diumenge, 29 de maig del 2011

Homilia Diumenge VI de Pasqua


La comunitat que neix del Darrer Sopar, la comunitat que es reuneix cada diumenge per celebrar el Darrer Sopar, deu ser molt semblant a la que ens ha descrit la carta de sant Pere.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 8,5-8.14-17)
En aquells dies, Felip baixà a la província de Samaria, i predicava el Messies als de la regió. Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia: els esperits malignes sortien de molts posseïts, xisclant tant com podien, i molts invàlids o paralítics recobraven la salut. La gent d’aquella província se n’alegrà molt.
Quan els apòstols, a Jerusalem, sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu, els enviaren Pere i Joan. Hi anaren, doncs, i pregaven per ells, perquè rebessin l’Esperit Sant, que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells; només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor. Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 3,15-18)
Estimats, reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte. Guardeu neta la vostra consciència; així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat. Si és voler de Déu, val més sofrir per haver obrat bé que per haver obrat malament. També Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit va ser retornat a la vida.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,15-21)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»
Homilia:
Continuem llegint a l’Evangeli fragments del discurs de comiat de Jesús després de la Cena. I aquí, a la nostra celebració dominical, les paraules de Jesús ressonen amb una força especial: “Si algú m’estima guardarà les meves paraules. I el  meu Pare l’estimarà”.

L’evangelista Joan que al llarg de tota la seva vida va anar rumiant, conservant vives, aquestes paraules pronunciades per Jesús en el Darrer Sopar, ara han arribat a nosaltres i donen ple sentit a la nostra trobada dominical. Escoltades abans de la Passió eren paraules de comiat (“Me’n vaig al Pare”). Ara, proclamades a la celebració dominical, ens confirmen la presència del Senyor en aquesta celebració (“Però tornaré a vosaltres”).

El cristià, bàsicament, per damunt de tot, és aquell que estima Jesús. I és conscient que Jesús l’estima. El cristià, doncs, ras i curt, és el que estima Jesús. Ja està tot dit!. Jesús demana els seus que l’estimin. Paraules plenes d’emotivitat en llavis del mestre, si voleu de l’amic, que busca comprensió i suport davant de la Passió. Paraules, per altra part, d’una gran profunditat teològica. “Estimar Déu” és el Primer Manament, i és el més important; i ho sabem tots!. Jesús, a l’hora de demanar ser estimat, és posa al nivell de Déu: “El Pare i jo som u”. Així nosaltres podem estimar Jesús perquè Ell ha estat el primer en estimar-nos. I quan demana ser estimat no ho fa des de l’egoisme, més o menys camuflat, com ho podríem fer nosaltres, sinó des d’una comunicació plena de vida i d’amor absolut. L’amor de veritat no és mai una amor cec, l’amor de veritat sempre és una amor clarivident, molt clarivident!.

Que estimar d’aquesta manera és difícil!... possiblement, o potser certament, però difícil no vol dir impossible, si fem cas d’aquelles paraules “si m’estimeu el Pare us donarà l’Esperit de veritat per a que estigui amb vosaltres per sempre”. I aquest esperit Joan l’anomena l’Esperit de la veritat. I potser per això, perquè és l’Esperit de veritat, Jesús dirà que el món no el pot conèixer, per tant no el pot rebre.

La mentida, algunes vegades, és més bonica que la veritat. Eh que sí!. I és tan fàcil deixar-nos emportar per allò que és més bonic. Quan una societat de la mentida en diu astúcia, o mà esquerra, de l’engany en diu un negoci rodó, de la irresponsabilitat en diu tolerància, de la injustícia ordre establert, de la sensualitat en diu amor, de la arbitrarietat llibertat, de la falta de respecte en diu sinceritat... aquí l’Esperit de la veritat no hi cap, l’Esperit de la veritat no hi és. Però és tant bonica la mentida!.

La comunitat que neix del Darrer Sopar, la comunitat que es reuneix cada diumenge per celebrar el Darrer Sopar, deu ser molt semblant a la que ens ha descrit la carta de sant Pere que hem llegit a la segona lectura; una comunitat amb dificultats per raó de la incomprensió o de les persecucions. Però amb dificultats no vol dir una comunitat amb por, ni una comunitat acovardida, sinó ben al contrari: que confia en l’Esperit de la veritat, en la força de l’Esperit que l’aguanta; una comunitat, dirà sant Pere, que sempre està a punt per donar raó del què creu i del què espera, a donar raó de l’esperança de l’amor. “Aquell que m’estima és el que guarda els meus manaments. El meu Pare l’estimarà; jo també l’estimaré i me li faré conèixer del tot”.

