diumenge, 28 d’agost del 2016

Lectures i homilia del diumenge 22 de durant l’any

Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que sempre són els darrers és trobar els camins de Déu. És la creu la que portarà a la Resurrecció.
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira [Sir 3,19-21.30-31 (gr. 17-18.20.28-29)]
Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,18-19.22-24a)
Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 14,1a.7-14)
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt.” Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»
Homilia:
Avui podem centrar la reflexió de l’Evangeli en la humilitat.

Déu, que és poderós, revela els seus secrets als humils. “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el que s’humilia serà enaltit”.

Les tres vessants de la relació de la persona amb Déu, amb els altres i amb un mateix poden ser una font de saviesa. Respecte Déu, no és el mateix una relació des de l’amor que una relació des del temor. Tots sabem quina és l’actitud que plau a Déu.

L’humil no busca mai comparar-se amb ningú, ni busca competir; coneix la seva realitat. Sap que Déu l’estima i ja en té prou. Per això la humilitat és la veritat. L’humil confia en Déu perquè té la seguretat que l’estima.

En aquest evangeli la humilitat se situa en saber que el lloc el decideix el que convida. Tots sabem quina és l’actitud que plau a Déu. L’humil no es compara amb ningú; no busca competir amb ningú; sap i accepta la realitat tal com és.

La paràbola d’avui transcorre no en una àpat corrent, sinó que hi ha una accent especial. És un àpat de noces, una celebració de l’amor.

Si som convidats a l’àpat de Jesús és per la seva generositat, no pels nostres mèrits. Mai farem prou mèrit per participar de dret a l’Eucaristia. Així ho diem: “Senyor, no sóc digne...”. Potser ens podríem preguntar si ser convidats és un privilegi o un do.

L’honorable per a Jesús és aquell que es fa digne de ser honorat. Allò que podien semblar normes de bona educació es converteixen en camins de vida. Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que sempre són els darrers és trobar els camins de Déu. És la creu la que portarà a la Resurrecció. La carta als cristians hebreus en ho ha dit: “Us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu dels sants”.

Ser humil, acceptar el darrer lloc, posar com a referència els que sempre són al darrer lloc és la porta per trobar Déu, el Déu de Betlem, el Déu de la creu, el nostre Déu. “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el que s’humilia serà enaltit”. I això ens ho diu aquell que nasqué en un estable a Betlem i morí a Jerusalem en una creu.


L’Evangeli és només Evangeli quan allò que predica es fa. És així com el nostre banquet de l’Eucaristia serà una autèntica festa.

diumenge, 21 d’agost del 2016

Lectures i homilia del diumenge 21 de durant l’any

El nostre Déu no sap de primers i darrers.
S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 66,18–21)
Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,5-7.11-13)
Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix.» És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,22-30)
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?» Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran. »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.” »Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.»
Homilia:
El missatge de Jesús no és només per a uns escollits. És per a tothom: “Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Però cal ser conscient que per entrar al Regne s’ha de passar per la porta estreta; i no tothom és capaç de passar-hi. Això no vol dir que tot ha de ser fàcil. Al llarg de la vida aprendrem del dolor i de la contrarietat.

La primera lectura d’avui proclama el designi salvador de Déu. El profeta parla de reunir gent de totes les nacions. El veritable Déu només pot ser un Déu de tots. Però l’experiència ens diu que encara hi ha homes i pobles que es creuen tenir l’exclusiva de Déu. També, a vegades, apareixen actituds que volen imposar la seva fe per la força. En aquest sentit podem recordar com Jaume i Joan van tenir l’atreviment de demanar que baixés foc del cel per a aquells que no havien escoltat la Paraula. Així no ha d’estranyar la seva pregunta: “Són pocs els que se salven?”.

Els que són enviats no hi van en nom propi, hi van en nom de Jesús. És Ell qui els envia! I la generositat de Déu també hi ha d’anar a l’afegida l’exigència de la resposta personal. No ens diu que aquesta resposta sigui fàcil. Aquest treball personal té moltes cares. No es tracta només de fer; es tracta sobretot de ser. Un pot dir que creu en els valor cristians, però convé traduir-los a la vida pràctica. Ho diu l’Evangeli. Potser moltes vegades hem tingut l’oportunitat d’un seguiment més generós... i hem fet el sord.

