El Senyor confia que nosaltres sabrem administrar correctament allò que ens ha confiat.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 31,10-13.19-20.30-31)
Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles. El cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en traurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es procura la llana i el lli, que les seves mans transformen com vol. Pren a les mans la filosa, i els seus dits agafen el fus. Obre les mans als pobres, allarga el braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 5,1-6)
Germans, no cal que us escrivim quan i en quins moments arribarà el Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,14-30)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.]
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més. [L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».]
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més. [L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».]
Homilia:
Ja som a les acaballes de l’any litúrgic. I no es nota només en la temperatura que s’acosta l’hivern, sinó també en les lectures que escoltem a la celebració. L’acabarem diumenge que ve amb la festa de Crist Rei per encetar el Temps d’Advent.
Aquest Jesucrist que celebrem solemnement diumenge que ve, Ell, i només Ell!, és el que té la darrera paraula de la història humana, del temps que passa. I, diumenge passat amb les deu noies, avui amb els administradors, i diumenge que ve amb la tria de les ovelles, ens vol fer pensar que hi haurà l’hora de les peres madures; i no cal la resposta ja coneguda del Tenorio (encara estem a prop de Tots Sants) quan diu cuan largo me lo fiais.
Caminem cap a la plenitud de la vida, però ignorem la manera i ignorem el moment. Que aquest dia no ens agafi desprevinguts com un lladre a mitjanit; certament la imatge del lladre és bonica perquè ve a l’hora menys pensada, però aquest que esperem no ens ve a prendre res, que ens ho ve a donar tot!. És un nuvi que esperem refiats que arribi, i em sembla que vivim molt refiats, potser massa refiats i tot. No serà pas que no ens hagin avisat prèviament; totes les paràboles d’aquest diumenge, no sé per què, però tenen un cert punt d’interès d’accentuar els desprevinguts, els descuidats, els adormits... (tot en negatiu); en canvi té un bon percentatge de cosa positiva: el dia del Senyor no serà per al creient, per a aquell que està a punt, per a aquell que l’espera amb ànsia, per a aquell que s’ha mantingut fidel el dia de la catàstrofe... sinó el dia de la salvació. La vida del cristià, i de tothom, es desenvolupa entre dos dies del Senyor, que en veritat són un de sol: el dia de la Resurrecció de Jesucrist i el dia del nostre Baptisme amb la promesa de vida eterna.
Per això convé que el cristià no faci com els pagans, ens ho ha dit sant Pau: la gent es pensava que tot estava en pau i ben assegurat, i anaven ben errats. Com que ens agrada viure tranquils, la seguretat, si nó hi és, la inventem perquè ens agrada, ens interessa... però no estem segurs. Si una cosa tenim segura és aquesta: el Senyor vindrà!. I segon, la paràbola d’avui ens ho ha dit: demanarà compte de tot allò que ens ha confiat!. Sigui quin sigui el marc de la història en el qual Jesús digué aquesta paràbola, la intenció de l’evangelista és ben clara: el Senyor confia que nosaltres sabrem administrar correctament allò que ens ha confiat. És possible que a la comunitat de Mateu, com sol passar en moltes comunitats, hi abundessin més el membres passius que no pas els actius. A uns i altres confia uns bens, que no són seus; la fe és un do de Déu, se’ns ha posat a les mans amb la bona intenció que el farem servir, i del rendiment que en traiem en dependrà si entrarem o no a la festa (“quan arribà el moment les que estaven a punt entraren a la festa”; “ets un bon administrador, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”).
Certament que la paràbola d’avui és un toc d’atenció per a tots nosaltres. Que el Senyor no ens trobi adormits, i amb els dons de Déu amagats sota la rajola per por.
Podem ser rebutjats per inútils, per curtets d’enteniment, però no per ignorants. Ho sabem!. Una cosa és certa, i ben certa: aquell dia vindrà per a tothom i de sorpresa, i no podrem dir no ho sabia, no m’ho esperava. Podem viure, certament, com a descreguts, però despistats no!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada