DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

DEFUNCIÓ DE Mn. CREU SAIZ (15-1-2021)

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Homilia del diumenge 30 de durant l’any

El privilegi més gran és veure-hi amb els ulls de la fe.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 31,7-9)
Això diu el Senyor: «Crideu d’alegria, celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions, proclameu que el Senyor ha salvat el seu poble, la resta d’Israel! Jo els faré venir del país del Nord, els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa. Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu fill gran.»
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 5,1-6)
Els grans sacerdots, presos d’entre els homes, són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. No els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses. Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.
Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.» I en un altre indret diu: «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,46-52)
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.» Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi.» Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.» Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida.» El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.» Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.» A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
Homilia:
Després de la desafortunada petició dels dos apòstols, Jaume i Joan, que llegíem diumenge passat, avui acabem d’escoltar la pregària confiada del cec de naixement, Bar-Timeu. Miracle que va quedar molt marcat en el pensament d’aquelles primeres comunitats cristianes, ja que és un fragment d’evangeli relatat pels tres evangelistes, Mateu, Marc i Lluc.

I la pregunta que es pot intuir és aquesta: Qui estava realment cec?, Bar-Timeu o els apòstols que no havien entès res del camí que els portava cap a Jerusalem aquell any?. És ben veritat que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure.

El cec de Jericó ha estat proposat per tota la tradició cristiana com a model d’una pregària fervent i confiada. És la pregària que fem tots, potser d’una manera massa rutinària, al començar la celebració cristiana de l’Eucaristia: “Senyor, tingueu pietat”. Ha quedat com un testimoni per a sempre. Tots som en el fons uns bar-timeus que demanem veure-hi clar, que no és fàcil!. Podem participar, conscients o no, de la mateixa malaltia. Sinó de la ceguesa física, de la ceguesa espiritual que encara pot ser pitjor, que és molt dir.

A Jesús li va ser més fàcil curar la ceguesa de Bar-Timeu que la ceguesa espiritual dels apòstols que no entenien res!. Perquè el cec de Jericó sabia que era cec i els apòstols no. Pensem en la dificultat que tenim, també nosaltres com els apòstols, per entendre certes coses. Ells no van entendre, no podien entendre!, la passió i mort de Jesús anunciada. Feien camí cap a Jerusalem d’on no en tornarien.

La vista del cos és un do que, potser, no valorem prou perquè la considerem la cosa més normal del món. La visió de la fe potser tampoc la valorem prou perquè la considerem normal, quan és un do gratuït i generós de Déu; no tothom creu.

Em sembla que entre nosaltres hi ha coses que, a vegades, s’han d’aclarir i s’hi ha de posar llum. Entre altres l’evangeli d’avui ens dóna dues lliçons si les volem aprendre. Veure ben clar les nostres mancances, que no és fàcil; millor dit: no tenir por de veure les nostres mancances. I també tenir prou coratge, prou fe, per demanar perdó pels nostres errors.

Cec ho pot ser aquell que ja no veu res clar a la vida. I poden ser molts: aquell que no és capaç de trobar un camí segur a la vida, aquell que no troba enlloc la veritat; cec també ho pot ser aquell que tanca els ulls sobre sí mateix i no té prou coratge per veure els seus defectes. Si algú es troba en aquesta situació, el més normal és demanar que algú l’ajudi. Però si com el cas de Bar-Timeu que crida... nosaltres li diem que calli perquè nosaltres hem vingut aquí a escoltar la Paraula de Déu i tu ens has vingut a destorbar.... Si el fem callar nosaltres tampoc veurem el miracle.

Jesús passa de moltes maneres a prop nostre. En la celebració de l’Eucaristia de cada diumenge, en la Paraula de Déu que aquí escoltem... Que siguem capaços d’escoltar la seva paraula com a una oportunitat que se’ns ofereix, com a una sort que tenim nosaltres. Amb la seva paraula hi veurem clar, i quan hi veurem clar, com Bar-Timeu, el seguirem camí enllà, ni que vagi cap a Jerusalem, que allà l’espera la seva mort. Però per a nosaltres aquesta mort serà una manera ben clara de veure fins on és capaç d’estimar. Com Bar-Timeu, quan hi veurem clar, quan veurem les coses a la llum de la fe no farem mai com els dos deixebles, Jaume i Joan, que demanaven els llocs de privilegi. El privilegi més gran és veure-hi amb els ulls de la fe. Que el tinguem tots!

dijous, 25 d’octubre de 2012

Homilia de la missa de l’aparició. Festivitat de sant Bernat Calbó

Tots podem ser sants! Ser fidels a la fe que diem que professem sí depèn de nosaltres!

