Tots podem ser sants! Ser fidels a la fe que diem que professem sí depèn de nosaltres!
Mn. A. Roquer
Homilia:
El 25 de cada més, ja ho sabeu, ens trobem
aquí tots junts, al Santuari. I que sigui per molts anys! Creieu-me: vingueu
aquí cada 25 o el dia que pugueu o mentre pugueu perquè arribarà el dia que no
podreu, i aleshores de què servirà dir: oh! Si pogués anar a Misericòrdia
avui que és dia 25... però com que no puc... I ara, com que puc per això he
vingut.
Aquest 25 d’octubre tot i trobar-nos en aquest
santuari de la Mare de Déu celebrem, i amb goig, un sant de casa nostra. El
primer de l’altar entrant a ma esquerra: sant Bernat Calbó. Que no va ser sant
perquè havia nascut aquí a casa nostra, evidentment; ni per haver estat elegit
com a abat de Santes Creus, ni tampoc per haver presidit, com a bisbe, la
diòcesi de Vic; sinó per ser sant essent abat o essent bisbe.
Amb tot ens omple de goig i de joia, i
d’orgull fins i tot, celebrar un sant de casa nostra. Això ens diu una cosa
molt d’estar per casa, però molt important: Tots podem ser sants! Ser sant ni s’hi neix ni és un privilegi
d’uns quants elegits. Tots els cristians som trets d’una mateixa pasta, només
que alguns potser som, una mica, de pasta de moniato.
Potser sí que això de la santedat ho veiem
molt complicat per qüestió sobretot de la canonització. En la canonització,
certament, que és el Papa que declara qui és sant. Els de peu pla, els
d’espardenya, els ha de declarar sants el Pare del cel. Per tant jo us dic
avui a tots vosaltres: Estimats sants del dia 25 de cada mes!. Sants
sense miracles, certament. Sant Bernat Calbó, diu la llegenda, que els feia pels
descosits.
És sant Pau, i si és sant Pau és Paraula de
Déu, que anomena als cristians de la ciutat grega d’Efés, “estimats sants”. Per
tant és sant no el que en neix sinó el que se’n fa. I santa Teresa d’Àvila, que
d’això en sabia un bon tros, ens diria que és sant, d’entrada i fins i tot,
aquell que renta els plats; això sí, si els renta bé (avui, potser, hauríem de
dir si no té rentadora!). Perquè els plats es poden rentar amb amor. I el que
val, en tot!, és l’amor amb que fem totes les coses. Tota cosa, si es fa per
amor, pot esdevenir en algun moment, fins i tot quasi quasi, una virtut
heroica.
Sant Bernat Clabó va ser un sant per ser un bon
abat i per ser un bon bisbe, cosa que no és fàcil. I nosaltres en podem ser, i
ja en som, per ser bons pares de família, bons complidors del nostre deure,
bons ciutadans. Que ens canonitzin o que no ens canonitzin no depèn de
nosaltres. Ser fidels a la fe que diem que professem sí depèn de nosaltres!
“Tots aquells, diu Jesucrist, doncs..., que em
reconeguin davant dels homes, jo també els reconeixeré davant del Pare del cel”.
Voleu millor canonització!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada