diumenge, 31 de gener del 2016

Lectures i homilia del diumenge 4 de durant l’any.

Dia a dia descobrim que la fe reclama una confiança total en Déu. Que no és el poder, ni el diner, ni el plaer el que ens fa feliços, sinó l’amor. Aquell amor del que parla sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista”.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)
En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)
Germans, [interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.] El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)
En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.» Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.» En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

Homilia:
La Paraula de Déu que avui hem escoltat deixa veure fins on ens porta el fet de creure. Demana fe.

Demà passat, en la festa de la Presentació del Senyor (“La Candelera”) llegirem l’esclat d’alegria de l’ancià Simeó quan al Temple, davant de Maria i Josep, diu “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau; els meus ulls han vist el Salvador”. L’evangelista diu que ho digué guiat per l’Esperit Sant. Simeó, home creient, havia vist qui era aquell infant que els pares presentaven; com feien tots els pares, això ho recomanava la Llei. Davant dels altres havia passat desapercebut. Per això Simeó podia dir “Vull morir en pau”.

En canvi, els de Natzaret es pregunten, sorpresos: “No és el fill del fuster, aquest?”. Per això el pressionen (“Fes aquí els miracles que diuen que fas a Cafar-naüm”). Però Jesús no hi va fer cap miracle, els faltava fe! Ells per creure posaven condicions; i Déu només es manifesta a aquells que l’acullen amb cor net, sincerament. Per què reaccionen així? Pel mateix motiu que avui els homes tendim a rebutjar allò que ens treu de les nostres seguretats. I no és perquè ningú no ens n’hagi parlat; ja ho sabem. És el destí dels profetes, com Jeremies, a la primera lectura. Els de Natzaret el volien estimbar, els fariseus li posen trampes per fer-lo caure i poder-lo denunciar.

Dia a dia descobrim que la fe reclama una confiança total en Déu. Que no és el poder, ni el diner, ni el plaer el que ens fa feliços, sinó l’amor. Aquell amor del que parla sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista”.

Per què els de Natzaret no acullen Jesús? Perquè tenen una idea utilitària de la religió. Si només fos els de Natzaret, rai! Demanen a Déu que faci la seva voluntat, el que ells volen. I nosaltres diem al Parenostre “Facis la vostra voluntat”.

Jesús és el Salvador perquè ens salva dels nostres egoismes, dels nostres interessos, a vegades mesquins i tot. Jesús és el Senyor perquè la mort no té cap domini damunt d’Ell.

Jesús no accedí a cap miracle perquè els faltava fe. Ells volien posar condicions. I Déu només es manifesta als que l’acullen amb cor sincer. I això és ahir i és avui!

Els homes tendim a rebutjar allò que ens aparta de l’horitzó que nosaltres ens havíem proposat. No suportem que algú ens arribi a anunciar una cosa diferent de la que pensem nosaltres. A vegades som així de cecs i no ho sabem.

La fe reclama una confiança en Déu. Una confiança, això sí, a les verdes i a les madures. Una confiança a la Multiplicació dels pans, i una confiança també quan som al peu de la creu. És allò de sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja...”

Per què els de Natzaret, i els que no són de Natzaret no coneixen Jesús? Perquè tenen una idea de la religió només utilitarista. Vés si ara resultarà que també nosaltres, i no ho sabíem, som de Natzaret?

Jesús és salvador no perquè fa miracles. Jesús és salvador perquè la mort no pot amb Ell. Ell és l’autor de la vida. El final del seu camí terrenal no serà la creu, serà la resurrecció.

I ara la nostra presència a l’eucaristia anirà obrint camins nous, camins que nosaltres no podíem ni somniar, camins que portaran fins a la victòria final. Ell, i només Ell, és més fort que la mateixa mort.


Aquesta és la nostra fe. Aquesta és la nostra esperança.