Mn. A. Roquer
Homilia:
El 25 de cada més, ja ho sabeu, ens trobem aquí tots junts, al Santuari. I que sigui per molts anys! Creieu-me: vingueu aquí cada 25 o el dia que pugueu o mentre pugueu perquè arribarà el dia que no podreu, i aleshores de què servirà dir: oh! Si pogués anar a Misericòrdia avui que és dia 25... però com que no puc... I ara, com que puc per això he vingut.

Aquest 25 d’octubre tot i trobar-nos en aquest santuari de la Mare de Déu celebrem, i amb goig, un sant de casa nostra. El primer de l’altar entrant a ma esquerra: sant Bernat Calbó. Que no va ser sant perquè havia nascut aquí a casa nostra, evidentment; ni per haver estat elegit com a abat de Santes Creus, ni tampoc per haver presidit, com a bisbe, la diòcesi de Vic; sinó per ser sant essent abat o essent bisbe.

Amb tot ens omple de goig i de joia, i d’orgull fins i tot, celebrar un sant de casa nostra. Això ens diu una cosa molt d’estar per casa, però molt important: Tots podem ser sants! Ser sant ni s’hi neix ni és un privilegi d’uns quants elegits. Tots els cristians som trets d’una mateixa pasta, només que alguns potser som, una mica, de pasta de moniato.

Potser sí que això de la santedat ho veiem molt complicat per qüestió sobretot de la canonització. En la canonització, certament, que és el Papa que declara qui és sant. Els de peu pla, els d’espardenya, els ha de declarar sants el Pare del cel. Per tant jo us dic avui a tots vosaltres: Estimats sants del dia 25 de cada mes!. Sants sense miracles, certament. Sant Bernat Calbó, diu la llegenda, que els feia pels descosits.

És sant Pau, i si és sant Pau és Paraula de Déu, que anomena als cristians de la ciutat grega d’Efés, “estimats sants”. Per tant és sant no el que en neix sinó el que se’n fa. I santa Teresa d’Àvila, que d’això en sabia un bon tros, ens diria que és sant, d’entrada i fins i tot, aquell que renta els plats; això sí, si els renta bé (avui, potser, hauríem de dir si no té rentadora!). Perquè els plats es poden rentar amb amor. I el que val, en tot!, és l’amor amb que fem totes les coses. Tota cosa, si es fa per amor, pot esdevenir en algun moment, fins i tot quasi quasi, una virtut heroica.

Sant Bernat Clabó va ser un sant per ser un bon abat i per ser un bon bisbe, cosa que no és fàcil. I nosaltres en podem ser, i ja en som, per ser bons pares de família, bons complidors del nostre deure, bons ciutadans. Que ens canonitzin o que no ens canonitzin no depèn de nosaltres. Ser fidels a la fe que diem que professem sí depèn de nosaltres!

“Tots aquells, diu Jesucrist, doncs..., que em reconeguin davant dels homes, jo també els reconeixeré davant del Pare del cel”. Voleu millor canonització!

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Homilia del diumenge 29 de durant l’any


Així la mort de Jesús apareix amb una nova dimensió, positiva i revolucionària. 
És l’acte suprem de poder perquè és l’acte suprem de servei.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 53,10-11)
El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres després de prendre damunt seu les culpes d’ells.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 4,14-16)
Germans, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Perquè el gran sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,35-45)
En aquell temps, [Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanarem.» Jesús els preguntà: «Què voleu que faci?» Ells li digueren: «Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.» Jesús els respongué: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» Ells li digueren: «Sí que podem.» Jesús els respongué: «És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.» Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué:] (Jesús cridà els seus deixebles i els digué:)
«Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

Homilia:
Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús anuncia, per tercera vegada, la seva passió i mort que tindrà lloc a la ciutat. Els apòstols demostren que no han entès res!. Pels apòstols, l’afirmació de Jesús resulta no duríssima, sinó aberrant. “A vós, això no us pot passar”; que és dir això que us ha de passar a mi no m’interessa que passi. Amb tot, és la gran lliçó de la política que Jesús ha portat al món.

