12-5-2021: Defunció de la ceramista Neus Segrià Fortuny (E.P.R.)

12-5-2021: Defunció de la ceramista Neus Segrià Fortuny (E.P.R.)
Fotografia de la família Vila-Segrià durant la seva donació del reutale de "El Sant Sopar" (Joan Rebull) al Santuari de Misericòrdia (2017)

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Homilia Diumenge 31 de durant l'any

Encara que de vegades ens sentim aclaparats pel mal o pel pecat, hem de mantenir sempre l’esperança i la confiança en un Déu que més enllà dels nostres pecats, com a Zaqueu, ens estima.
 
Diumenge (vinent), la casa de Gaudí (la Sagrada Família) serà la casa de Jesús, com un bon dia la casa de Zaqueu també va ser la casa de Déu.
 Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 11,23-12,2)
Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra al matí.
Justament perquè ho podeu tot us apiadeu de tothom i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se. És que vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho.
Com persistiria res si vós no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots.
Per això repreneu una mica els qui es desencaminen i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, els amonesteu i els recordeu les seves culpes, perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 1,11-2,2)
Germans, sempre preguem per vosaltres, demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana i amb el seu poder dugui a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira. Així el nom de Jesús, el nostre Senyor, serà glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.
Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor, i a la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu, encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 19,1-10)
En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de cobradors d’impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.» Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més.» Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut.»
Homilia:
Fer un comentari d’aquest evangeli que acabem de proclamar és difícil, fa por, senzillament perquè qualsevol comentari ho pot espatllar.

Hi ha una cosa que no la sabrem mai: ¿Quin interès mou a Zaqueu per veure tant insistentment aquest Jesús?, fins el punt de fer el ridícul pujant d’alt d’un arbre per veure’l passar.

Mireu el text, fredament si voleu, sense més afegitons, tal com és: Un home important de Jericó, avui en diríem un VIP, s’enfila dalt d’un arbre, com el Pere Gallerí, però en aquest cas per veure Jesús. No sé si és còmic o és ridícul, però, certament, és interessant. L’evangelista, no sense un cert deix d’ironia, remarca que “era petit d’estatura” i, sense miraments, per veure Jesús puja dalt d’un arbre. Era pura curiositat? Vés a saber. El fet és que l’Esperit Sant aprofita aquest mica d’escletxa que se li obre, per la curiositat, a aquest home i entra per aquí. L’Esperit Sant té molts recursos. No és normal que un home important faci això. Doncs: Beneïda anormalitat!. I, abaix, Jesús, podríem dir l’altre eixelebrat, s’autoconvida a dinar a casa seva, a casa d’un cobrador d’impostos, a casa d’un home odiat  per tothom.

Això no és fa, això no és ben vist. I Zaqueu  no baixa només de l’arbre, cau! de l’arbre com una fruita madura i el rep content. Zaqueu se la juga i escandalitza els seus rebent Jesús; i Jesús se la juga escandalitzant els seus anant a casa de Zaqueu (“Tothom, diu l’evangeli, qui ho veié criticava Jesús”). I Jesús calla i deixa parlar Zaqueu: “Ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns...”. Em penso que encara bo que Jesús no se li ha acudit convidar-nos a nosaltres o... potser sí que ho ha fet!. I nosaltres no som tan bons com aquell dolent cobrador d’impostos.

L’home que ha aconseguit arribar molt lluny sense escrúpols, amb trampes, abusant del seu càrrec, a tocat fons. És un estafador i ho reconeix (“retorno tot allò que he estafat”). Ara podem ben dir aquell qui ha pujat tan amunt fent trampes, ara no baixa de l’arbre, baixa del ruc! Aquell home que es sabia rebutjat, odiat!, de tothom a descobert que hi ha un que l’estima; ben segur que deu ser aquest el motiu que neixi en ell aquella alegria (“el rebé tot content”).

Tots!, ho sabem prou, per experiència pròpia, que no hi ha res que ens ompli de tanta satisfacció com sentir-nos valorats, reconeguts, estimats. Llavors ens sentim apreciats, i llavors som capaços de millorar.

Encara que de vegades ens sentim aclaparats pel mal o pel pecat, hem de mantenir sempre l’esperança i la confiança en un Déu que més enllà dels nostres pecats, com a Zaqueu, ens estima. “El Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”.

