Allò que ens diu el pròleg de l’evangeli de Joan és que la Paraula de Déu s’ha fet entenedora. Nadal és, doncs, la celebració joiosa de la decisió de Déu d’esdevenir humà, en un infant, a Betlem.
Mn. A.
Roquer.
Lectura del
llibre d’Isaïes (Is 52,7-10)
|
Quin goig de sentir a les muntanyes els passos
del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la
salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu és rei.» Escolta els crits
dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig: veuen cara a cara com
el Senyor torna a Sió. Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit
d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. Als ulls
de tots els pobles el Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre
de la terra veuran la salvació del nostre Déu.
|
Lectura de
la carta als cristians hebreus (He 1,1-6)
|
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu
antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en
aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del
Fill, que ell ha constituït hereu de tot, per mitjà del qual ja havia creat
el món. Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix
ésser, i que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula, acabada l’obra
de purificació dels pecats s’ha assegut a les altures, a la dreta de la
majestat divina, i ocupa un lloc tant més superior als àngels com més incomparable
és el títol que posseeix en herència. Perquè, a quin dels àngels Déu ha dit
mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el seu pare,
i ell serà el meu Fill»? Diu també quan presenta al món el seu primogènit:
«Que es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Joan (Jn 1,1-18)
|
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La
Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi
ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes.
La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
[Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.] Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. [Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.] |
Homilia:
L’anunci fet als pastors aquesta nit porta un doble pensament: Déu es manifesta als
senzills; Déu se’ns presenta en la feblesa d’un infant acabat de néixer, i nascut en un estable. És que Déu fa unes
coses que només Déu és capaç de fer!
Quan tanta
gent es pregunta on podem trobar Déu?, sant Joan ens dirà, i ell sap què diu
perquè el va trobar... sant Joan ens dirà una sola cosa “Aquells que l’han
rebut els concedeix poder ser fills de Déu. Com més visquem el Nadal, més
consciència tindrem de ser fills de Déu. Fills estimats de Déu.
El pròleg de
l’evangeli de Joan és un text fonamental en el pensament cristià. La Paraula,
que en un principi creava el món, s’ha fet home en Jesús de Natzaret, i en un
estable, en un poble que ningú sabia ni on t’era, a Betlem.
Nadal, per un
cantó, ens fa veure la immensa distància que hi ha entre Déu i nosaltres. I ens
demana que posem el nostre enteniment en la seva consideració.
És un acte
gratuït, inesperat, el que fa Déu. Nosaltres no ho hauríem fet. Els que busquen
Déu a les estrelles el poden trobar més a prop. S’ha fet paraula entenedora.
Déu se’ns ha manifestat en un acte gratuït, inesperat, immerescut. Allò que ens
diu el pròleg de l’evangeli de Joan és que la Paraula de Déu s’ha fet
entenedora. Nadal és, doncs, la celebració joiosa de la decisió de Déu
d’esdevenir humà, en un infant, a Betlem.
No és que
Déu no l’entenem; és que ja ni mirem d’entendre’l. No l’entenem, justament,
perquè mirem massa amunt... i és molt avall!.
Allò que ens
vol dir Joan en el pròleg sobre Jesús de Natzaret, que és paraula de Déu... en
diu que el món era seu, Ell l’havia creat. Però Ell ha estat rebutjat d’aquest
món. Joan ens diu que la fe no es fonamenta en les evidències. No és una
veritat demostrable. És un amor poc comprès, que és pitjor! Però el rebuig no
és pas tota la història. Hi va haver persones que hi van creure. I per la fe,
ells també van esdevenir fills de Déu. Un conjunt de persones ben estranyes;
uns pastors que vetllaven els ramats a la nit, uns mags que venien de l’altre
món, una dona samaritana, dotze pescadors de Galilea, un oficial romà que no
sabem ni com se deia, un home que era cec de naixement i recobra la vista... i
nosaltres mateixos cridats a esdevenir la comunitat nascuda de la fe alimentada
de la seva vida, del pa de la vida eterna. “Feliços els qui creuaran sense
haver vist”: nosaltres! Quina pena ser feliços sense saber que en som.
El poema de
Nadal ens dirà: És l’alegria, la gran alegria, de poder escanyar amb les
mans l’horrible sornegueria de tots els respectes humans. De ser igual que la
mula i el bou. De ser de fang, com les figures que no es mouen ni se’n van; ni
els importa res de fora perquè tenen al davant la pell nua d’un infant que
plora. I només aquesta mica de cançó, aquesta música estranya, té la
força enlluernant que no té tot l’or del temple. I vol sentir-los molt
més a la vora. Ben aplegats al voltant dels pastors. I vol sentir a la pell les
nostres ànimes com l’alè de la mula i del bou.
Visquem,
doncs, amb senzillesa i amb il·lusió aquest Nadal que ens obre una nova manera d’entendre
la vida.
