diumenge, 1 de maig del 2016

Lectures i homilia del diumenge VI de Pasqua

La pau la rebem d’Ell i cal que també nosaltres ens la donem mútuament perquè ens uneix com a germans. Som una comunitat cristiana vivificada per l’Esperit que, més que transformar el pa i el vi en el cos i la sang del Ressuscitat, també ens transforma a nosaltres.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29)
En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres. Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau.»
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 21,10-14.22-23)
L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,23-29)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles : «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»
Homilia:
Ens trobem ja, pràcticament, en les acaballes del Temps Pasqual. Fa molts dies que vivim el fervor i la joia de la Resurrecció. I, com en totes les coses quan es fan llargues, correm el risc de que ens cansi. Tot cansa! És per això que l’oració d’aquest diumenge ens fa demanar no minvar –diu– en el fervor dels primers dies. No minvar en el fervor pasqual. També les primeres comunitats tenien dificultats i tensions entre els seus membres. A l’evangeli hi trobem paraules que asserenen el cor i donen pau i esperança. La promesa de l’Esperit Sant enfortirà la fe i la caritat d’aquelles joves comunitats.

El Crist ressuscitat continua present entre nosaltres. No és envà que sempre comencem la celebració amb aquesta salutació: “El Senyor sigui amb vosaltres”.

La pau de Crist no és “com la que dóna el món”. La pau de Crist ressuscitat conforta la nostra feblesa, supera la nostra por. La pau que dóna el món, a vegades, és més il·lusió que realitat; mentre que la pau que dóna el nostre Ressuscitat conforta la nostra feblesa, fins ens allibera de la por i de la mort. Al llarg del Temps Pasqual, fa que ens anem sentint més fortament esperançats.

La comunitat que formem és com la ciutat esplendorosa de que parla el llibre de l’Apocalipsi, fonamentada en la fe dels Apòstols, oberta a proclamar el missatge joiós de la resurrecció. Sense voler imposar res, però oferint allò que tenim i allò en que creiem.

Ens pot donar serenor. Sabem què podem esperar i en qui podem esperar. L’angoixa, la por, ens pot venir quan ens sentim sols i abandonats. La confiança en que estem en bones mans, ens asserena i ens conforta.

“Per això us ho he dit mentre estava amb vosaltres: l’Esperit Sant us ho ensenyarà tot i us farà recordar tot el que us he dit”. Això no és una frase bonica, no és un bon consell només. Les paraules de Jesús tenen una força avalada pel seu testimoni i el porten a dir: “Us deixo la pau, us dono la meva pau, no una pau com la que dóna el món”.

L’eucaristia pasqual que anem celebrant és la font que alimenta la nostra fe, l’alimenta i la fa créixer. Estem units al Crist ressuscitat per l’Eucaristia, celebració del misteri pasqual del Senyor. Jesús digué: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”.

La pau la rebem d’Ell i cal que també nosaltres ens la donem mútuament perquè ens uneix com a germans. Som una comunitat cristiana vivificada per l’Esperit que, més que transformar el pa i el vi en el cos i la sang del Ressuscitat, també ens transforma a nosaltres.

Voldríem tenir una Església poderosa, com si no tinguéssim prou amb una Església gloriosa. La Ciutat, la nova Jerusalem, no necessita que la il·lumini el sol ni la lluna; la glòria de Déu l’omple de llum!


Nosaltres, com els primers cristians, tenim la temptació de voler una imatge visible i amb poder. I no! El nostre santuari és Jesús, l’anyell sacrificat. I la glòria de Déu omple de claror total la seva humanitat... si no volem tancar els ulls a la seva llum, si ens deixem il·luminar per aquell que és la llum veritable.