diumenge, 26 de maig del 2013

Homilia de la Festa de la Santíssima Trinitat

Som fills de Déu. Que no en tenim prou! No sóc un sac d’ossos que es mou pel món. En Ell tinc el meu origen i el meu destí; sóc objecte del seu amor.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 8,22-31)
Això diu la Saviesa de Déu: «De molt abans de començar les seves obres el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d’on brollen les aigües, i jo havia nascut. He nascut abans que les muntanyes, abans que fossin plantades les altures; encara no havia fet la terra ni els llacs, ni la massa terrosa dels continents; quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era; quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans, quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols, quan contenia les fonts de l’oceà, quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres, quan construïa els fonaments de la terra, jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 5,1-5)
Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. Encara més: fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció, perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l’aprovació de Déu, l’aprovació de Déu dóna esperança, i l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 16,12-15)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada. Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d’allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu.»
Homilia:
La celebració de l’Eucaristia comença sempre, ja ho sabem, “En el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant” i acaba amb la benedicció del Pare, del Fill i de l’esperit Sant. I la pregària eucarística culmina solemnement amb aquesta aclamació: “Per Ell (el Fill), vós Déu Pare, en la unitat de l’Esperit Sant”.

Avui és fàcil recordar que aquesta assemblea dominical és convocada per Déu Pare per fer memòria del seu Fill i sobre el pa demanerem que “hi davalli l’Esperit Sant com la rosada”. I al Credo tornarem a dir “Crec en Déu, Pare i creador del cel i de la terra. Crec en Jesucrist, fill unigènit de Déu. Crec en l’Esperit Sant que és Senyor i dóna la vida”.

Ara no hem demaneu que us demostri el misteri de l’únic Déu en tres persones. Allò que és important no és investigar i trobar el desllorigador sobre com és Déu. Que perquè és Déu sobrepassa sempre tot coneixement humà. Altrament no fora Déu.

Allò que cal és descobrir què significa per a nosaltres creure en el Déu Pare que és Trinitat. O sigui aprendre d’un Déu que és amor, aprendre del Fill que per amor s’ha donat als homes, prendre consciència que l’Esperit encara avui ens mou i ens vivifica perquè és l’esperit de Déu etern.

Allò que ens interessa ja ho sabem: és una actitud filial, un amor fratern com a germans fruit d’aquest mateix amor. I no hi ha més cera que la crema!

Ens interessa conèixer ben bé qui és Déu, no per desfer nusos i lligams, per aclarir dubtes; ens interessa sobretot per estimar-lo tal com és. No per tenir més títols i doctorats en Teologia serem més bons cristians, amb perdó de tots els il·lustres llicenciats i doctorats en la ciència teològica (que és molt important).

Som fills de Déu. Que no en tenim prou! “Crec en Déu Pare”. No sóc un sac d’ossos que es mou pel món. En Ell tinc el meu origen i el meu destí; sóc objecte del seu amor. Déu m’estima com un pare... i més!

Per més que tot això, avui, es cosa per a alguns superada (Déu els resulta incapaç d’entendre; o els resulta quelcom oblidat; o pitjor, menyspreat), encara que posi moltes coses en quarantena no puc deixar de reconèixer on és el motiu de la meva esperança, el perquè de la meva vida.

Crec en Jesucrist, sé que fou un home fora de sèrie. Però més: el fill de Déu. I en Ell hi veig el rostre de Déu fet home. La seva paraula és la Paraula de Déu. Ell, per ser fill de Déu, m’ha fet que Déu se’n faci proper i entenedor.

Crec en l’Esperit Sant, present en mi des del Baptisme. Per ell sé que el misteri de Déu, que a vegades ens assembla tan llunyà, el porto dintre. I a vegades faig coses, no per com sóc, que sé com sóc, sinó perquè actua en mi la força de Déu.