I entre el desconcert o la negació de la realitat, dos dels seus deixebles, Jaume i Joan, se li acosten per demanar-li un favor. Avui d’això se’n diu tràfic d’influències. “Que el dia que seureu en el vostre tron de glòria puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. Certament, no havien entès res! I no ens escandalitzem tan fàcilment d’aquests dos germans. La temptació, més o menys disfressada, potser d’ambició o del que sigui, és sempre present en tots. Per això els altres deu s’indignen contra els dos germans. Però Jesús s’afanya a dir: “No sabeu què demaneu”. No hi ha res més atrevit que la ignorància. L’audàcia no té límit i és com un vi que embriaga.

El profeta Isaïes adverteix als exiliats de Babilònia que l’alliberament de l’esclavitud no vindrà de la ma d’un guerrer amb el poder de les armes. Només podrà venir d’algú que sigui capaç de capgirar el cor dels homes. Per això presenta un servent, ell l’anomena així, i Jesús s’hi identifica, capaç de donar la pròpia vida i carregar damunt seu els pecats del poble. Això és el que farà Jesús!. Ni que aquest estil de procedir no agradi ni sigui entès. I aquí ens hi hem de posar tots.

No ho entenem simplement perquè potser no ens interessa entendre-ho. És tan fàcil creure que quan una veritat no ens ve de cara, deixa de ser veritat!. És tan fàcil, no els dos germans Jaume i Joan, no!, sinó també nosaltres que l’ambició ens ofusqui l’enteniment.

En el Regne de Déu el poder és capacitat de servir. Més que els que volen salvar el món, o els que regeixen les nacions. Vet aquí uns dels llocs en els quals Jesús parla de política. I deixa ben clar: “Entre vosaltres no ha de ser així. Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor”. Heus ací el principi de tot bon governant, tant dins de l’Església com fora de l’Església. I això no és una falsa humilitat, sinó que és la realitat. I per a que ens en convencem: el Fill de l’home que ha vingut a donar la pròpia vida com a preu de rescat. Això no té volta de full. Així la mort de Jesús apareix amb una nova dimensió, positiva i revolucionària. La passió i mort de Jesús no és un acte de filantropia dolorista. És l’acte suprem de poder perquè és l’acte suprem de servei.

Bon tema de reflexió per a tots. També avui, aquest diumenge del Domund, quan recordem amb agraïment, més que no pas amb aplaudiments, que són molt fàcils, l’obra evangelitzadora dels nostres missioners i missioneres. Aquesta és la gran veritat dels que han posat la seva vida al servei del Regne de Déu. Els que han entès que Jesús no fa res per mantenir una clientela, ni per enlluernar ningú: “Qui vulgui venir amb mi que prengui la seva creu i m’acompanyi”. Aquells que volen la veritat encara que no els agradi. La veritat que no ens agrada només ens la diran aquells que ens estimen.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Homilia del diumenge 28 de durant l’any

Cap bé d’aquest món pot superar el do de Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre de la Saviesa (Sv 7,7-11)
Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra, i la plata no val més que el fang. L’aprecio més que la salut i que la boniquesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai. Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns, duia les mans plenes de riqueses incomptables.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 4,12-13)
La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i els pensaments del cor. A tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament; tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui haurem de donar comptes.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,17-30)
Un dia que Jesús sortia de camí un home corregué, s’agenollà als seus peus i li preguntava: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» Jesús li digué: Per què em tractes de bo? De bo només ho és Déu. Ja saps què diuen els manaments: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no declaris en fals contra un altre, no facis cap frau, honra el pare i la mare.» Ell li respongué: «Mestre, tot això ja ho he complert des de jove.» Jesús se’l mirà amb afecte i li digué: «Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi.» Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist, perquè era molt ric. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als deixebles: «Per als qui són rics, que n’és, de difícil, d’entrar al regne de Déu!» Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, què n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu.» Ells quedaren encara més sorpresos i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?» Jesús se’ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.»
[Llavors Pere es posà a dir-li: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós.» Jesús respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna.»]
Homilia:
Tot i que no sigui nova, continua sent admirable, i a l’hora alliçonadora, aquesta pàgina de l’Evangeli que hem escoltat. La podríem anomenar així: Les tres mirades de Jesús. Al jove que li pregunta què ha de fer per tenir la vida eterna Jesús, diu, “se’l mirà amb afecte”. I quan la resposta de Jesús el contraria “Jesús mirà al seu voltant”. I davant la sorpresa dels apòstols Jesús, diu, “se’ls mirà i digué...”.

