Homilia de la Festivitat de Crist Rei

 El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 34,11-12.15-17)

Això diu el Senyor Déu: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles dispersades, i les recolliré de tots els llocs on s’havien dispersat el dia de núvols i boira. Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor Déu. Buscaré l’ovella perduda, faré tornar la que s’havia allunyat, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia.» I a vosaltres, el ramat, el Senyor Déu us diu això: «Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-26.28)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist, cadascun al moment que li correspon: Crist el primer; després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a Déu, que li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,31-46)

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
»Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.
»Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?
»El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
»Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.
»Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
»Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.
»I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

Homilia:

La festa d’avui, la festa de Crist Rei, dins de la història llarga de l’Església, és recent. Es va instituir l’any 1925 en un context tan poc clar que semblava que més aviat volgués reclamar per Jesús un tipus de reialesa que Ell, Jesucrist mateix, justament havia rebutjat, sobretot després de la multiplicació dels pans; en canvi ho ratifica davant de Pilat.

Avui la festa té un caire més teològic, més bíblic, que no pas popular. Ha quedat desvirtuada per un parell de realitats: un títol de rei amb monarquies més aviat devaluades, i també l’abús que s’ha fet, en certs moments, d’aquest títol, en benefici propi.

Crec que la manera d’entendre correctament l’autèntic sentit de la festa d’avui és veure que ens en diu el prefaci d’aquesta missa. Diu: “Regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau”. Crist és Rei, però el seu Regne, no agafen el rave per les fulles, no és, i Ell ho diu ben clarament, com els regnes d’aquest món. Ho diu Ell mateix davant de Pilat, potser preveient possibles malentesos, quan nosaltres no pensem tal com Ell vol.

Hem dit a toc de trompeta: És Rei!. I hem dit amb sordina: Però el seu Regne no és d’aquest món!. Si el seu regne és de veritat Regne de vida, de santedat, de justícia, de pau... certament no és d’aquest món. Quan davant de Pilat, coronat... però d’espines, amb un mantell reial... però de burles, dirà “Jo sóc Rei”... Sí, ara!. I damunt de la creu constarà la causa de la seva condemna (“el rei dels jueus”). Un rei que s’identifica amb els pobres, un rei que és crucificat com a malfactor, un rei que s’identifica amb els que sofreixen; i un Regne que és com una petita llavor de mostassa que va creixent a poc a poc, un Regne en el qual els que volen ser primers han de començar a ser els darrers; un Rei que no té ni on reposar el cap; un Regne on manen els nets de cor i els humils... Definitivament, aquest no és un regne d’aquest món. Però nosaltres continuarem, tossudament, dient cada dia: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.

L’alegria del judici final és una veritable revolució; ho gira tot cap per avall. Allà hi ha gent de totes les nacions, de totes les cultures, de totes les llengües, i uns són cridats (veniu a rebre la benedicció de Déu), d’altres són comminats a apartar-se (“Lluny de mi”). I què decidirà la sort final?. No el què som, sinó el què fem. No ens enganyem. No és la nació on hem nascut, ni el càrrec que hem ocupat, ni tampoc la fe o la religió que diem que tenim.

A l’escena evangèlica, on es pronuncien grans paraules, no parla mai ni de justícia, ni d’igualtat, ni de democràcia... Les paraules, quan hi ha realitats que la sobrepassen, sobren,  no calen. La darrera paraula la té Jesucrist l’últim dia, la seva paraula és una altra. Parla d’un tros de pa pels que tenen fam, d’un got d’aigua pel que té set, d’una bufanda pel que passa fred; i, si tant m’apureu, no surt ni la paraula amor i sí que surt la paraula menjar, vestir, hostatjar, visitar. Al capvespre de la vida, que em perdoni santa Teresa de l’Infant Jesús, no serem examinats d’amor; ens preguntaran si hem fet allò que creiem, com és lògic. I nosaltres no tindrem excusa!, perdoneu-me. No podrem dir “quan us vam veure afamat, quan us vam veure que teníeu set, foraster, despullat... i no vam fer res per vós?”. Perquè ho sabíem!.

El Regne de Crist és el seu regne, i quan capgirem les coses el podem convertir, si no vigilem, en el nostre pobre regne.