El camp, en aquest temps, fa olor de farigola; Reus fa olor de roses; la festa de l’Ascensió fa olor de resurrecció i d’esperança.
Mn. A. Roquer
Lectura dels
Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)
|
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he
parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia
que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la
seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls
presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies
se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.» Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.» |
Lectura de
la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)
|
Germans, demano al Déu de nostre Senyor
Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una
comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és
ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè
conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té
reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la
grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir
l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan
ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el
cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o
senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i
en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i
l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en
totes les coses la seva plenitud.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Lluc (24,46-53)
|
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el
tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per
Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis.
Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no
us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us
vindrà de dalt.» Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània, alçà
les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al
cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa,
se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a
Déu.
|
Homilia:
La festa de
l’Ascensió que es celebra avui ens ajuda a entendre, per tant també ens
facilita poder viure amb fe, tota la plenitud de la Pasqua. Ens ho dirà el prefaci
de la festa d’avui: “El mitjancer entre Déu i els homes no ha pujat al cel per
apartar-se de la nostra petitesa, sinó per a que tinguéssim la confiança de
seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor”. Ens recorda que la nostra
esperança malgrat les nostres febleses, les nostres limitacions, es troba en el
fet que també nosaltres podem participar de la seva mateixa glòria: “Allà on
sóc jo hi sereu també vosaltres”.
Avui
escoltem aquests verbs: cantar, aclamar, admirar. I això no són paraules, són actituds
que venen de la Pasqua. Sovint a les nostres celebracions litúrgiques potser
els manca, i sense potser, un clima que manifesti plenament l’alegria,
l’alegria profunda que l’Evangeli no es descuida de dir que tenien els apòstols
el dia de l’Ascensió (“Se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria”).
Jesús
beneeix els seus, els que van creure en Ell. Jesús avui ens beneeix a tots
nosaltres, els que creiem en Ell. També nosaltres som beneits. Cal una mirada
de fe, que només la fe ens hi pot portar fins el final; només la fe ho entén
tot. La seva Ascensió és garantia de la nostra anada amb Ell. Allà on ha
arribat Ell, que és el cap, també nosaltres amb Ell, que som el seu cos, tenim
l’esperança d’arribar. Jesús només serà plenament glorificat quan hi siguem
tots nosaltres.
Amb Ell hem
iniciat un camí nou que porta on és Ell, i així la seva absència física del
nostre món no és un adéu, és un a reveure. Ha començat, això sí,
un temps nou, el temps de la fe: “Feliços els qui creuran sense haver vist”.
Pujant al
cel Jesús s’aparta dels seus, però només físicament. I ara ho entenem allò de
“Jo estaré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”. Però és clar, tenim
un cos i necessitem veure, tocar, sentir... I hem de viure de la fe, no dels
sentits. A vegades la vista enganya.
L’Ascensió
de Jesús al cel, la seva anada de retorn al Pare, és per a nosaltres un
missatge que genera esperança. “Mantingueu ferma l’esperança que us dóna la fe
que teniu” ens ha dit la segona lectura. Justament la seva Ascensió és garantia
de la nostra; no és un comiat, és un fins demà si Déu vol. Potser
després de la nit, a vegades una nit fosca, a vegades dura, de la vida present
podem mantenir ferma la nostra esperança perquè Ell ha complert sempre les
seves promeses.
Amb l’Ascensió
ha començat aquell dia sense posta; millor dit, aquell dia sense posta ha
arribat al seu punt més alt, ha arribat a la plenitud de la llum. Però de
moment, de moment, toquem de peus a terra; amb tot el que això comporta de
penes, de dol, de desenganys... toquem de peus a terra i això vol dir que no
ensopeguem amb les pedres del camí però que tinguem els ulls sempre mirant més
enllà, no mirant només on som, mirant on anem; i això ho fa tothom que camina i
va a un lloc. Que el que ens cal no és errar el camí, sinó seguir el camí ara
que sabem on ens porta.
Cal que ens
preguntem seriosament i desitgem el que hem demanat a l’oració d’avui:
“Concediu-nos el do d’una alegria santa”. Perquè l’Ascensió de Crist és també
la nostra elevació.
Jo us
convidaria avui a fer aquesta humil confessió: constantment toquem la simfonia
inacabada de la glòria de Déu. El que ens convé és no quedar-nos, permanentment,
en l’assaig general d’aquesta simfonia.
El camp, en aquest temps, fa olor de
farigola; Reus fa olor de roses; la festa de l’Ascensió fa olor de resurrecció
i d’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada