, doncs, tanquem amb aquesta festa l’any litúrgic i el començarem diumenge que ve amb el Temps d’Advent. Ell, Jesús, és el que obre i tanca el temps; és el primer i el darrer; l’alfa i l’omega; el principi i la fi.

Potser se’ns fa una mica estrany celebrar la festa de Crist Rei i no escoltar aquelles conegudes paraules del diàleg de Pilat amb Jesús quan se li pregunta “Ets tu el rei dels jueus?”; i se’ns ofereix, en canvi, el fragment de l’evangeli de Mateu d’un Crist Rei que dirà als uns “Veniu” i dirà als altres “Lluny de mi”.

No em digueu que no sigui un bon avantatge saber per endavant quina serà la pregunta de l’examen final. De quina cosa es tracta? De fer un discerniment, de posar les coses al seu lloc, de saber on és la veritat i de saber on és la mentida; de conèixer quines són les regles del joc. I en aquest examen no es perdona ni es condemna des de fora. No! “A mi m’ho fèieu. A mi m’ho negàveu”. I no es pronuncien paraules grandiloqüents, no! Surt la paraula solidaritat, amor, però un amor en concret, no un amor només paraula bonica; la paraula amor pot ser molt abstracta. “Tot allò que fèieu a cadascú d’aquests (i això és molt concret) m’ho fèieu a  mi”. Vet aquí el camí que mena de debò a Déu; el camí que mena, doncs, a la vida. Així ho deia santa Teresa: “Al final serem examinats d’amor”. La vida ens la juguem a una sola carta, la de descobrir en cadascú dels germans, per petit que sigui, el rostre de Jesús. “A mi m’ho fèieu!”.

La predicació de Jesús no és una doctrina, és una vida. No és el rei que perdona o condemna. La seva voluntat és de salvació; la nostra tossuderia, a vegades, pot ser de perdició. Però no sé ben bé perquè hi ha més tendència a posar l’accent en allò que és negatiu que en allò que és positiu. Potser sí que hauríem de potenciar allò de “Veniu, beneits del meu Pare” que no pas aquella altra “Lluny de mi”.

Jo vull creure que Jesús, el Jesús que coneixem de l’Evangeli, més que infondre por, vol donar confiança. Altrament, com gosem demanar en cada celebració del diumenge “Veniu Senyor Jesús”? Si ens fa por, més aviat tindrem temor de que vingui. Potser més que una amenaça, ho hem de veure com una benedicció. Des de quan... o per què l’espera d’un premi ha de fer por? No! “Nosaltres esperem el vostre retorn”.

Per això Aquell que ve ve a fer un judici. “La vostra bondat i el vostre amor  m’acompanyen tota la vida. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor”. Déu vol regnar sobre una humanitat reconciliada per la creu del seu fill, no sobre un camp de runes després d’una derrota humiliant.

A la primera lectura la salvació s’ofereix al poble amb la possibilitat de triar dos camins, el de la benedicció o el de la maledicció. Tot depèn de la tria. Potser no s’ha de veure tant com una amenaça, sinó com un oferiment a prendre un camí o un altre.

Nosaltres avui tornem a escoltar “Veniu, beneits del meu Pare. Preneu possessió del Regne que us tenia preparat des de la creació del món”. Doncs “Veniu, Senyor Jesús”!

Homilia de la festivitat de Crist Rei

“Déu nat de Déu, diem nosaltres, llum resplendor de la llum, Déu veritable nascut del Déu veritable”

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Daniel (Dn 7,13-14)

Tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,5-8)

Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra. Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén. Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 18,33b-37)

En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?» Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?» Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.» Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.» Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei.» Jesús contestà: «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»

Homilia:

La lectura evangèlica que acabem d’escoltar de la festa de Crist Rei és de l’evangelista Joan, quan ens narra el judici de Jesús davant de Pilat. L’objectiu de sant Joan no és altre que posar de relleu, per a que quedi ben clar, quina és la reialesa de Jesús, que es manifestarà plenament, i sense possibilitat d’equívocs, en la tragèdia justament de la mort i de la passió. Fins i tot en el rètol, irònic, que va escriure el governador romà ens diu quina és la seva condemna, i és aquesta: “Jesús de Natzaret, rei dels jueus”.

