Diumenge 29 de "durant l'any"

Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat, sense pense perdre mai l’esperança.

 Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)

En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)

Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona.

Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»

I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

Homilia:

El tema central de les lectures d’avui, ja ho haureu notat, és, avui, el tema de la pregària. I no només, jo diria, la pregària, així en sec, sinó la pregària perseverant, insistent, si ho voleu dir... tossuda (com la de la viuda de l’evangeli o com la de Moisés amb les mans alçades), que en el fons és la recomanació de sant Pau (pregueu sempre, sense parar!).

L’especialista en Dietètica no ens diu que hem de menjar (això ja ho sabem), ens diu què hem de menjar si, a més a més de satisfer la gana, volem alimentar-nos adequadament.

Fixeu-vos en la figura de Moisés, el qui intercedeix pel poble davant de Déu: Moisés, sol, dalt la muntanya, amb els braços estesos... Pot ser ben bé una referència de Jesús oferint el sacrifici de la seva vida a la muntanya del Calvari. Hi ha una connotació que no podem passar per alt: mentre Moisés té les mans alçades, les coses van bé pel seu poble; així que Moisés, a causa del cansament (!), abaixa les mans, van maldades per a Israel.

Així, doncs, no és qüestió de ser fidel un moment, un dia en que totes ens ponen, sinó ser fidel sempre i fins al final. Cal lluitar contra la temptació del cansament o del desànim. Molts són especialistes en les arrencades de cavall. La lliçó és molt important: no és qüestió de fer un acte heroic d’un moment determinat i quedar com uns senyors. Es tracta de ser fidel cada dia, simplement de ser el què som, i sempre, sense defallir, sense cedir al cansament malgrat la limitació de les nostres forces, ni que sigui demanant l’ajuda dels altres, com Moisés. Tot i que, humanament, és molt comprensible que ens agradi veure el resultat immediat del nostre esforç o de la nostra pregària. I tots sabem que no sempre és així. Sovint el què experimentem és el fracàs i és llavors que sentim la temptació de dir amb mi que no hi comptin, ja s’ho faran; i així ens fem enrere, i això és molt fàcil.

Creure que la nostra oració és inútil... si quan arribi aquest moment continuem, tossuts!, amb les mans alçades, és que de veritat confiem en Déu. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que sigui pacientment, no farà justícia als seus elegits qui li reclamen de nit i de dia?.

Aquí rau el mèrit de la pregària: continuar pregant ni que no veiem el resultat. La paràbola de l’Evangeli, Jesús l’ha diu no per urgir-nos a que preguem sinó per ensenyar, diu, que hem de pregar sempre sense perdre mai l’esperança. Ho repeteixo: sense perdre mai l’esperança.

Això no és fer de la pregària una mena de loteria, que aposta per veure si li toca alguna cosa, si Déu li assegura allò què vol. Si fos així a Déu el tractaríem com aquell jutge sense entranyes que només es deixa convèncer perquè ens hem fet pesats.

Quants cristians han perdut el do de la pregària perquè han perdut la virtut de l’esperança? La paraula virtut ve de la paraula fortalesa... perquè han perdut la fortalesa de l’esperança?.

A mi sempre m’ha impressionat aquell fragment de la carta als Hebreus que diu així: “Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes...”; i diu: “i Déu l’escoltà”. Sí, Déu l’escoltà... però no el dia i l’hora que Ell volia (el Divendres Sant) sinó el Diumenge de Pasqua. I, vés per on, no pas per salvar-lo de la mort en creu sinó per donar-li més, la vida de ressuscitat que és més del què demanava. A Déu no el guanya ningú en generositat. I no creieu que Déu, ni que faci esperar, no donarà més del què nosaltres a vegades, fins i tot, li demanem?.

L’Evangeli ens ha contraposat la justícia del homes, tantes vegades sense garantia absoluta, amb la justícia de Déu.

Però nosaltres creiem que, quan el Fill de l’home tornarà, trobarà fe a la terra... Depèn de nosaltres!. Que aquesta celebració de l’Eucaristia ens ajudi a pregar, sense cansar-nos, i així puguem esdevenir testimonis d’una confiança sense sotracs en l’amor, tantes vegades incomprensible, del nostre Déu.