Tot això, i només això, és la Santíssima Trinitat. I em penso que, si és un misteri, no ho és tant per ella mateixa. A vegades qui és el misteri son nosaltres que entre el que creiem i el que fem ens resulta incomprensible.

Els  humans som tan carallots, i en som moltes vegades; però, mira... reunits aquí cada diumenge fem una tirada a la Santa Trinitat, que és amor. No cal res més.


Sabem que el cirerer té arrels perquè collim cireres. Només donarem fruit si estem arrelats en el Déu de la vida i de l’amor.

dissabte, 25 de maig del 2013

Homilia de la missa de l’aparició

Tenir a Maria per mare és un gran honor i és una gran responsabilitat.
I Reus ho sap i la vostra presència aquí no és res més que el reconeixement d’un amor que avui també es manifesta.
Mn. A. Roquer

Homilia:
Avui, 25 de maig, podíem celebrar, per exemple, sant Beda o sant Gregori VII o santa Maria Magdalena Barat. Però, trobant-nos avui aquí, al santuari de la Mare de Déu, m’ha semblat bé, sense deixar ningú al recó, que un sant és un sant!, celebrar anticipadament la memòria de l’Immaculat Cor de Maria que celebrarem, si Déu vol, la setmana després de Corpus. Pensant també que qui va popularitzar i potenciar aquesta festa va ser sant Antoni Maria Claret, justament un sant que va estar aquí, al Santuari, en la seva visita a Reus.

Quan diem Cor de Maria hem d’entendre no només el cor sinó la persona, com quan diem és una persona de bon cor volem dir que és una bona persona. Volem dir, doncs, com Maria va estimar Déu i es va entregar plenament, i amb tota confiança, que ja és molt dir, a l’obra del seu fill.

“I fou plena de l’Esperit” com li diu l’àngel a l’Anunciació. I així podem parlar del cor immaculat; això és un cor sense pecat; això és un cor no dividit. Per això també nosaltres avui, aquí al Santuari, li podem dir com li deien a Judit: “Tu ets l’orgull i l’honor del nostre poble”

Maria relacionava les profecies amb els esdeveniments que l’àngel li anunciava. “I conservava en el seu cor...” la memòria d’aquells esdeveniments que s’anaven complint, tal com li havien dit, en la seva pròpia vida i la del seu Fill.

Si Jesús recomana als seus “Feu-vos deixebles meus que jo sóc humil de cor”, tenia com a exemple a imitar la seva mateixa mare, la deixeble fidel (“Jo sóc l’esclava del meu Senyor”); un cor lliure de tota duplicitat, un cor que estima perquè se sent estimat.

Així podem entendre tot allò que avui direm en el prefaci d’aquesta celebració quan parlarem d’un cor intel·ligent i dòcil, d’un cor nou i suau, d’un cor pur i senzill, i a l’hora un cor ferm i atent; en una paraula: un cor de mare; de mare de Jesús i mare nostra. Així ho diem també nosaltres aquí: Puix sou vós la nostra mare i ho tenim a gran honor. Jo afegiria: i també amb gran responsabilitat!. L’amor és una gran responsabilitat, necessita una resposta i no pot ser altra que una resposta d’amor.

Tenir a Maria per mare és, certament, un gran honor i és, també, una gran responsabilitat. I potser, o sense potser, no sempre és així. I tots ho sabem, però també sabem com és el cor d’una mare que estima, no per com som sinó per qui som: els seus fills!

I Reus ho sap, i Reus ho demostra, i vosaltres en sou testimonis, i la vostra presència avui aquí no és res més que el reconeixement d’un amor que avui també es manifesta. I ho sabem prou per pròpia experiència.