Jesús ens mostra el rostre misericordiós de Déu. I això no vol dir que Déu fa rebaixes, que tanca els ulls, que diu tot està bé! La misericòrdia de Déu pretén que connectem amb el seu amor, que no ens pot deixar com abans, ens transforma! La seva proposta no deixa les coses iguals.

“Vindran gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu”. Nosaltres no controlem els camins del Regne. I mira que ho hem intentat moltes vegades: Aquell s’ho mereix, o aquell no s’ho mereix; aquest és dels nostres, per tant aquest és dels bons; aquell no és dels nostres, per tant aquest és dels dolents. Déu no posa etiquetes.

El Déu de la misericòrdia no fa rebaixes, estima sempre i té la porta oberta. Trenquem les etiquetes que fem de cada persona i que sembla que ens donen una certa tranquil·litat; així sabem de qui hem de fer cas i de qui no.


El nostre Déu no sap de primers i darrers. S’alegra que a casa seva hi hagi lloc per a tothom!

dilluns, 15 d’agost del 2016

Lectures i homilia de la festivitat de l’Assumpció de Maria.

Aquesta festa és consol i seguretat del poble
que fa camí cap a la casa del Pare.
Mn. A. Roquer. 
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
En Maria hi veiem el rostre misericordiós de Déu. Les lectures ho acaben de dir. La pregària de Maria és el reconeixement de l’amor que Déu té a aquells que creuen en Ell. Un “amor que s’estén de generació en generació” fins a nosaltres.

En la festa d’avui veiem realitzat definitivament aquell amor misericordiós en Maria assumpta al cel, la primera de tots. Avui ens trobem amb aquest Déu que no és només esperança, sinó realització de tot allò que esperem.

Tal com ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi, ara és l’hora de la victòria del nostre Déu. Aquest ara el veiem en Maria que, després de donar llum al seu fill, és la dóna que va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Avui la reconeixem com la nostra mare, per tant el seu lloc és també el nostre. L’hora de la victòria del seu Regne és molt especial. “Ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

En Déu es manifesta la força de l’amor no pas pel poder que subjuga, que aclapara. Maria s’alegra en l’anunci de l’àngel (“Alegra’t Maria”). Acompanya el seu fill fins al peu de la creu, i s’alegra en la seva resurrecció.

Mirant Maria ens sentim molt petits. Una petitesa que no ens acomplexa perquè Déu ens beneeix. Mirant la figura de Maria ens sentim petits com ella. Una petitesa, doncs, que no ens anul·la. Ben al contrari. Aquesta és la prova de que Déu ha fet de nosaltres i en nosaltres meravelles.

Avui en aquesta festa de l’Assumpció diem amb Elisabet: “Feliç tu que ha cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà". És molt més del que som capaços de creure i d’entendre. Avui en aquesta festa de l’Assumpció diem amb Elisabet. “Feliç tu que has cregut”; per tant feliços tots els que creiem; allò que el Senyor ens ha fet saber és complirà. I es complirà no perquè jo vull que es compleixi, es complirà perquè el Senyor ho ha dit.

Avui veiem el rostre misericordiós de Déu que compleix el que ha promès. I si ho ha complert en Maria, també ho acomplirà en nosaltres.

“Dispersa el homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Aquest és el nostre Déu. La seva misericòrdia fa realitat aquella justícia que busca el camí del cor.


Avui contemplem com Maria és glorificada. Aquest és el gest meravellós de Déu Pare. La grandesa de Maria no acaba a Betlem. Déu continua fent meravelles fins a la seva assumpció gloriosa al cel, que avui celebrem. Aquesta festa és consol i seguretat del poble que fa camí cap a la casa del Pare.

diumenge, 14 d’agost del 2016

Lectures i homilia del diumenge 20 de durant l’any.

