Dia a dia descobrim que la fe reclama una confiança total en Déu. Que no és el poder, ni el diner, ni el plaer el que ens fa feliços, sinó l’amor. Aquell amor del que parla sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista”.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre
de Jeremies (Jr 1,4-5.17-19)
En temps de Josies,
el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a
les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig
consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te
el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no,
seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una
pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país:
contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i
contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré
costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor.»
Lectura de la
primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,31-13,13)
Germans,
[interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí
incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels
homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o
els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer
tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de
transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el
que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només
per ser ben vist, no em serviria de res.] El qui estima és pacient, és
bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller
ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la
rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la
paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà
inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de
conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm
són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no
tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens
raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és
propi dels nens. De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar una imatge
reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només
en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe,
l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el
més gran.
Lectura de
l’evangeli segons sant Lluc (Lc 4,21-30)
En aquell temps,
Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que
avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»
Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles
paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué:
«De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit
dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben
rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis
mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben
segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap
d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu
també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del
seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.» En sentir això, tots els qui eren a
la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el
dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo.
Però ell se n’anà passant entremig d’ells.
Homilia:
La Paraula
de Déu que avui hem escoltat deixa veure fins on ens porta el fet de creure.
Demana fe.
Demà passat,
en la festa de la Presentació del Senyor (“La Candelera”) llegirem l’esclat
d’alegria de l’ancià Simeó quan al Temple, davant de Maria i Josep, diu “Ara,
Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau; els meus ulls han vist
el Salvador”. L’evangelista diu que ho digué guiat per l’Esperit Sant. Simeó,
home creient, havia vist qui era aquell infant que els pares presentaven; com
feien tots els pares, això ho recomanava la Llei. Davant dels altres havia
passat desapercebut. Per això Simeó podia dir “Vull morir en pau”.
En canvi,
els de Natzaret es pregunten, sorpresos: “No és el fill del fuster, aquest?”.
Per això el pressionen (“Fes aquí els miracles que diuen que fas a Cafar-naüm”).
Però Jesús no hi va fer cap miracle, els faltava fe! Ells per creure posaven
condicions; i Déu només es manifesta a aquells que l’acullen amb cor net,
sincerament. Per què reaccionen així? Pel mateix motiu que avui els homes
tendim a rebutjar allò que ens treu de les nostres seguretats. I no és perquè
ningú no ens n’hagi parlat; ja ho sabem. És el destí dels profetes, com
Jeremies, a la primera lectura. Els de Natzaret el volien estimbar, els
fariseus li posen trampes per fer-lo caure i poder-lo denunciar.
Dia a dia descobrim que la fe reclama una
confiança total en Déu. Que no és el poder, ni el diner, ni el plaer el que ens
fa feliços, sinó l’amor. Aquell amor del
que parla sant Pau: “El que estima és bondadós, és pacient, no té enveja, no és
presumit ni orgullós, no és groller ni egoista”.
Per què els
de Natzaret no acullen Jesús? Perquè tenen una idea utilitària de la religió.
Si només fos els de Natzaret, rai! Demanen a Déu que faci la seva voluntat, el
que ells volen. I nosaltres diem al Parenostre “Facis la vostra voluntat”.
Jesús és el
Salvador perquè ens salva dels nostres egoismes, dels nostres interessos, a
vegades mesquins i tot. Jesús és el Senyor perquè la mort no té cap domini
damunt d’Ell.
Jesús no
accedí a cap miracle perquè els faltava fe. Ells volien posar condicions. I Déu
només es manifesta als que l’acullen amb cor sincer. I això és ahir i és avui!
Els homes
tendim a rebutjar allò que ens aparta de l’horitzó que nosaltres ens havíem
proposat. No suportem que algú ens arribi a anunciar una cosa diferent de la
que pensem nosaltres. A vegades som així de cecs i no ho sabem.
La fe
reclama una confiança en Déu. Una confiança, això sí, a les verdes i a les
madures. Una confiança a la Multiplicació dels pans, i una confiança també
quan som al peu de la creu. És allò de sant Pau: “El que estima és bondadós, és
pacient, no té enveja...”
Per què els
de Natzaret, i els que no són de Natzaret no coneixen Jesús? Perquè tenen una
idea de la religió només utilitarista. Vés si ara resultarà que també
nosaltres, i no ho sabíem, som de Natzaret?
Jesús és
salvador no perquè fa miracles. Jesús és salvador perquè la mort no pot amb
Ell. Ell és l’autor de la vida. El final del seu camí terrenal no serà la creu,
serà la resurrecció.
I ara la
nostra presència a l’eucaristia anirà obrint camins nous, camins que nosaltres
no podíem ni somniar, camins que portaran fins a la victòria final. Ell, i
només Ell, és més fort que la mateixa mort.
Aquesta és
la nostra fe. Aquesta és la nostra esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada