Déu actua sempre independentment de nosaltres.
Déu ens ofereix la seva paraula; tot depèn d’on cau!
Mn. A. Roquer
Lectura
del llibre d’Isaïes (Is 55,10-11)
|
Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del
cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar
fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la
paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el
que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.»
|
Lectura
de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,18-23)
|
Germans, jo penso
que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de
la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Perquè tot l’univers
creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels
fills de Déu. L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda no
perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’hi ha sotmès, donant-li, però,
l’esperança que un dia serà alliberat de l’esclavatge d’aquesta situació
desgraciada, per obtenir la llibertat, que és la glorificació dels fills de
Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors
com la mare quan infanta. Però no és ell tot sol. També nosaltres, els qui ja
posseïm l’Esperit com a primers fruits de la collita que vindrà, gemeguem
igualment dins nostre, esperant l’hora que serem plenament fills, quan el
nostre cos serà redimit.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,1-23)
|
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora
el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i
s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament
en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una
part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la
menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De
seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia
arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els
cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra
bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho
senti.» [Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en
paràboles?» Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els
secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més
i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els
queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot
i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella
profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més
que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha
tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi
veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es
convertissin, i jo els retornés la salut.” Però els vostres ulls i les
vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho
dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que
vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres
sentiu, però no ho sentiren. »Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la
paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots
aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne
els pren la llavor sembrada en els seus cors. »La llavor sembrada en un
terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne
així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan
bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que
havien rebut, sucumbeixen de seguida. »La llavor sembrada enmig dels cards
vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les
preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no
dóna fruit. »La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit
la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o
seixanta, o trenta.»]
|
Homilia:
Avui no
caldria fer homilia perquè l’explicació de la Paraula ja l’ha fet Jesús mateix.
Avui hem
començat a llegir aquest capítol 13 de l’evangeli de Mateu anomenat, ben
anomenat, capítol de les paràboles.
Jesús parla amb paràboles. És un recurs literari molt suggeridor. Amb imatges
populars, preses de la vida real de cada dia, explica el nucli central del què
significa la Paraula de Déu; la realitat d’aquest regne de Déu el fa entenedor
per a tothom; no és privilegi d’uns intel·lectuals superdotats, és un do per a
tothom.
“El
sembrador va sortir a sembrar...”. Jesús compara l’actuació de Déu amb un
sembrador. El sembrador més enllà de la qualitat de la terra, més enllà de si
plourà o no plourà, més enllà de tota circumstància externa que no depèn
d’ell... ell escampa la llavor. Déu
actua sempre independentment de nosaltres. Déu ens ofereix la seva paraula; tot
depèn d’on cau!
“Una part
de llavor caigué... Una altra caigué en... I la darrera donar fruit”. O sigui
aquell gra, mai tan ben dit, va granar. Si donarà fruit o no en donarà no depèn
només de la llavor, depèn també de nosaltres. Cadascú de nosaltres s’ha de
preguntar: Qui són els ocells? Què són les pedres o els cards? Cadascú de
nosaltres és responsable d’allò que escolta. La força de la llavor la podem
esterilitzar. La paràbola s’entén molt bé, però només s’entén bé si la sabem
aplicar a la nostra vida. Així és com passa de ser una paràbola molt bonica, de
ser una paràbola que ja sabem, a ser
una paràbola eficaç, o sigui que germina, que dóna fruit.
La relació
de la paràbola del sembrador amb la lectura del profeta Isaïes que hem escoltat,
compara la Paraula de Déu “amb la pluja i la neu que cauen del cel, amaren i
fecunden la terra”, ens fa entendre la profunditat de l’Evangeli.
No es
tracta només d’escoltar la Paraula de Déu; l’escolta tothom! Es tracta sobretot
de traduir-la en obres; és a dir: fer que sigui fecunda; que és la missió que
normalment té tota llavor quan és sembrada: donar fruit. No tota llavor
sembrada dóna fruit, molta es perd... entre
pedres, entre cards o vora el camí i se la mengen els ocells.
Avui cal
fer una reflexió amb tota la perspectiva. Com a camp que rep la llavor i com a
sembradors cridats a sembrar bona llavor. Cal tenir present que al principi la
paràbola sembla, a primer cop d’ull, la constatació d’un gran fracàs: la major
part de la llavor es perd! Però ens convé tenir ben present que el fracàs no ve
del que sembra, no ve de la llavor, el fracàs pot venir en tot cas del lloc on
cau. Tan mateix la paràbola és un cant a l’esperança perquè continua havent-hi
camps on la llavor germina i dóna fruit, el fruit que tenim dret a esperar,
potser.
Quins són
avui els elements que fan infructuosa la sembra? Ho explica el mateix Jesús:
els interessos personals, les covardies, les pors, els desànims... I què és
donar fruit? Alerta! No ens equivoquem. No fem això de donar fruit sinònim d’èxits
triomfals. Donar fruit vol dir respondre positivament a la Paraula de Déu que
escoltem aquí cada diumenge, que no caigui en el lloc que no pot donar fruit.
No se’ns demana èxit, se’ns demana bona collita; se’ns demana el treball de
sembrar, l’èxit de la collita depèn només de Déu. El sembrador sembra i espera!