El jove pregunta què li falta. Jesús li diu què li sobra. “Què em falta per tenir la vida eterna?”. Bona pregunta!. Però si la resposta no és la que jo vull o la que jo espero... malament rai! Oi que sí?. Qui no estigui disposat a escoltar certes respostes val més que no faci certes preguntes. Dit amb una dita popular: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Per aconseguir la vida eterna, com el jove de l’Evangeli vol, no se’ns demana complir només uns manaments, uns preceptes, unes normes..., se’ns demana una altra cosa. Se’ns demana una adhesió personal i incondicional a Jesús, i com a condició prèvia se’ns demana desfer-nos de tot allò que ens pot impedir aquest seguiment, allò que ens fa més nosa que servei.

I què vol dir, en una paraula, seguir a Jesús?. Doncs jo crec que vol dir veure les coses amb els ulls de Déu. Podem posseir tots els bens materials que vulgueu, però mai al preu de vendre’ns el bé suprem. Cap bé d’aquest món pot superar el do de Déu. Aquesta és la saviesa veritable. Qui és el savi, l’astut... sinó aquell que es ven tot el que té per comprar la perla única? O bé el tresor amagat? Gastar tot el que tinc per comprar el camp on sé que hi ha el tresor amagat és de savis, bona inversió!; però aquests savis no abunden, però és el negoci rodó.

El jove ric pregunta a Jesús sobre el camí segur per arribar a la vida eterna, però la resposta no és del seu gust; diu que “s’anà tot trist”, no havia de preguntar. Jo li diria que qui tot ho vol, tot ho perd. “Que n’és de difícil, diu Jesús, d’entrar al Regne de Cel. És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne del Cel”. I no podem canviar l’Evangeli.

Però nosaltres, que formem part ja de l’època de la tècnica, ja hem inventat la manera, així ens ho pensem, de fer uns forats prou grans per a que hi passin els camells. No hi ha res pitjor que quan l’Evangeli no ens ve de cara busquem o ens inventem una manera de fer-lo assequible i que ens vagi a mida del nostre gust.

És l’únic cas de l’Evangeli que a la crida de Jesús a algú, li respon abandonant-lo, li dóna carbassa. Però l’evangelista s’afanya a afegir “i se n’anà tot trist”; i això pesa. Aquest jove va veure, i és així, que el seguiment incondicional de Jesús, humanament parlant, no és un negoci rodó. Però sempre ens quedarà sant Francesc d’Assis; ell troba l’alegria, l’alegria plena, l’alegria perfecta, diu, el dia que es despulla de tot davant del bisbe, aquell dia comença a ser ric. Que dic que quedi ben clar: sant Francesc no era boix.

Al jove de l’Evangeli els diners l’han empobrit, vés per on! Li han impedit de tenir la gran riquesa. Tenir diners és una sort, evidentment, però pot ser un problema; sobretot quan manen més que nosaltres; i moltes vegades, ho hem de reconèixer, manen més que nosaltres, quan són una nosa, per tant més que un servei. Sinó pregunteu-ho al jove de l’Evangeli que va marxar amb la cua entre cames, tot trist, perquè tenia, ell s’ho creia, molt a perdre i no veia, curt de vista!, que deixava molt de guanyar. Mal negoci!

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Homilia del diumenge 27 de durant l’any


Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 2,18-24)
El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l’home estigués sol. Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.» El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l’home, a veure quin nom els donaria: el nom que l’home donava a cada un dels animals era el seu nom. L’home donà el nom a cadascun dels animals domèstics i salvatges i a cadascun dels ocells, però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo i fer-li companyia. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs.» Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.
fills.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 2,9-11)
Germans, Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi, perquè Déu, que ens estima, va voler que morís per tots. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 10,2-16)
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.» Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.»
[La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.» I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.]
Homilia:
Acabem d’escoltar a l’Evangeli un tema una mica complicat; suposo que ja ho heu notat; un tema pelut, una mica enrevessat. O potser ho és a causa del nostre punt de vista, o del nostre egoisme. Aquella expressió tan comuna: és bo allò que a mi m’agrada, i s’acaba el bròquil.