Calar foc a la terra expressa que el desig de Jesús és que l’Esperit penetri en el cor de tothom. 
Mn. A. Roquer. 
Lectura del llibre de Jeremies (Jr. 38,4-6.8-10)
En aquells dies, alguns dels principals de Jerusalem digueren al rei: «Que Jeremies mori d’una vegada. Aquest home no fa sinó desmoralitzar els guerrers que queden a la ciutat i tots els restants del poble. Aquest home no vol el bé del poble, sinó la seva perdició.» El rei Sedequies els respongué: «Està a les vostres mans.» El rei era incapaç de negar-los res. Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna de Melquies, fill del rei, situada al pati de la guàrdia. L’hi baixaren amb unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang; Jeremies quedà enfonsat en el fang. Llavors Abdemèlec, un home del palau reial, anà a trobar el rei a la porta de Benjamí i li digué: «Rei, senyor meu, no està bé això que aquests homes han fet amb el profeta Jeremies: l’han tirat a la cisterna, i ara, que ja no hi ha pa a la ciutat, es morirà allà dintre de fam.» Llavors el rei donà aquesta ordre a Abdemèlec, el cusita: «Emporta’t tres homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no es mori.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 12,1-4)
Germans, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,49-57)
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»
Homilia:
L’afirmació que l’evangelista sant Lluc posa en boca de Jesús (“He vingut a calar foc a la terra”), d’entrada, ens sorprèn per la seva duresa, com si Jesús volgués executar una sentència. Cal remetre’ns al relat de la Pentecosta, quan l’Esperit baixarà en forma de llengües de foc. Calar foc a la terra expressa que el desig de Jesús és que l’Esperit penetri en el cor de tothom. Aquesta frase l’evangelista la situa en l’itinerari de Jesús cap a Jerusalem, sabent que no tothom accepta la seva paraula.

Acollir honestament la paraula de Déu vol dir que cal mantenir uns criteris de comportament d’acord amb allò que Jesús valora.

A la primera lectura hem escoltat l’experiència que fa el profeta Jeremies, que fidel a la Paraula, veu com el seu missatge és rebutjat. Quan l’Evangeli ens parla de divisió, no és pas que Jesús busqui la divisió, la confrontació; és la conseqüència d’allò què diu que crearà divisió. La carta als cristians hebreus és una invitació a observar el testimoni que ens ensenyen aquells que realment creuen.

La primera lectura ens ha ofert Jeremies, però ben segur que hi podem trobar homes i dones el testimoni dels quals ens ha impactat per la seva coherència, per la seva força d’actuar, perquè es compleix allò què diuen amb allò que fan. Potser és l’hora de reflexionar sobre com manifestem les nostres conviccions, i adonar-nos si el respecte humà o la por de desentonar en un món que no és creient afecta que ens manifestem realment com som. Potser és el moment de reflexionar sobre com manifestem les nostres conviccions i adonar-nos si el respecte humà o la poca convicció ens manté frenats; i el nostre testimoni de fe és tant discret que gaire bé ja no es nota.

La carta als cristians hebreus és adreçada a una comunitat desanimada, rutinària; per a què recuperi l’ànim, el coratge. I per això l’apòstol li diu “Sense cansar-nos, llencem-nos a córrer la prova que ens ha estat proposada”.

Tinguem la mirada fixa en Jesús. També avui se’ns pot dir allò a nosaltres. El verset del salm pot ser una bona ajuda: “Sou vós qui m’ajudeu”.


Jesús va fer el camí pel mateix sender per on passa el nostre. I, per tant, sentim-lo al nostre costat. El de Jesús no va ser un camí fàcil perquè ens va posar en qüestió. La misericòrdia de Déu que veiem en el rostre de Jesús no és pas la seguretat dels que totes els hi ponen; la misericòrdia serà trobar-nos amb aquell amor de Déu autèntic que ningú ens pot prendre mai. Només l’amor que és capaç de donar la vida engendra una nova vida. La misericòrdia serà trobar-nos amb aquell amor de Déu que sempre tindrà com a referència Jesús a la creu.