Zaqueu, i tots els zaqueus de la història, no són pecadors que s’han de fer caure dels arbres, sinó que són pecadors que s’han de convidar i baixaran espontàniament de l’arbre, i convidaran al banquet de les noces de Déu.

Aquest evangeli d’avui és el què s’utilitza sempre en la litúrgia per a la dedicació d’una església. Doncs, diumenge que ve serà llegit a la Sagrada Família. Recordem que el diumenge que ve el papa Benet XVI celebrarà a Barcelona la dedicació d’aquest temple, el temple del genial Gaudí. Diem-ho!, el temple del nostre Gaudí. Un reusenc, jo diria, el més genial i el més universal. Qui digui el contrari, o menteix, o està mal informat, o va de mala fe. Sense oblidar que el nostre Gaudí també, un dia, va baixar de l’arbre de i va experimentar la conversió. El diumenge que ve, el cognom Gaudí serà una realitat; el nostre arquitecte gaudirà de la dedicació del seu temple, oficiada pel successor de Pere, ell que fou batejat a la porta de Sant Pere de Reus, un 25 de juny de 1852.

Diumenge, la casa de Gaudí serà la casa de Jesús, com un bon dia la casa de Zaqueu també va ser la casa de Déu.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Homilia de la Missa de l'Aparició

Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.
Mn. Roquer

Homilia:
De sants n’hi ha de diferents classes; no dic de diferents categories. Hi ha màrtirs, apòstols, verges, confessors.... Hi ha també els sants de la devoció particular, de cadascú. Hi ha també els sants més universals, o els patrons d’un ofici o d’una ciutat. I també hi ha els sants que en podríem dir de casa. Avui celebrem un d’aquests, un de casa: sant Bernat Calbó. Cert que ens queda una mica lluny en el temps; nosaltres no som del segle XIII; però també és cert que ens queda, el seu lloc de naixement, molt a prop de casa, i això té un pes.

Per obligació hem de ser devots dels sants de projecció universal, però per devoció ho hem de ser dels sants que han nascut o han viscut on nosaltres hem nascut o vivim.

Dels sants, a vegades ens pensem que nosaltres hem d’imitar les seves obres extraordinàries, les quals ens sembla que són les que han fet possible la seva beatificació o canonització. Llavors, tot i que siguin de casa, que els sentim molt casolans, se’ns allunyen de nosaltres, se’ns fan inabastables. I el sant, justament, és aquell qui no és inabastable; ha tingut les mateixes possibilitats que tinc jo d’arribar a on ell ha arribat.

Ben cert que ens podem sentir lluny o estranys a un sant Bernat Calbó. Ell va viure a l’Edat Mitjana i nosaltres no, ell va ser abat de Santes Creus i nosaltres no, ell va ser bisbe de Vic i nosaltres no, ell va ser conseller de Jaume I i nosaltres no. Però ell va ser un cristià i nosaltres també. No va ser un sant per haver nascut a Mas Calbó, ni per ser abat, ni bisbe, ni conseller del rei. Allò que ens el fa proper no és, doncs, només el lloc on va néixer sinó, sobretot, la sintonia amb una mateixa fe. Malgrat totes les semblances o diferències, nosaltres podem ser (i segur que aquí hi  ha algú que ho és!) tant sants com sant Bernat Calbó; no pas pels miracles però si per la fidelitat a l’Evangeli, que això és el què en definitiva compta. Si l’Evangeli per a ell, i per a aquells qui van conviure amb ell, va ser una Bona notícia, una manera diferent, nova, d’entendre i de viure la vida, també ho pot ser per a nosaltres.

Sant Bernat no és un sant pels miracles que va fer, ho és per la seva conseqüència amb allò que va creure. Els nostres sants no són nostres perquè van viure on nosaltres vivim; són nostres, sobretot, perquè van viure el què nosaltres vivim: la fe de la qual ells i nosaltres en vivim. I hauríem de viure com el què són, com el què som: cristians, amb totes les conseqüències.

Amb tot, avui, a casa nostra, siguem realistes, els sants no serveixen de model a imitar, no són admirables, per tant no són imitables. Els líders a seguir, avui, són uns altres; els líders a imitar són uns altres. No em feu dir noms, ja els sabeu.

Ell va fer bé allò que havia de fer. Ell va fer bé de bisbe, i d’abat, i de conseller.

Anem, doncs, i fem simplement bé allò que hem de fer. La corona no som nosaltres qui ens l’hem de posar, sinó que ens l’ha de posar el Senyor, en qui creiem i a qui servim.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Homilia Diumenge 30 de durant l'any.