Això ja ve de lluny. També el rei Herodes, quan neix l’infant a Betlem, té por d’aquest rei dels jueus que acaba de néixer com li han dit els mags vinguts de l’Orient, i fa matar tots els infants de Betlem pel que pugui ser, per assegurar el tret. A Herodes li fa por aquest rei dels jueus, a Pilat també!. Nosaltres al contrari: ho celebrem!. Què pot significar per a nosaltres que la seva reialesa no sigui d’aquest món?.

Amb tot i això, equivocant-nos, a vegades, l’hem vestit com si fos el rei Sol. I l’hauríem d’haver vestit amb capa vermella i amb corona d’espines; que és el que li toca.

No és d’aquest món perquè no segueix les normes dels regnes d’aquest món, segons les quals el que han nascut reis disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, ho diu Jesús mateix. El seu regne és de pau, de justícia, d’amor... com direm en el prefaci d’avui. Però Pilat no ho ha entès així. És tan fàcil quan una cosa no ens convé... fer el sord o fer-ne una burla o una ironia. En aquest cas rei amb una corona però d’espines; un ceptre però de canya.

Qui es podia imaginar que una ironia com la de Pilar fos una gran veritat?. De fet coronat i tot d’espines, Jesús és proclamat, burlescament, rei. Rei dels menyspreats, reis dels vençuts com dirà Joan Sales en la Incerta Gloria, però rei. Gràcies Pilat. És, potser, l´única cosa que et podem agrair. I no cal que te’n rentis les mans. No és el rei que tu et penses, però és rei, que és el que ens cal, que és el rei que nosaltres volem; ningú té un rei com nosaltres.

I en el moment que condemnem la veritat, ni que sigui en un judici, segons les normes d’aquest món, tota mentida és possible. Més encara, moltes mentides poden ser aplaudides i fins i tot reconegudes com a veritat. I som on som!.

Només pot ser testimoni aquell que ha vist o ha viscut allò que afirma. En el llenguatge de l’evangeli de Joan, Déu és la veritat i ara Jesús es declara testimoni (en grec, testimoni vol dir màrtir; mai tan ben dit!) d’aquesta veritat. “Déu nat de Déu, diem nosaltres, llum resplendor de la llum, Déu veritable nascut del Déu veritable”. Això ho creiem.

I aquí s’acaba el judici de Pilat, però aquí comença el judici de Jesús. El món serà jutjat per un Déu fet home que nosaltres, tan amants de la veritat, hem penjat d’una creu creguts que teníem la veritat. La veritat segons si es mira com a Jesús o segons si es mira com a Pilat, que és una altra cosa. Per rei, Pilar entén una cosa, Jesús n’entén una altra. És l’antítesi el que diu un o l’altre.

“Els que són de la veritat, diu Jesús, escolten la meva veu”. Ja sé perquè Pilat no vol escoltar Jesús!. Què li ha d’ensenyar aquest pobre fuster de Natzaret? Què li ha d’ensenyar aquest fracassat?. El governador que imparteix justícia vol saber una cosa: “Que has fet?” I sant Pau ens ho dirà ben clar a la seva carta justament als Hebreus, als jueus. Dirà: “M’ha estimat i s’ha entregat a la mort per mi”. Això és tot. Què és poc?. Ho sento, senyor governador, però sempre serà veritat que no hi ha amor més gran que donar la pròpia vida per aquells que s’estimen. Si això no és la veritat, també nosaltres com Pilat, encara ens continuem fent la mateixa pregunta: Doncs que és la veritat?.bleeritblaendor de la llum, llr aplaudides i ser reconegudes com a veritat. I som on som!. NomD       fffbl