No podem demanar res més!. I sabem que allò el que el Senyor ens ha dit és veritat.

dimecres, 25 de maig del 2011

Homilia de la Missa de l’aparició.

 I una vegada més també escoltarem la proposta de Maria: “Feu tot el que Ell us digui”. I el vi, o la vida, el que sigui, es canviarà, es transformarà, en una cosa molt millor.
Mn. Roquer

Homilia:
M’ha semblat be celebrar el 25 de maig la missa emotiva, perquè no hi cap sant especial, de Santa Maria Auxili dels Cristians, senzillament per la proximitat d’aquesta celebració, que era ahir, dia 24.

Tot i que sovint, i des de sempre, el poble cristià ha experimentat l’auxili de Maria en les seves necessitats, no fou fins l’any 1814 que s’establí aquesta festa. El motiu és ben singular. El papa, llavors, Pius VII fou foragitat del Vaticà per la força de les armes i es trobava pres. L’Església demana l’auxili de Maria pel seu alliberament; el papa és retornat a Roma el 24 de maig del mateix 1814, i és llavors que s’estableix per tal dia com aquest la festa de Maria Auxili dels Cristians. Aquest dia també és molt celebrat per la congregació dels Salesians fundats per sant Joan Bosco, ja que sota aquest títol la tenen per patrona de la seva congregació, a Maria Auxiliadora.

La lectura de l’evangeli, tant conegut, de les noces de Cannà ens mostra d’una manera ben clara l’auxili de Maria cap a aquella parella de nuvis quan els falta el vi. És ella que demana l’auxili del seu Fill per remeiar el problema del banquet de casament sense vi, per tant sense brindis!. I amb l’auxili de Jesús el vi de Canà esdevé el millor de tots els vins. I no pel miracle, el metre diu que aquell és el millor vi que mai no ha catat. És que Jesús quan fa les coses les fa be!, fins i tot el vi.

Tots, qui més qui menys, dels qui som aquí hem experimentat en un moment o altre l’auxili de Maria en alguna circumstància concreta, en la nostra vida. Cadascú sap la seva història, i sempre tenim racons en el cor que només nosaltres sabem, i que omplen aquest raconet amb aquesta devoció a Santa Maria, aquest Auxili del Poble de Déu.

Reus ha atribuït sempre en Maria l’auxili en la circumstància malastruga d’una pesta, i per això som aquí cada dia 25. I la trobem sempre, fidels, cada dia en aquest lloc i ben segur que respon el mateix. Serà vi o el què calgui, però per desgràcia són tantes les coses que de  vegades ens falten per viure una vida simplement normal i satisfactòria.

Que es realitzin aquelles il·lusions de vida i esperances que hem posat a la vida. I que, potser fins i tot, la vida té dret a donar-nos. I és aquí que nosaltres, com un dia a Canà, escoltem en boca de Maria aquella petició: “No tenen vi”; no tenen ... vés a saber què!. Es poden demanar tantes coses. Ens falten tantes coses a vegades.

I una vegada més també escoltarem la proposta de Maria: “Feu tot el que Ell us digui”. I el vi, o la vida, el que sigui, es canviarà, es transformarà, en una cosa molt millor.

Que així sigui.

diumenge, 22 de maig del 2011

Homilia Diumenge V de Pasqua


Jesús convida a prendre consciència d’una nova manera d’estar present; no només els sentits són garantia d’una realitat existent!.

Mn. A. Roquer.
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 6,1-7)
Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients, i els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses. Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres. Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula.» Tothom trobà bé aquesta proposta, i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els presentaren als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.
La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,4-9)
Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor». També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: «Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu, no quedarà defraudat.» És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut, però per als qui no creuen «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici», i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure». Ensopeguen quan no fan cas de la predicació. Sempre n’hi haurà, que no en fan cas. Però vosaltres sou «un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu», perquè «proclamo la lloança» d’aquell que us ha cridat del país de tenebres a la seva llum admirable.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 14,1-12)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.» Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.» Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.» Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»
Homilia:
Des d’aquest diumenge les lectures ens preparen per a que celebrem, amb ple sentit, les festes de l’Ascensió i de la Pentecosta, que clouen el temps més solemne de l’any: la Pasqua.