Des del pecat també es pot contemplar Déu.  És justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)
El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)
Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
Homilia:
Aquí sí que podríem ben dir que al pot petit hi ha la bona confitura. Vull dir que acabem d’escoltar una paràbola breu però, a l’hora, plena de contingut.

El marc és comú en sant Lluc, fins i tot aquesta paràbola és única en aquest evangelista. Dos personatges contraposats, cantant dues actituds completament dispars, discrepants; en aquest cas un fariseu i un cobrador d’impostos. Tots dos fan pregària de contemplació, si és que ho podem dir així. El fariseu es contempla ell mateix, i es troba perfecte; el fariseu no és mentider, és un fariseu com cal, prega dret tal com mana la litúrgia del Temple, perquè ell compleix tot allò que està manat. També el publicà es contempla ell mateix, i es reconeix pecador; tampoc menteix. L’un contempla Déu des de la seva seguretat de fidel complidor; l’altre contempla Déu des de la seva realitat de pecador. Des del pecat també es pot contemplar Déu. Dos homes pugen al Temple a pregar. Van al mateix lloc i amb la mateixa intenció: fer pregària. Però al final d’un diu que torna perdonat i l’altre no.

Quin és l’element diferenciador?.

Avui ningú no vol ser fariseu! Que no vol dir que avui no hi hagi fariseus! Avui ningú vol ser pecador! Que no vol dir que no hi hagi pecadors!. I el món es divideix en dos bàndols: els vius (que sempre tenen raó) i de l’altra banda els que sempre tenen raó que són els meus.

El pecat del fariseu no és altre que creure que la seva observança de la Llei li permet, o li dóna dret, a menysprear els altres, que aquests sí que són pecadors. Un fariseu com cal no pot ser, d’entrada, un cobrador de l’impost odiós, imposat per  l’ocupador romà; ell, a Déu, no el necessita per demanar perdó, el necessita per a que Déu beneeixi el seu bon comportament (que prou esforç li costa!). Ha convertit l’observança de la Llei en una cosa purament manada, i no en una resposta d’amor perquè es sent estimat per Déu. Ell no deu res a Déu; Déu li deu tot a ell; i Déu en té sort de persones com ell!, pensa.

L’autoestima és una teràpia correcta, però no ens dóna mai el dret a menysprear els altres. Només per això ja no som tan bons com ens pensàvem.

No oblidem pas la intenció de l’evangelista. És ben clara. La paràbola té uns destinataris ben concrets, amb noms i cognoms. Uns que es refiaven d’ells mateixos i tenien per no res els altres.

L’actitud del publicà és molt semblant, vés per on, a la del fariseu, però mirat des d’una altra perspectiva. El publicà ha descobert qui és l’enemic, i resulta que és ell mateix. Fer una troballa és bo, però si aquesta troballa és descobrir que sóc pecador... ja no em fa tanta gràcia. És tant fàcil veure que són pecadors els altres, que els que han de canviar són els altres. Tant o més difícil veure que també jo sóc pecador i també he de canviar. Però el publicà, i qualsevol pecador, no s’ha de mirar mai com un definitivament perdut, és justament en la misèria quan es pot manifestar la misericòrdia de Déu.

El pecat és superable. El pecador és aquell qui s’atreveix, i és un atreviment, a mirar la pròpia realitat sense por, perquè sap qui és Déu, i sap qui és ell. Només Déu, que ha fet el cor humà, en pot entendre tots els batecs i tots els replecs. La moral de la paràbola és que, als ulls de Déu, s’han canviat els papers.

Advertiment per a tots: no ens podem atribuir com a pròpies les virtuts que l’Esperit ha fet néixer en nosaltres, ni podem barrar el pas a la misericòrdia de Déu. Advertiment, també, de com a vegades, masses vegades, les aparences enganyen. I advertiment molt important: nosaltres, ni que siguem com el publicà, que en som (per això diem al començar l’Eucaristia Senyor, tingueu pietat ja que som pecadors)... nosaltres pecadors no podem, tampoc, menysprear el fariseu, si no volem ser d’aquells que es creuen bons perquè es reconeixen pecadors, i menyspreen els altres que no se’n volen reconèixer.