Que l’amor maternal de Maria trobi sempre en nosaltres la resposta agraïda d’uns bons fills. Que responem simplement a un amor, estimant, que és l’única resposta adequada!

diumenge, 19 de maig del 2013

Homilia del diumenge de Pentecosta


Perquè ara, avui, també aquí ens hem reunit en nom de Jesús. I tots els que creiem i els seguim sabem que l’Esperit és amb nosaltres.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,1-11)
Durant la celebració de la diada de la Pentecosta es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1C 12,3b-7,12-13)
Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant. Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
Perquè el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,15-16.23b-26)
En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
»Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre.»
Homilia:
50 dies després de la Pasqua celebrem la Pentecosta. La mateix paraula pentecosta vol dir simplement cinquantena.

Els jueus celebraven, tal dia com avui, l’arribada del poble, a través el desert, a la muntanya del Sinaí. I allà quedaven constituïts com a poble de Déu. Així mateix nosaltres celebrem que, el dia de la Pentecosta, els seguidors del Ressuscitat queden constituïts com a Poble de Déu, com a nou Poble de Déu: l’Església.

El habitants de Jerusalem no ho entenen, i es pregunten què vol dir tot això? Doncs, simplement, que ara tothom, sigui d’on sigui, parli la llengua que parli, pot contemplar les grandeses de Déu. Tot això tan fàcil d’entendre resulta molt difícil. No hi ha res més complicat que la simplicitat!

És clar, l’Esperit Sant és un vent, i el vent no es veu però es nota; igual que l’Esperit: es nota quan hi és. I l’Esperit, com l’aire, no es veu; però l’aire és necessari per a la vida, és vital; com per a l’Església ho és l’Esperit.

“No són galileus tots aquells que parlen?”. És el primer que es pregunten els habitants de Jerusalem. Perquè, a part de ser galileus, aquells dotze apòstols no són ni una gent, ni un grup reconegut oficialment, no tenen cap currículum especial, no hi ha cap superdotat, no hi ha cap saviesa extraordinària; només hi ha uns proclamadors de les grandeses de Déu; i saben el què diuen, les han viscut!

Així, també nosaltres ens podem preguntar d’on neix la credibilitat de l’Església? De nosaltres? Pobra Església! Per què creiem nosaltres allò que l’Església ens diu? Només per un sol motiu: perquè té la presència de l’Esperit. Altrament només fora un muntatge molt ben organitzat i prou!

Però aquells deixebles, enduts per la força de l’Esperit Sant, van saber transmetre allò que vivien. Així també, qui es deixa portar per l’Esperit, té la força convincent per fer-se creure en allò que diu i, sobretot, en allò que fa.

Des del primer Pentecostés el cristià és una persona en tensió constant. S’inicia una nova humanitat, en lluita sempre entre l’esperit i la carn, entre els valors de Déu i els valors del món; entre la humanitat envellida, caduca, amenaçada de mort, i una nova humanitat nascuda a la vida per la resurrecció de Jesús. Ha començat una nova creació, que no viu només de pa, de coses materials, viu de l’Esperit. És gràcies a l’Esperit Sant que el món té un nou alè que, no sabem com, però el té.

El món no és un conjunt de fórmules matemàtiques, ni de forces físiques, ni de fórmules químiques. L’home, encara que es consideri idoni, no és només un sac d’ossos. Tenim, ni que no ho sabem explicar prou bé, una força que no ve de nosaltres però que ens mou, que ens fa anar sempre més enllà.

Solemnitat de la Pentecosta. Commemoració del dia gloriós que els apòstols i Maria prenen consciència que l’Esperit del Ressuscitat els guia, és amb ells. I obren portes, obren finestres; no tenen por. I surten a proclamar allò que viuen, i amb autoritat. Que potser no els entendrà ningú, però ho diuen! Això llavors i ara! Perquè ara, avui, també aquí ens hem reunit en nom de Jesús. I tots els que creiem i els seguim sabem que l’Esperit és amb nosaltres. Que és l’obra de Déu i que no depèn de nosaltres sinó de la força de l’Esperit que ens guia.