I res millor que els textos d’aquesta llarga conversa, aquest comiat, que, segons l’evangeli de Joan, Jesús va mantenir amb els seus apòstols després de l’Últim Sopar, pràcticament camí de Getsemaní. Una conversa íntima que té el pes del comiat i té, també, la llum d’una nova esperança. Jesús vol aixecar l’ànim dels seus deixebles. Vol disposar-los pel do de l’Esperit, que ben aviat serà el que guiarà la seva Església. Jesús recomana als deixebles deixar-se conduir per l’Esperit, que l’ha conduit a Ell també. Mantenir-se ferms en la fe i restar units a Ell per donar bon fruit; deixar-se endur, no per la tristesa, sinó per l’amor que s'han de tenir els uns als altres tal com Ell els ha estimat.

Amb un estil de serena i, a l’hora, de pregona emotivitat (el moment és molt solemne!), aquesta descripció de Joan està tota ella impregnada d’un fort regust de celebració eucarística; per això l’interrogant de Tomàs: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”. El gran interrogant de Tomàs, i de la comunitat cristiana de tots els temps!: on és ara Jesús?, com i a on el podem veure?. Jesús convida a prendre consciència d’una nova manera d’estar present; no només els sentits són garantia d’una realitat existent!.

En un comiat, però, no hi falta tampoc aquell “Tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic”, i és per això que en cada celebració proclamem: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”.

L’adéu de Jesús no és un adéu per a sempre. És sols l’adéu per un instant, com diu la cançó. Nosaltres fem el camí de la creu amb Jesús, i Jesús fa, amb nosaltres, el camí de la resurrecció i el camí cap a la casa del Pare (“A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. Jo sóc el camí, i ningú no arriba al Pare si no hi va a per mi”). Per tant, fora de Jesús no hi ha altre camí. Per arribar fins a Déu només hi ha un sol camí. En el moment del Darrer Sopar ja han quedat enrere les paràboles tan boniques; ara és l’hora de les grans realitats. Així ho entén l’apòstol Felip quan li diu a Jesús: “Mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. La resposta de Jesús és agraïda i contundent, ben segur adreçada a Felip i a tots els felips, innombrables, que vindran després: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare”.

Realment la fe ens porta de sorpresa en sorpresa. En Jesús s’hi manifesta la manera plena i definitiva de com és Déu. Ara el què cal és que ens preguntem si hem descobert Déu, nosaltres, com a Pare, o bé el considerem com un ídol, el qual cal acontentar amb els nostres obsequis per a que no se’ns enfadi o perquè ens afavoreixi en allò que li demanem. Hi ha una manera de saber-ho, fàcil i definitiva: si nosaltres, si les nostres actituds són com les de Jesús, de total confiança; o bé ens limitem a uns mínims indispensables per quedar bé, si resem ni que sigui només per obligació, si recorrem a Ell només quan en tenim necessitat... Això no és fa amb un pare!.

Només la fe i la plena confiança ens ajudaran a veure més enllà dels fets immediats, que tantes vegades ens angoixen, ens aclaparen o, potser, fins i tot ens desesperen. La fe en un Déu que el tenim com a Pare ens portarà a viure de forma, potser aparentment, infantil, ingènua, quan en realitat estem vivint en profunditat, una profunditat que mai serà entesa pels savis i entesos d’aquest món.

És Jesús, vés per on!, qui davant de la seva mort, imminent, ha de dir als seus apòstols: “Que els vostres cors s’asserenin, no tingueu por”.

