diumenge, 2 de febrer del 2014

Lectures i homilia de la festa de la Presentació del Senyor.

Demanem-li que el pas dels anys no ens robi la capacitat de meravellar-nos, la capacitat d’esperar contra tota esperança, la capacitat de descobrir la seva presència sempre present en les coses més normals del dia de cada dia.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del profeta Malaquies (Ml 3, 14)
Això diu el Senyor: “Jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu, i tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l’àngel de l’aliança que desitgeu, entrarà al seu temple. 
Ja ve, diu el Senyor de l’univers. ¿Qui resistirà el dia de la seva arribada? ¿Qui es mantindrà dret quan ell aparegui? Perquè serà com el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: s’asseurà a fondre i a depurar la plata, purificarà els descendents de Leví, els refinarà com la plata i l’or. Des d’aleshores oferiran al Senyor una oblació digna, i les oblacions de Judà i de Jerusalem seran agradables al Senyor com ho eren abans, com en els temps antics.
Lectura de la carta als cristians Hebreus (He 2, 14-18)
Els fills d’una família són d’una mateixa sang. Per això Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per poder destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor de la mort, érem esclaus tota la vida. 
Noteu que ell no ha vingut per ajudar els àngels, sinó els descendents d’Abraham. 
Per això calia que es fes en tot semblant als germans, i així pogués ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble. 
Perquè, després que ell mateix ha passat la prova del sofriment, pot confortar els altres que són provats.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 2, 22-40)
Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer, sigui consagrat al Senyor. 
També havien d’oferir en sacrifici “un parell de tórtores o dos colomins”, com diu la Llei del Senyor. 
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. 
En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. 
Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: 
- “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. 
Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.”
El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell. 
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: 
- Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.”
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. 
Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida. 
Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 
El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.
Homilia:
La festa d’avui, festa de la Presentació del Senyor, ens porta a reconèixer en aquell infant nascut a Betlem el fill de Déu, per tant el redemptor que Israel esperava, que tots necessitaven.

El vell Simeó ho té ben clar: “Els meus ulls han vist el Salvador, llum de les nacions”. I el qui ve és el rei dels que esperen amb humilitat el Regne de Déu, els que ploren amb l’amargor de les injustícies que sofreixen, i els que esperen qui els alliberi de tantes pors, el que faci llum a tanta foscor.

Els cristians de més avançada edat són (som!) especialment protagonistes en el dia d’avui, els que veuen complertes totes les esperances com Simeó i Anna, com també els homes i dones que, des de la vida contemplativa, viuen de la pregària esperançada que Déu complirà allò que ha promès. El papa Joan Pau II, l’any 1997, va instituir el dia d’avui la Jornada de la Vida Consagrada. Maria i Josep fan ofrena del fill, els monjos i monges fan ofrena de la seva vida a Déu. El moviment de vida cristiana que aplega gent gran i s’anomena Vida Creixent, celebra també avui aquesta festa unida als dos ancians, Simeó i Anna, que reconeixen que aquell infant és el Messies, llum del món.

Jesús és aquesta llum que ve de part de Déu per mantenir ben viva la nostra esperança, per restituir en nosaltres allò que el pas dels anys erosiona dia rere dia. Aquell que és la llum per il·luminar les tenebres i les foscors! Qui no té un espai fosc a la vida? Doncs, sí, pot ser la llum.

Simeó i Anna són els que han viscut pacientment i són aquells que, tot i perdent moltes facultats físiques, no han perdut l’esperança; aquells que saben més enllà del dia a dia; aquells que han estat joves i no han deixat de ser-ho perquè han complert anys; aquells que han restat ferms en les promeses de Déu perquè saben que Déu (només Déu!) pot complir tot allò que ha promès.

Les paraules del vell Simeó són plenes de sorpresa. “Els meus ulls han vist el salvador que havíeu promès”. Tots, Simeó i Anna, Josep i Maria, viuen de la fe i ara veuen que no anaven equivocats. Allò que el Senyor els havia promès es complí. I més! La nostra esperança, per llarga que sigui, sempre és curta. El Senyor va més enllà encara de tot el que podem esperar. La fe no és una il·lusió; no són unes ganes. Aquell que sap que pot esperar sense desesperar-se (no és per ell, és Déu), que perquè és Déu sempre és una sorpresa. I una sorpresa esperada. Déu té sempre la capacitat de refer les nostres esperances.

Demanem-li que el pas dels anys no ens robi la capacitat de meravellar-nos, la capacitat d’esperar contra tota esperança, la capacitat de descobrir la seva presència sempre present en les coses més normals del dia de cada dia.


Que el Senyor sigui avui per a nosaltres, ni que sigui una senyera combatuda moltes vegades en el nostre món, aquella llum, aquella petita llum, que ens il·lumina el camí aquí a la terra. I això ens obre la porta gran de la llum eterna.