En tota melodia sempre es pot desentonar, per unes notes massa altes o per unes notes massa baixes.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Diumenge 29 de "durant l'any"

Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat, sense pense perdre mai l’esperança.
 Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)
En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)
Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.
Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»
I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»
Homilia:
El tema central de les lectures d’avui, ja ho haureu notat, és, avui, el tema de la pregària. I no només, jo diria, la pregària, així en sec, sinó la pregària perseverant, insistent, si ho voleu dir... tossuda (com la de la viuda de l’evangeli o com la de Moisés amb les mans alçades), que en el fons és la recomanació de sant Pau (pregueu sempre, sense parar!).

L’especialista en Dietètica no ens diu que hem de menjar (això ja ho sabem), ens diu què hem de menjar si, a més a més de satisfer la gana, volem alimentar-nos adequadament.

Fixeu-vos en la figura de Moisés, el qui intercedeix pel poble davant de Déu: Moisés, sol, dalt la muntanya, amb els braços estesos... Pot ser ben bé una referència de Jesús oferint el sacrifici de la seva vida a la muntanya del Calvari. Hi ha una connotació que no podem passar per alt: mentre Moisés té les mans alçades, les coses van bé pel seu poble; així que Moisés, a causa del cansament (!), abaixa les mans, van maldades per a Israel.

Així, doncs, no és qüestió de ser fidel un moment, un dia en que totes ens ponen, sinó ser fidel sempre i fins al final. Cal lluitar contra la temptació del cansament o del desànim. Molts són especialistes en les arrencades de cavall. La lliçó és molt important: no és qüestió de fer un acte heroic d’un moment determinat i quedar com uns senyors. Es tracta de ser fidel cada dia, simplement de ser el què som, i sempre, sense defallir, sense cedir al cansament malgrat la limitació de les nostres forces, ni que sigui demanant l’ajuda dels altres, com Moisés. Tot i que, humanament, és molt comprensible que ens agradi veure el resultat immediat del nostre esforç o de la nostra pregària. I tots sabem que no sempre és així. Sovint el què experimentem és el fracàs i és llavors que sentim la temptació de dir amb mi que no hi comptin, ja s’ho faran; i així ens fem enrere, i això és molt fàcil.

Creure que la nostra oració és inútil... si quan arribi aquest moment continuem, tossuts!, amb les mans alçades, és que de veritat confiem en Déu. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que sigui pacientment, no farà justícia als seus elegits qui li reclamen de nit i de dia?.

Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat. La paràbola de l’Evangeli, Jesús l’ha diu no per urgir-nos a que preguem sinó per ensenyar, diu, que hem de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. Ho repeteixo: sense perdre mai l’esperança.

Això no és fer de la pregària una mena de loteria, que aposta per veure si li toca alguna cosa, si Déu li assegura allò què vol. Si fos així a Déu el tractaríem com aquell jutge sense entranyes que només es deixa convèncer perquè ens hem fet pesats.

Quants cristians han perdut el do de la pregària perquè han perdut la virtut de l’esperança? La paraula virtut ve de la paraula fortalesa... perquè han perdut la fortalesa de l’esperança?.

A mi sempre m’ha impressionat aquell fragment de la carta als Hebreus que diu així: “Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes...”; i diu: “i Déu l’escoltà”. Sí, Déu l’escoltà... però no el dia i l’hora que Ell volia (el Divendres Sant) sinó el Diumenge de Pasqua. I, vés per on, no pas per salvar-lo de la mort en creu sinó per donar-li més, la vida de ressuscitat que és més del què demanava. A Déu no el guanya ningú en generositat. I no creieu que Déu, ni que faci esperar, no donarà més del què nosaltres a vegades, fins i tot, li demanem?.

L’Evangeli ens ha contraposat la justícia del homes, tantes vegades sense garantia absoluta, amb la justícia de Déu.

Però nosaltres creiem que, quan el Fill de l’home tornarà, trobarà fe a la terra... Depèn de nosaltres!. Que aquesta celebració de l’Eucaristia ens ajudi a pregar, sense cansar-nos, i així puguem esdevenir testimonis d’una confiança sense sotracs en l’amor, tantes vegades incomprensible, del nostre Déu.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Diumenge 28 de "durant l'any"

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort.

Mn. A. Roquer.
Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)
En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)
Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»
Homilia:
Ja el coneixíem, veritat!, aquest fragment de l’Evangeli. Fa anys i panys que el llegim, si més no cada tres anys, quan toca aquesta lectura de l’evangeli de Lluc.