diumenge, 15 de maig del 2011

Homilia Diumenge IV de Pasqua

El nostre seguiment de Jesús, és prou confiat com per dir sense por el Senyor és el meu pastor?
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,14a.36-41)
El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent: «Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies.» En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols: «Germans, digueu-nos què hem de fer.» Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.» Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació: «Aparteu-vos d’aquesta gent innoble.» Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 2,20b-25)
Estimats: Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades. «Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.» Quan l’insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia. A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos. «Les seves ferides ens curaven.»
Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 10,1-10)
En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.» Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo sóc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.»
Homilia:
Cada any, el Temps Pasqual, ens porta l’evangeli que acabem d’escoltar: la figura de Jesús com a pastor. Pròpiament, el text original, en grec, de l’evangeli de Joan és més explícit que el nostre. Diu exactament: Jo sóc el pastor, el bo!. Potser en contraposició amb aquells que es fan passar per pastors i, com diu l’Evangeli clarament, quan veuen venir el llop fugen. Són pastors, també, però bons no!. Jesús és el pastor bo. I aquesta figura de Jesús com a pastor bo és una al·legoria molt estimada des dels primers moments del cristianisme (ja a les catacumbes trobem imatges de Jesús com a Bon Pastor). Tant és així que aquesta imatge del Bon Pastor per representar Jesús és més antiga, molt més antiga!, que la imatge del crucificat del Sant Crist.

La imatge del Bon Pastor que dóna la vida per les seves ovelles també ens fa entendre quina és la relació de Jesús amb els seus (nosaltres!): aquell que dóna la vida per les seves ovelles, aquell que coneix personalment a cada un dels seus, aquell que els mena a bones pastures.

I per aquell que coneix els texts bíblics també els sap interpretar, i sap qui és aquell Jesús que s’ha atribuït el títol de Pastor, assimilant-se al mateix Déu. Ho hem sentit al salm (“El Senyor és el meu Pastor”).

I si aquest fragment de l’Evangeli no el traiem del seu context encara ho entendrem més bé. Està posat després de l’última polèmica de Jesús amb els fariseus (o sigui: els dirigents, els guies, els pastors... del poble en aquell moment). Sembla que de moment no van entendre què volia dir aquell “Jo sóc la porta i els que no entren per mi són lladres i bandolers”. La imatge és ben clara, doncs. No la van entendre, o no els hi va interessar entendre-la. “Jo he vingut per a que les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Jo dono la vida per les meves ovelles”. Per tant res d’especialment complicat d’entendre, si ho volem entendre!. Són els que segueixen Jesús les seves ovelles, els seus, els qui reconeixen la seva veu i el segueixen. Però als ulls dels caps del poble d’Israel, els que segueixen Jesús diuen que són uns maleïts. El poble diu de Jesús: Ningú ha parlat mai com aquest home. Però els fariseus diuen: Qui de les nostres autoritats el segueix i se’l creu?. Només se’l creu aquesta gentussa maleïda, referint-se als que el seguien, una gent ignorant que no coneixen ni la Llei.
Arribats a aquest punt resulta inevitable que ens preguntem sobre el nostre seguiment de Jesús. És prou confiat com per dir sense por el Senyor és el meu pastor?; sé què suposa tenir convenciment que el Senyor sap el meu nom?; sóc capaç de afrontar amb serenor el menyspreu que savis i entesos de torn manifesten a vegades obertament sobre els que segueixen a Jesús?; saber que el Senyor és el guia de la meva vida amb dóna pau i serenor?.

Ja sabem tot el que ha fet el Bon Pastor per nosaltres, ara Ell té dret a esperar una resposta generosa. No oblidem mai aquelles paraules de Jesús en el Darrer Sopar: “No tinguis por petit ramat”. I nosaltres tenim por, justament, perquè som massa petit ramat.

Aquell qui ha estat capaç de donar la vida pels seus s’ha guanyat abastament tota confiança. Només cal que també nosaltres, en mig de tantes veus que ens reclamen la nostra atenció, sapiguem reconèixer la seva veu. I aquí l’escoltem cada diumenge la seva veu. Que siguem prou experts en reconèixer la veu del Pastor i les veus dels que vénen amb altres interessos.

Escoltem, però sobretot amb el cor.

diumenge, 8 de maig del 2011

Homilia Diumenge III de Pasqua

 I Déu venç, justament, des de l'enfonsament del home: a la mort és un Déu hi posa la vida.
Mn. A. Roquer 
 Lectura dels Fets dels Apòstols (Fets 2:14, 22b-33):

El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles prodigis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.»
«Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos’. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1:17-21):
Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer distincions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sinó amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 24:13-35):
Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. El els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?» Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?» Els preguntà: «Què?» Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas.»
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?» Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar.» Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó.» Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.
Homilia:
Camí de retorn cap a Emaús; i tots dos, ho hem sentit, van amb posat trist. Saben d’on vénen, del fracàs de Jerusalem, i sembla talment que no saben on van. I si només fossin dos els seguidors de Jesús que estan de tornada de tot!, podríem cantar victòria. L’expressió: “Nosaltres esperàvem...” s’ha fet més vella que el mar; i què esperaven?; tot depèn d’on posem l’esperança. I ens podem equivocar. En Jesús no hi han trobat allò que buscaven; sabeu per què?; doncs perquè la seva esperança arribava fins a la mort i al sepulcre, més enllà no!.

