diumenge, 4 de setembre del 2011

Homilia del diumenge 23 de durant l’any


Convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats
 Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 33,7-9)
El Senyor em digué: «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva. Si jo amenaço el pecador amb la mort i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 13,8-10)
Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres, ha complert la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre, i qualsevol altre manament, es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix.
Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 18,15-20)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
»Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells.»
Homilia:
Sant Mateu recull, en una sèrie d’instruccions, el què Jesús demana o recomana als seus deixebles sobre la vida de comunitat. En el fons s’endevina una comunitat cristiana, la de Mateu, que té problemes de convivència, sinó no caldria posar els punts sobre les is d’aquesta manera. El que hem de fer és no confondre mai allò que és bo amb allò que és fàcil: tota cosa bona, normalment, té el seu preu.

Jesús dóna unes normes sobre la vida comunitària, o sigui: amb quin esperit han d’acollir els germans i aquell que és sempre en mig de la comunitat dels germans. “On hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”. Com no ho sé; buscar el com és una anècdota, però hi és, ho ha dit el Senyor; ja en tenim prou!.

Pel què sembla, a les primeres comunitats cristianes no els preocupava gaire el nombre (quants eren?). No era..., no ho hauria de ser mai!, qüestió de quants som i sí que hauria de ser qüestió de com som. Ni que siguem pocs, som l’Església de Jesús; i allò que és important és veure si vivim segons el seu Esperit, els que siguem. A l’Església de Jesús no si pot ser per qualsevol motiu (per costum, per tradició familiar... o vés a saber, per por). Ens reunim en el seu nom, ens alimentem de la seva paraula i ens alimentem del seu cos. Un dels punts centrals de la nostra trobada aquí, cada diumenge, és acollir amb fe la seva paraula. Em sabria molt de greu, crec que fora un greu error, que estiguéssim més pendents, o més atents, del que ens diu el mossèn en el sermó que del que ens diu Jesús a l’Evangeli!. Agafaríem el rave per les fulles. És a l’Evangeli on hi trobem el nucli central i el motiu de la nostra fe, el sentit ple del què fem aquí, l’experiència joiosa i festiva del contacte amb aquell que és el Senyor i amb els germans.

Fora molt greu que valoréssim poc aquesta celebració perquè la tenim assegurada tranquil·lament cada diumenge. Normalment quan es té gana és quan anem amb la panxa buida, quan anem amb la panxa plena no en té ningú de gana. Sempre he pensat que a les ciutats hi ha un excés de celebracions de l’Eucaristia el diumenge, perdoneu...; perquè es pot convertir una mica en una manera còmoda de veure quina missa ens va més bé, quina missa ens destorba menys el dia de festa.

Avui, molts sociòlegs coincideixen a afirmar que hi ha un gran creixement de l’apatia de la nostra societat, del passotisme; embafats i tips de tot, per tant abocats a l’avorriment i a la frivolitat. Són els que viuen desinteressats de tot, de tot... menys de la seva petita i efímera felicitat, de la que prescindeixen de tot plantejament mínimament seriós de la vida. No és pas ara el moment d’analitzar les causes, que certament són moltes i molt complexes.

Ara és l’hora d’analitzar el nostre capteniment davant de la celebració dominical, l’Eucaristia que és, ni més ni menys, que un reflex de la mateixa vida. L’encerta de mig a mig quan ens fa començar demanant perdó a Déu i als germans: convé tenir molt clar que tots els que som aquí som la comunitat dels redimits, aplegats per l’Esperit per agrair la celebració de la fe i el perdó dels pecats. És molt sa començar demanant perdó.

El pecador, per a nosaltres, no és un estrany, és un germà, redimit com nosaltres per la sang de Jesucrist. Si ha pecat, no el deixis... estima’l, perdona’l, tal com algú vol ser estimat i vol ser perdonat. “Perdoneu les nostres culpes, com nosaltres perdonem....” això ho diem cada dia en el Parenostre, potser massa de memòria.

Que aquesta celebració de cada diumenge sigui una veritable trobada amb el Senyor. “Jo sóc en mig de vosaltres”. Només així, només així!, sabrem que som feliços perquè som convidats a la taula del Senyor; i només així podem marxar en pau.