diumenge, 13 de maig del 2012

Homilia del diumenge VI de Pasqua



 La persona humana és fruit de l’amor de Déu:
tu i jo som fruit de l’amor de Déu.
 Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,25-26.34-35.44-48)
Així que Pere entrà, Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus. Pere el féu aixecar dient-li: «Posa’t dret, que jo sóc home, igual que tu.» Llavors Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.» Mentre Pere deia això, l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació. Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus. De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu. Llavors Pere digué: «Qui pot excloure de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?» Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist. Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.
Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 4,7-10)
Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor.
Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 15,9-17)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»
Homilia:
“Déu és amor”. Gràcies evangelista sant Joan, això ens eixampla el cor. Això no ho ha dit ningú més!. Millor dit: això mai ningú no s’hauria atrevit de dir-ho!. La Creació i més la Redempció només es poden explicar per l’amor de Déu.

Per tant, i baixant a detalls, la persona humana és fruit de l’amor de Déu. I concretant una mica més: tu i jo som fruit de l’amor de Déu. I amor, amb amor es paga. És una dita i és veritat. Així, doncs, la persona humana no arribarà ser el que realment és fins que no aprengui, de veritat, a estimar. Això, justament, és el que ens fa semblants a Déu. L’amor d’aquesta vida és una finestra per on podem entreveure l’amor etern.

L’amor necessita temps, tant que la plenitud de l’amor només és l’eternitat. L’amor és contemplació reposada, sense presses; i la societat d’avui té presses. És una societat que tot ho fa ràpid. Llavors ja no sé si l’amor, avui, és un valor o un contravalor.

Contemplant Déu podem entendre com és la persona humana i què ha de fer per trobar el centre i el sentit de la seva vida. La lamentació de sant Agustí podria ser també la nostra, quan ell reconeix això: Vaig trigar molt a estimar-vos. Això que vós estàveu dintre meu i jo era fora. Us buscava per fora i vós éreu dintre meu. Només qui neix de l’amor i coneix l’amor us pot conèixer de veritat i del tot.

No estimem, doncs, a fons perdut. Estimem en la mesura en que ens sabem estimats. Diem, tots plegats, com sant Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut. Qui viu en l’amor està amb Déu, i Déu està amb ell”. Doncs si no estimem, podem dir així, perquè no volem, no serà perquè ho ignorem.

No és gens estrany que aquests darrers diumenges de Pasqua se’ns faci sentir la necessitat de la presència de l’Esperit Sant, el que culmina l’amor de Déu. Sense el do de l’Esperit, el deure d’estimar esdevé un manament, una obligació i, a vegades, un quasi impossible; i Déu no pot demanar impossibles. Només Déu pot fer possible allò que nosaltres, per nosaltres mateixos, ens assembla que ens sobrepassa.

Pere, a casa del pagà Corneli, ho hem sentit a la Primera Lectura, ha entès que el do de l’amor de Déu és per a tothom; no és un amor selectiu. Que ell, Pere, no pot excloure a ningú perquè Déu no exclou a ningú. Déu no fa diferència a favor d’uns o d’altres. L’amor fins a donar la vida és el què salva. La mort crucificat és la bellesa que salva.

La capacitat de sofrir és el termòmetre que marca la capacitat d’estimar. L’amor és la característica del cristià. “Per l’amor que us tindreu els uns als altres sabran que sou els meus deixebles”. Però nosaltres no en tenim l’exclusiva, només faltaria. Com cada diumenge el que ens ha convocat aquí és l’amor de Déu manifestat en el seu fill Jesucrist. Ell ens ha parlat d’amor com ningú pot fer amb més autoritat. Només si ens estimem, el fruit del sagrament pasqual es manifestarà en nosaltres; l’amor passarà de ser una paraula bonica, una paraula fins i tot captivadora, a ser una realitat vital.