Tot allò que ens ve contrapèl mai no té una explicació raonable, i si no té una explicació raonable diem que no és creïble. I la fe s’esvaeix. Els 2 d’Emaús tampoc han trobat una explicació raonable a tot el que acaba de passar. Només s’hi troba una explicació quan anem a buscar i a poar el que han dit els profetes; s’ha acomplert tot!.

Camina amb ells, els parla, i, obsessionats amb les seves idees, no el reconeixen. És clar!. No sé si Jesús ha de fer, també, un esforç per reconèixer aquells dos deixebles seus. Aquells que Ell havia confiat de dos en dos a cada casa, i llavors eren dos apòstols entusiasmats, portaven la pau a cada casa, anunciaven l’Evangeli, curaven malalts i compartien bonament el que hi havia a taula. Els dos deixebles tenen tot el que cal per creure!: “És veritat que les dones ens han esvarat i alguns dels nostres també han anat al sepulcre... ho han trobat tot com les dones havien dit, però a Ell no l’han vist”.

En els dos que s’entornen de Jerusalem ha mort alguna cosa i ni ells saben què!. Coneixen el que diuen les escriptures i no els serveix de res!. Han sentit que Jesús havia iniciat la seva resurrecció i no els serveix de res!. Ho tenen tot i no tenen res!. Els falta el contacte personal amb Jesús; el tenen i no el volen creure. I aquest problema és el problema de dos deixebles que anaven a Emaús... i també podria ser el nostre problema. Però també, és veritat, els seus dubtes poden refermar la nostra fe. No pot ser que a Emaús, un poble tan petit, hi càpiga tanta gent!, al menys no creient. Per què tants retrets als dos d’Emaús perquè són tan repatans a l’hora de creure?. Per què tanta rutina en nosaltres, pregunto, tanta indiferència?. S’escolta cada diumenge la paraula de Déu, aquell qui escoltava, s’escriuen cartes pastorals, es fan catequesis d’adults, es publiquen estudis profunds i seriosos sobre Jesús, no falten ni paraules ni celebracions; ens falta potser una experiència personal i viva amb algú que no el pot suplir ningú!. No n’hi ha prou de celebrar eucaristies, ni d’escoltar sermons, ni d’escoltar lectures en català perquè així ho entendrem. El què s’ha d’entendre no és el que llegim sinó el missatge que porta la lectura.

El relat d’Emaús parla prou explícitament de l’oposició que hi ha, i encara hi continua sent, entre allò que fan els homes (“Vosaltres el vareu matar”) i la força de Déu que els glorifica. Malgrat el pecat dels homes, Déu l’ha de glorificar. I Déu venç, justament, des de l'enfonsament del home: a la mort és on Déu hi posa la vida.

Potser sí que això encara no ho hem entès, ni els d’Emaús ni nosaltres. Perquè fem ben bé el revés: justament on hi la vida, nosaltres hi posem la mort.

La trobada entre Jesús i els dos d’Emaús la repetim aquí cada diumenge, primera part de la celebració: “Començant pels llibres de Moisès i dels profetes se’ls hi exposaven els llocs de la Paraula de Déu que parlaven de Jesús”. I segona part: “Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava, i així el van reconèixer. Se’ls hi obrirem els ulls”.

Germans!, no esperem res més: o el veiem en les lectures o el veiem en la fracció del pa o no el veurem mai enlloc!.