Homilia de la Festivitat de Crist Rei

 El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 34,11-12.15-17)

Això diu el Senyor Déu: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles dispersades, i les recolliré de tots els llocs on s’havien dispersat el dia de núvols i boira. Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor Déu. Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia.» I a vosaltres, el ramat, el Senyor Déu us diu això: «Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-26.28)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist, cadascun al moment que li correspon: Crist el primer; després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a Déu, que li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,31-46)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
»Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.
»Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?
»El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
»Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.
»Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
»Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.
»I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Homilia:

La festa d’avui, la festa de Crist Rei, dins de la història llarga de l’Església, és recent. Es va instituir l’any 1925 en un context tan poc clar que semblava que més aviat volgués reclamar per Jesús un tipus de reialesa que Ell, Jesucrist mateix, justament havia rebutjat, sobretot després de la multiplicació dels pans; en canvi ho ratifica davant de Pilat.

Avui la festa té un caire més teològic, més bíblic, que no pas popular. Ha quedat desvirtuada per un parell de realitats: un títol de rei amb monarquies més aviat devaluades, i també l’abús que s’ha fet, en certs moments, d’aquest títol, en benefici propi.

Crec que la manera d’entendre correctament l’autèntic sentit de la festa d’avui és veure que ens en diu el prefaci d’aquesta missa. Diu: “Regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau”. Crist és Rei, però el seu Regne, no agafen el rave per les fulles, no és, i Ell ho diu ben clarament, com els regnes d’aquest món. Ho diu Ell mateix davant de Pilat, potser preveient possibles malentesos, quan nosaltres no pensem tal com Ell vol.

Hem dit a toc de trompeta: És Rei!. I hem dit amb sordina: Però el seu Regne no és d’aquest món!. Si el seu regne és de veritat Regne de vida, de santedat, de justícia, de pau... certament no és d’aquest món. Quan davant de Pilat, coronat... però d’espines, amb un mantell reial... però de burles, dirà “Jo sóc Rei”... Sí, ara!. I damunt de la creu constarà la causa de la seva condemna (“el rei dels jueus”). Un rei que s’identifica amb els pobres, un rei que és crucificat com a malfactor, un rei que s’identifica amb els que sofreixen; i un Regne que és com una petita llavor de mostassa que va creixent a poc a poc, un Regne en el qual els que volen ser primers han de començar a ser els darrers; un Rei que no té ni on reposar el cap; un Regne on manen els nets de cor i els humils... Definitivament, aquest no és un regne d’aquest món. Però nosaltres continuarem, tossudament, dient cada dia: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.

L’alegria del judici final és una veritable revolució; ho gira tot cap per avall. Allà hi ha gent de totes les nacions, de totes les cultures, de totes les llengües, i uns són cridats (veniu a rebre la benedicció de Déu), d’altres són comminats a apartar-se (“Lluny de mi”). I què decidirà la sort final?. No el què som, sinó el què fem. No ens enganyem. No és la nació on hem nascut, ni el càrrec que hem ocupat, ni tampoc la fe o la religió que diem que tenim.

A l’escena evangèlica, on es pronuncien grans paraules, no parla mai ni de justícia, ni d’igualtat, ni de democràcia... Les paraules, quan hi ha realitats que la sobrepassen, sobren,  no calen. La darrera paraula la té Jesucrist l’últim dia, la seva paraula és una altra. Parla d’un tros de pa pels que tenen fam, d’un got d’aigua pel que té set, d’una bufanda pel que passa fred; i, si tant m’apureu, no surt ni la paraula amor i sí que surt la paraula menjar, vestir, hostatjar, visitar. Al capvespre de la vida, que em perdoni santa Teresa de l’Infant Jesús, no serem examinats d’amor; ens preguntaran si hem fet allò que creiem, com és lògic. I nosaltres no tindrem excusa!, perdoneu-me. No podrem dir “quan us vam veure afamat, quan us vam veure que teníeu set, foraster, despullat... i no vam fer res per vós?”. Perquè ho sabíem!.