diumenge, 12 de maig del 2013

Homilia de la festivitat de L’Ascensió del Senyor


El camp, en aquest temps, fa olor de farigola; Reus fa olor de roses; la festa de l’Ascensió fa olor de resurrecció i d’esperança.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)
Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.
Homilia:
La festa de l’Ascensió que es celebra avui ens ajuda a entendre, per tant també ens facilita poder viure amb fe, tota la plenitud de la Pasqua. Ens ho dirà el prefaci de la festa d’avui: “El mitjancer entre Déu i els homes no ha pujat al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó per a que tinguéssim la confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor”. Ens recorda que la nostra esperança malgrat les nostres febleses, les nostres limitacions, es troba en el fet que també nosaltres podem participar de la seva mateixa glòria: “Allà on sóc jo hi sereu també vosaltres”.

Avui escoltem aquests verbs: cantar, aclamar, admirar. I això no són paraules, són actituds que venen de la Pasqua. Sovint a les nostres celebracions litúrgiques potser els manca, i sense potser, un clima que manifesti plenament l’alegria, l’alegria profunda que l’Evangeli no es descuida de dir que tenien els apòstols el dia de l’Ascensió (“Se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”).

Jesús beneeix els seus, els que van creure en Ell. Jesús avui ens beneeix a tots nosaltres, els que creiem en Ell. També nosaltres som beneits. Cal una mirada de fe, que només la fe ens hi pot portar fins el final; només la fe ho entén tot. La seva Ascensió és garantia de la nostra anada amb Ell. Allà on ha arribat Ell, que és el cap, també nosaltres amb Ell, que som el seu cos, tenim l’esperança d’arribar. Jesús només serà plenament glorificat quan hi siguem tots nosaltres.

Amb Ell hem iniciat un camí nou que porta on és Ell, i així la seva absència física del nostre món no és un adéu, és un a reveure. Ha començat, això sí, un temps nou, el temps de la fe: “Feliços els qui creuran sense haver vist”.

Pujant al cel Jesús s’aparta dels seus, però només físicament. I ara ho entenem allò de “Jo estaré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”. Però és clar, tenim un cos i necessitem veure, tocar, sentir... I hem de viure de la fe, no dels sentits. A vegades la vista enganya.

L’Ascensió de Jesús al cel, la seva anada de retorn al Pare, és per a nosaltres un missatge que genera esperança. “Mantingueu ferma l’esperança que us dóna la fe que teniu” ens ha dit la segona lectura. Justament la seva Ascensió és garantia de la nostra; no és un comiat, és un fins demà si Déu vol. Potser després de la nit, a vegades una nit fosca, a vegades dura, de la vida present podem mantenir ferma la nostra esperança perquè Ell ha complert sempre les seves promeses.

Amb l’Ascensió ha començat aquell dia sense posta; millor dit, aquell dia sense posta ha arribat al seu punt més alt, ha arribat a la plenitud de la llum. Però de moment, de moment, toquem de peus a terra; amb tot el que això comporta de penes, de dol, de desenganys... toquem de peus a terra i això vol dir que no ensopeguem amb les pedres del camí però que tinguem els ulls sempre mirant més enllà, no mirant només on som, mirant on anem; i això ho fa tothom que camina i va a un lloc. Que el que ens cal no és errar el camí, sinó seguir el camí ara que sabem on ens porta.

Cal que ens preguntem seriosament i desitgem el que hem demanat a l’oració d’avui: “Concediu-nos el do d’una alegria santa”. Perquè l’Ascensió de Crist és també la nostra elevació.

Jo us convidaria avui a fer aquesta humil confessió: constantment toquem la simfonia inacabada de la glòria de Déu. El que ens convé és no quedar-nos, permanentment, en l’assaig general d’aquesta simfonia.