diumenge, 1 de maig del 2011

Homilia diumenge II de Pasqua


 I potser també és el primer que necessitem, avui, nosaltres; una pau que cicatritzi totes les ferides de la por
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,42-47)
Els germans eren constants a assistir a l’ensenyament dels apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària. Tothom sentia un gran respecte, i els apòstols feien molts prodigis i miracles.
Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns; venien les seves propietats i les altres coses que posseïen per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú.
Cada dia assistien unànimement al culte del temple. Després, a casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu. Tot el poble els apreciava. Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats.
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1,3-9)
Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist. Pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. L’esperança que us dóna és una heretat que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir, reservada dalt al cel per a vosaltres; creients com sou, el poder de Déu us guarda fins que obtingueu la salvació que ell té preparada perquè es reveli a la fi dels temps. Això us ha de donar una gran alegria, ni que ara, si convingués, us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves. Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor, ara és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria el dia que Jesucrist es revelarà. Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara, perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
Homilia:
Hem dit a l’Evangeli: “8 dies... 8 dies més tard...”, o sigui avui. El Senyor Ressuscitat ha triat aquest dia de la setmana per trobar-se amb els seus. Doncs, aquest dia rep amb tota propietat el nom de Dia del Senyor (diumenge). I el qui presideix la celebració cada diumenge aquí, davant de tots nosaltres, comença quan estem reunits amb aquestes paraules justament “Que el Senyor sigui amb vosaltres”.

“8 dies més tard...”. I hauríem pogut anar dient i afegint i 8 dies més tard, i 8 dies més tard, i 8 dies més tard... fins arribar a avui. I és per això que som aquí, com cada 7 dies després del dia de la Resurrecció del Senyor: el dia que el Senyor és entre els seus. “Perquè quan dos o més es reuneixen en nom meu, diu Jesús, jo sóc enmig d’ells”.

40 dies dura la Quaresma, 40 anys a través del desert fins arribar a la terra promesa. Un temps molt llarg aquest 40, en dies o en anys. Però la Pasqua en dura 50!; és que això de la resurrecció no ens ho sabem acabar!. I a més a més el 50 és la xifra que va més enllà del temps, empalma amb l’eternitat, quan ja no hi ha més temps.

Jesús obre la porta del sepulcre, i els apòstols havien tancat en pany i forrellat la porta de casa -que no entri ningú-. Aquell primer diumenge de la història és un dia ple de sobresalts, de por, de contratemps i d’emocions fortes. De mica en mica el grup passa de l’esglai al sepulcre buit; i a la pregunta prèvia a la fe, l’avantsala de la fe: Què ha passat?. I de la fe a la constatació que el Ressuscitat és el Crucificat: “Mira’m les mans, mira’m els peus, porta la ma i posa-la dins la ferida del costat, sóc jo mateix”. Es nota un interès de Joan i de la primera comunitat en deixar clar que el Ressuscitat és el que van crucificar; el gest de Tomàs, si voleu la tossuderia de Tomàs, expressa millor que qualsevol explicació la identitat de qui és aquell personatge que s’ha presentat havent-hi les portes tancades. També serà Joan qui dirà “És el Senyor”. El qui creu no pregunta res; només pregunta aquell qui dubta, qui no té res clar; el qui ho te tot clar què ha de preguntar?.

La presència del Ressuscitat ho trasbalsa tot. Aquell grup dels apòstols, decebuts, espantats, (“Ara vindran per nosaltres”), se senten fracassats. I la salutació de Jesús Ressuscitat serà sempre la mateixa: “Pau a vosaltres”. I potser també és el primer que necessitem, avui, nosaltres; una pau que cicatritzi totes les ferides de la por; el Ressuscitat és qui ens pot treure les nostres pors, les nostres covardies; no podem viure tancats contemplant els nostres problemes; no podem entretenir-nos discutint entre estira-i-arronsa. Si la resurrecció de Crist no és capaç de capgirar-ho tot, què ho capgirarà? Digueu-me!. Si la resurrecció de Jesucrist no és prou forta per anar al fons de les coses de la vida, què hi anirà?.

El primer dia de la setmana, el Ressuscitat ens porta a tots l’alegria. “S’alegraren de veure el Senyor”. Unes comunitats cristianes mancades d’alegria, excessivament tancades en els seus propis problemes, o sigui amb aquelles portes tancades per por de no sé què, necessiten abans que res una alegria, perquè si Crist ha ressuscitat tenim esperança, tenim horitzons. Sempre que sigui així ens delirem per a que arribi aquest dia, el diumenge, per trobar-nos amb el Senyor, per viure la gran alegria que Ell comunica els seus; i Ell ens tornarà a dir “Feliços els qui creuran sense haver vist”. I aquesta felicitat, que tothom busca desesperadament, la tenim més a prop del què ens pensem, si la sabem trobar.