El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.

Homilia missa de l’aparició. L’Anunciació del Senyor

Mn. Roquer.

Homilia:

La festa d’avui tinguda normalment com una festa de la Mare de Déu, l’anomenem Mare de Déu de març, pròpiament és una festa del Senyor.

Al còmput del temps podem pensar que està posada per aquest moment: 9 mesos abans de Nadal. Exacte!. I és ben bé al revés: Nadal s’ha posat 9 mesos després d’aquesta festa, perquè la festa de Nadal és més nova i aquesta d’avui és antiga, del segle III. Així com Nadal és una festa del Senyor, també ho és la festa d’avui. I el nom més antic de la festa d’avui és, i encara perdura: Encarnació del Senyor, o be Anunciació del Senyor (i no Anunciació a la Mare de Déu). De fet, si Déu pren carn humana ho fa, certament, en les entranyes d’una dona, Maria de Natzaret. La virginitat de Maria, llavors, esdevé, sembla mentida, una plenitud d’amor!, no una manca d’amor. I, com en tota creació, esdevé quelcom completament nou. I, també, com en tota vocació (la de Moisés, la de Jeremies...), hi ha sempre una pregunta (“Com pot ser això?”) perquè humanament és impossible. Però nosaltres, des de la nostra perspectiva humana, fem no una pregunta, fem una afirmació des de la nostra gran saviesa: Això no pot ser!.

“L’Esperit vindrà sobre teu”. Com en el relat de la Creació. Hem parlat d’una nova creació. “L’Esperit planava sobre les aigües, diu el Gènesi, i de l’aigua en naixia la vida”. Si l’Esperit planava sobre Maria, i del seu ventre en naixia el Messies. I ha començat a gestar una nova creació. La concepció del fill de Déu com a home és el preludi de tots els fill de Déu, nosaltres, nascuts de l’aigua i de l’Esperit. Ha començat, doncs, una nova humanitat.

Quan un misteri és massa gran, ens sobrepassa, i enlloc d’endinsar-nos i embadalir-nos en el misteri, ens entretenim en detalls secundaris, que neixen simplement de la pícara curiositat... no anem més enllà. Llavors s’entenen aquelles preguntes amb tan poca consistència (quin dia va ser?, com si aquí s’enfonsés el món; com era l’àngel; com era Maria?; com anava vestida?; on era sant Josep?; que feia sol o plovia aquell dia?. No donem més!. El què no val és empetitir el misteri per fer-lo més entenedor, fer-lo a la mesura de la nostra pobra intel·ligència; entenedor a la nostra certesa o a la nostra pobresa de mires. Quan allò que no té mesura humana és mesurat malament queda adulterat. Si el misteri és inexplicable no li busqueu explicacions. Al misteri o si entra o no si entra, però no el fem entrar amb calçador.

A vegades pensem que Déu és aquell qui fa allò que nosaltres som incapaços i no podem entendre. I això és veritat, però agafem-ho per l’altre cap: Déu és aquell que és capaç de abaixar-se fins on nosaltres som incapaços de baixar. Un Déu fet feblesa evidentment no l’entenem, ni el volem entendre!, des de la nostra gran prepotència. Llavors el misteri, allò que no entenem, on radica?, en Déu o en nosaltres?. No entenc l’home que no accepta que no es pot entendre. No ens salvarà la cobdícia, ni l’orgull, ni la prepotència. Només ens pot salvar un Déu fet home; “un Déu fet paraula humana per ser entenedor” com ens diu sant Joan. Un Déu fet feble que només podrà ser entès des de la feblesa, mai des de l’orgull.

Ens cal aquell: “Facis la teva voluntat, sóc la serventa del Senyor”; fins aquesta altra, ja a Getsemaní, cap i final: “Que no es faci la meva voluntat sinó la teva”. Tot és qüestió de fer la voluntat de Déu.