Però jo diria que la intenció, ben mirat, primer, de l’evangelista sant Lluc no és, justament, descriure’ns el miracle dels deu curats, sinó que posa el seu accent, la força, en aquell qui torna per donar gràcies. I ho veiem també en la lamentació que fa Jesús mateix: “On són els altres nou?”. Per tant, si volem treure la conclusió correcta de l’evangeli que hem escoltat no és, en primer lloc, diria jo, una admiració pel miracle de la curació dels deu, sinó la resposta generosa d’aquell qui, al veure’s curat, torna per donar gràcies. Aquí hi ha una lliçó a aprendre. Sincerament avui, aquí i cada diumenge, ens reunim, hem vingut... justament per donar gràcies. La paraula eucaristia, la paraula grega eucaristeo vol dir això: acció de gràcies. Estem salvats!, ho sabem!. I ens sentim en la necessitat de celebrar-ho. I això ho fem cada diumenge.

Però... continua la pregunta: “On són els altres nou?”. S’ha dit que l’agraïment ha desaparegut del tot com a missatge de la nostra vida quotidiana; fins i tot es discutia una mica el gest fet purament fer generositat (vols dir?...). S’ha fet dogma de fe que avui ningú dóna res a canvi de res. No sé si aquesta actitud està o no està molt estesa, però sí que es cert que a la nostra civilització mercantilista cada dia hi ha menys espai per a la generositat: Tot és poc!, tot és palla. O tot s’exigeix!. Si fos així la gratuïtat ni seria considerada una virtut, sinó, simplement, cosa de gent antiquada; passats de moda; això, avui, ja no es fa!. I si m’ho deixeu dir: aquest comportament humà..., potser hauríem de dir aquest comportament tan poc humà, se’ns pot encomanar en el nostre comportament en les relacions humanes perquè tot ho mirem pel mateix arrasador.

La fe pot agafar un to d’intercanvi: fem o no per assegurar-nos la protecció de Déu; només faltaria!. Si Déu, a mi no em protegeix, que sóc tan bona persona, que sóc tan bon complidor dels manaments... Llavors desapareix la fe com a gratuïtat. I desapareix allò que és més, eminentment, sentit religiós. No hi ha cap actitud de lloança a Déu, ni d’acció de gràcies.


El fi, en ser bonic, ha de ser simplement un agraïment, perquè és el fi, al marge dels caramels, regals o favors que rep del pare.

La generositat no es compra ni es ven. Recuperar el sentit de la generositat pot ser el primer pas per sanejar la nostra bona relació amb Déu. Quan un cristià ha captat la grandesa de Déu, quan ha fet experiència personal de la seva bondat, quan ha descobert que només es pot viure davant d’Ell sent generosos, ha entès aquelles paraules de sant Ignasi de Loyola quan diu que la fe no consisteix en el mucho saber sino en el mucho sentir, gustar y dejarse amar. No n’hi ha prou en recordar-nos de Déu quan tenim moments de tribulació, allò de recordar-se de santa Bàrbara només quan trona.

El nostre Déu no ens salva de les nits fosques, ni ens salva de les malalties, ni ens salva de la mort; però sí que ens salva en una nit fosca, ens salva en la malaltia, ens salva en la mort. Que en totes les situacions adverses de la vida Déu ens salvi és considerat, del tot, quelcom poc comú. Tant com ho hauríem d’agrair i ho hauríem de fer cada dia; especialment en l’eucaristia que és la màxima expressió d’agraïment, quan sabem que la nostra salvació, el motiu més gran d’agraïment, ha tingut com a preu la mort de Jesucrist. Celebrar la pasqua de Jesús cada diumenge, quan diem avui el vostre fill vencent la mort... “Aquesta és la bona nova que jo predico (ens dirà sant Pau) Si morim amb ell, també viurem amb ell”. Aquest és el motiu de la nostra celebració. Aquest és el fonament de la nostra fe.

Si això no és motiu suficient per ser agraïts, que ho serà?. No és que el Senyor, quan tenim set ens doni un got d’aigua, no!, ens dóna la font. Però l’agraïment no ve, normalment, de la cosa regalada, sinó de la necessitat que tenim d’allò que ens regalen; per això és més fàcil agrair el got d’aigua quan es té set que agrair una font.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Diumenge 27 de durant l'any.