El camp, en aquest temps, fa olor de farigola; Reus fa olor de roses; la festa de l’Ascensió fa olor de resurrecció i d’esperança.

diumenge, 5 de maig del 2013

Homilia del diumenge VI de Pasqua


L’Esperit perfecciona i acaba l’obra de Jesús en el món. Així, doncs, els que vivim de la fe no estem sols. Nosaltres, aquí, escoltem i per la fe entenem tot el misteri
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29)
En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres.
Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,10-14.22-23)
L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,23-29)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles : «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»
Homilia:
Jesús s’acomiada dels seus al Cenacle el dia abans de la seva Passió: “Ja no parlaré més amb vosaltres”. I això val també en el context litúrgic de la celebració que estem fent, en temps pasqual. Ara és el Ressuscitat que s’acomiada dels seus abans de la seva Ascensió. I això ens remet a una reflexió sobre la realitat del que en podríem anomenar el temps de l’Església.

Ara, l’Absent serà present entre els seus a través de l’Esperit Sant. Per això els apòstols diuen “L’Esperit i nosaltres hem decidit...”; que sembla un atreviment, i no ho és perquè és veritat!. Això ho poden ben dir uns homes que es deixen portar per Déu i no per càlculs humans. Aquesta és la postura vàlida dels que se saben enviats a portar al món la bona nova de l’Evangeli; no la seva. L’autoritat de l’Església no ve de nosaltres, ve de l’esperit del Ressuscitat. Els apòstols són ben lluny de manar per manar, de dir o de fer la seva. Així, l’Absent, el Ressuscitat, serà el gran present en l’Església per a sempre. L’Església reconeix, confessa i dóna testimoni de Crist Ressuscitat.

La fe no és una ideologia, és una vida. Jesús promet als qui l’estimen, als que creguin en Ell, la presència de l’Esperit. L’Esperit que els farà entendre tot el misteri de Jesús. Aquesta veritat, aquest “vindrem a viure amb Ell”, és impossible pels que no creuen.

L’Esperit perfecciona i acaba l’obra de Jesús en el món. Així, doncs, els que vivim de la fe no estem sols. Nosaltres, aquí, escoltem i per la fe entenem tot el misteri. I, en aquest cas, recordar no voldrà dir només fer memòria, sinó actualitzar i fer realitat les mateixes paraules de Jesús: vindrem i viurem amb Ell. Per això dirà “Us dono la meva pau”. I en cada Eucaristia ho repetim; i avui ens donarem els uns als altres la seva pau. Fabricar armes per garantir la pau no és de l’Evangeli. És un càlcul humà. El gest de la pau no el podem fer mai mecànicament. Jesús s’acomiada deixant-nos la pau, la seva pau, que no és com la que dóna el món. En el context jueu la pau no és només la fi d’una guerra, és l’arribada del do messiànic. I aquest serà l’anunci de Nadal (“Pau a la terra”). I aquest serà l’anunci del Ressuscitat: “Pau a vosaltres”. És el do de Déu que treu tota por. Ni la seva partença ens ha de neguitejar. Amb la resurrecció s’ha mort l’escàndol de la creu, de totes les creus. “No tingueu por. Me’n vaig i torno a vosaltres. Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Certament, en forma sagramental, però tan real com aquell vespre al Cenacle amb els dotze.

Per la seva encarnació sabem que el nostre lloc de trobada de l’home amb Déu és aquí. Un dia el cos físic de Jesús; avui, el seu cos eucarístic; i també el seu cos místic, nosaltres. La reunió dels cristians, cada diumenge, malgrat les nostres pors, més enllà dels nostres dubtes, com a grup creient, som sagrament en el món de Crist ressuscitat. Per això podem ben dir “El món ja no us veurà, però vosaltres sí que em veureu”.

O la fe del qui estima o l’amor del qui creu són la garantia que donem del Ressuscitat. En tot cas, la poden vendre o, potser, la podem malbaratar. L’Evangeli d’avui acaba amb aquestes paraules que sempre les hauríem de tenir presents, molt presents: “Us ho dic per endavant perquè després, quan ho veureu, cregueu i refermeu la vostra fe”.