Partim d’una realitat: Déu no ens ha creat amb capacitat d’estimar per amargar-nos la vida. Que això quedi clar!. Tenim un pecat original i, per desgràcia, hi hem de comptar. Potser és aquesta la pedra que portem a la sabata. No és l’amor la dificultat, la dificultat som nosaltres. Si l’amor és el do més preuat que tenim, ha de ser car; sinó no és tan preuat; i no el podem rebaixar de preu perquè llavores fora preu de rebaixes, preu de saldo.

Per què és tan difícil confondre amor amb flors i violes?. La pedra que ensopega és l’amor? o som nosaltres?

“No és bo que l’home estigui sol”. I diem: d’acord. “Allò que Déu ha unit que l’home no ho separi”. I aquí ja no hi estem tan d’acord... perquè no ens agrada. Possiblement creiem que Jesús és molt exigent; i ho és, és que ho pot ser! Perquè Ell ha estat capaç de donar la pròpia vida per aquells que estima. Sap de què parla!. Això ho ha dit i ho ha fet. I l’amor estar més fet d’actes, d’accions, de fets que de paraules. L’amor no és una paraula bonica, és molt més. Potser parla d’un amor incondicional, d’un amor ideal. I jo pregunto: és que l’amor ideal, l’amor incondicional és impossible? O és possible?. El de Déu és possible. I nosaltres, les persones humanes, estem creades a “imatge i semblança de Déu”; i ens assemblem a Déu no en el nas, que Déu no el té, sinó en la capacitat d’estimar. I el matrimoni, com a sagrament, és un sagrament, un senyal clar de l’amor de Déu manifestat en nosaltres.

Algunes parelles creuen que l’amor és una cosa simplement espontània. Si el cupido encerta la fletxa... tot va bé; sinó... malament rai. El plantejament li arriba també a Jesús, i la pregunta és aquesta: “Pot l’home repudiar a la seva esposa?” Però la pregunta no va a la inversa; per tant aquí es tracta d’un masclisme. La resposta de Jesús és desconcertant; però, en canvi, les dones que l’escolten fan festa major. Segons Jesús si el repudi és llei, per què només ho és per al marit? Jesús diu que no és cosa de la llei, que és per duresa de cor. I durs de cor, o d’enteniment, ho som tots!

Les situacions que creen problemes en la relació d’amor poden ser moltes i sovint molt i molt doloroses. I la parella no necessita receptes per afrontar la situació, ni tasses de til·la. Fora massa fàcil. Primer cal veure què s’amaga darrera d’aquesta situació que crea un malestar creixent. Els cristians no podem aclocar els ulls davant d’aquesta realitat, d’aquests fets que són dolorosos. La defensa d’una indissolubilitat no ha d’impedir mai una postura de comprensió, d’acolliment i d’amor.

Com a cristians creiem en l’amor, i justament per això no podem rebutjar ni marginar les parelles víctimes molts cops d’una situació dolorosa, ni que sigui causa del desamor. És la descomposició d’un amor, però que ha existit.

“El que Déu ha unit que l’home no ho separi”. Això ens invita a defensar l’exigència de l’amor. I ho defensarem sempre. Perquè som seguidors d’un que ha donat la vida per amor. Però aquestes mateixes paraules ¿no ens conviden, també, per amor, a no marginar les parelles que pateixen les conseqüències d’un amor fracassat? Si allò que volem defensar a les bones o a les males és l’amor, per això mateix no podem deixar d’estimar aquelles parelles que, amb dolor, han arribat al trencament.

Els cristians, que tenim l’amor com a precepte (“Això us demano: que us estimeu”), no podem de deixar d’estimar aquelles parelles que han fracassat en l’amor.

En l’amor, sobretot en l’amor, convé que tots, absolutament tots, això sí, juguem net. Que l’amor no sigui un joc de paraules i de sentiments.