El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia d’Habacuc (Ha 1,2-3.2,2-4)
Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.
El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada.
»L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.»
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,6-8.13-14)
Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10)
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria.
»Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»
Homilia:
També nosaltres, com els Apòstols, podem adreçar-nos a Jesús fent la mateixa súplica. Mira que en demanem de coses a Nostre Senyor!, i potser mai se’ns ha acudit dir: Senyor, doneu-nos més fe. No que ens doni el do de la fe, que ja el tenim (per això som aquí); sinó que ens en doni més. I em penso que ens convindria a tots. A vegades sents aquell cristià que es creu qui sap què i que fa grans manifestacions de la seva gran fe; aquest no cal que ho demani però, eh que no és el nostre cas!.

El contingut de la fe, per altra part, és molt simple, molt senzill: Jesús ha mort i ha ressuscitat i nosaltres participem del seu triomf. Això és tot. Ni més ni menys que el que diu Marta en motiu de la mort del seu germà. Jesús li fa: “Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran. Tots els qui viuen i creuen en mi no moren per sempre”.

La fe és do que hem rebut, sense cap mèrit nostre. Per tant, porta sempre intrínseca la gratuïtat. Creure és gratuït, i creure no pot exigir res. No podem creure per obtenir, com a compensació, una altra cosa. Recordeu aquella estrofa de la poesia de santa Teresa: No me mueve, mi Dios, para quererte el cielo que me tienes prometido. No és per això que creiem i estimem. Som “servents sense cap mèrit” ens ha dit l’Evangeli. No fem res més que complir el nostre deure.

Si ara, cadascú de vosaltres, hagués d’avaluar la pròpia fe, posant una nota del 0 al 10, què hi posaríem?. Ben segur que un 10 no ens hi atreviríem. Doncs podem dir: Doneu-nos més fe!.

També és possible una mena de fe, si voleu, mig adormida, i que necessita un despertador. Potser la donem per suposada, fruit de que venim aquí cada diumenge, sense parar-nos a pensar, seriosament, en què creiem i fins on som capaços de creure. Perquè és tan fàcil fer servir la fe quan ens convé i amagar-la quan no ens convé. La fe és del diumenge, aquí, i és del dia de cada dia amb la família, a la botiga, a la feina, entre els amics. Sant Pau li diu al deixeble Timoteu “L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”, i li diu que no s’avergonyeixi de creure en Jesucrist. El testimoni que donem, quan hem sortit d’aquí, el diumenge, és el termòmetre que marca fins on arriba la nostra fe.

No som cristians només aquí, ho som també a fora. Recordem que quan s’acaba la celebració, se’ns diu com a comiat: Aneu-vos-en pau. Allò que deien abans, Ite misa est (que estava molt més ben dit), està molt mal traduït per Aneu-vos-en pau. Aneu-vos-en pau no sé d’on ho han tret!. Però l’Ite, aneu, i el misus vol dir que sou enviats a viure la vostra fe. Per tant, aquesta fe que aquí hem celebrat continua fora d’aquí a la vida ordinària de cada dia i en cada moment.

Sense fe actuarem només amb les nostres forces i fàcilment ens cansarem. Si ens sosté la força de Jesucrist no només farem que una morera es planti al mig del mar, sinó que farem coses més grans. Potser no seran tan estranyes com això de la morera, però seran més grans. Només que tinguéssim una fe menuda com un gra de mostassa!... pot semblar una súplica molt pobra, de molt poca volada; la llavor de la mostassa és molt poca cosa. La nostra fe pot sofrir molts moments de gran decepció: quan ens assembla que no podem arribar a on hauríem d’arribar, quan se’ns plantegen molts interrogants, quan tenim a prop i sentim i sofrim el silenci de Déu perquè no dóna resposta a moltes preguntes que voldríem... Potser aquesta petita llum de fe, com una llavor de mostassa, fóra la gran pregària: Doneu-nos més fe, perquè la necessitem!.

Allò que pot canviar el nostre cor no són les paraules, no són les idees, és la comunicació amb aquell qui sempre és viu en el més secret de les coses i dels esdeveniments. Potser, fins i tot, aquest temps de tardor, propici a la interiorització, un temps amic, diria, per reflexionar, ens pot ajudar a aprofundir la nostra fe, a enriquir la nostra fe.

I tenim prou confiança per saber que aquesta petita llavor sembrada aquesta tardor, després de l’hivern, quan arribi al primavera, que sempre arriba, florirà.