És
justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia
d’Ezequiel (Ez 2,2-5)
En aquells dies, l’Esperit
entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em
digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han
alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat
mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor siguin
un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig
d’ells.»
Lectura de la segona carta
de sant Pau als cristians de Corint (2Co 12,7-10)
Germans, les revelacions
que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha
permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que
em bufeteja perquè m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que
me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu
poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content
de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força
del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat
per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.
Lectura de l’evangeli segons
sant Marc (Mc 6,1-6)
En aquell temps, Jesús anà
a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a
ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li
ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen
per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de
Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre
nosaltres?» I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal
rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.» I no hi
pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es
van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les
viles i els pobles i ensenyava.
Homilia:
El tema que avui s’ha repetit en totes tres
lectures podríem dir que és el tema del fracàs. També a la Primera
Lectura, el profeta, com sant Pau quan diu “És quan sóc feble que sóc fort”; o
bé el fracàs de Jesús a Natzaret.
En una societat com la nostra que valora i
premia l’èxit, saber afrontar el fracàs és un repte. Cal ser ben conscient que,
prengui la forma que prengui, el fracàs forma part, no ens en podem escapar, de
la nostra vida un dia o altre. El conte de la lechera no és una fantasia
imaginada, és una realitat!.
Així, doncs, afamats d’èxits, de poder, de
fama, de ben estar, de figurar... admetre un Déu que neix pobre i mort
ajusticiat en una creu no és gens fàcil. Però sempre hi cap un grau d’un cert
interrogant: la mort en creu va ser un fracàs o va ser un èxit? Fou el fracàs
del condemnat o fou el fracàs dels qui el condemnaven? Potser podríem dir: el
seu fracàs, el seu aparent fracàs!, va ser el nostre èxit.
Vist des de fora, tal com el veiem nosaltres,
és una cosa; tal com el veient els de Natzaret és una altra: un home com
qualsevol altre, ni més ni menys. Vist des de la fe és el Déu fet home; aquesta
és la realitat que només la fe pot veure i pot entendre. La fe veu les coses
d’una altra manera, amb uns altres ulls.
Els de Natzaret es pensaven que el coneixien
més que ningú; només perquè era de casa; el fill del fuster; sa mare és la
Maria, saps?, te’n recordes; sí, home, i tant...; és el parent de Jaume, del
Jaume de cal... ara no me’n recordo; i també parent del Josep i del Simó.
La humanitat de Déu escandalitza!. No és fàcil admetre un Déu tan proper. A
vegades pensem que és molt difícil admetre... creure en un Déu que està tan
lluny de nosaltres, tan distant de nosaltres; quan en realitat la dificultat, i
ho hem vist, radica en creure en un Déu tan a prop nostre. Ja ens està bé un
Déu llunyà, envoltat de majestat, de núvols i d’àngels; un Déu poderós,
terrible, capaç de castigar els dolents (és clar, sempre són els altres,
evidentment); un Déu que si baixa a la terra és per posar les peres a quarto
de tots els malvats i explotadors; un Déu que faci justícia... segons el nostre
concepte de justícia, és clar, si no...; un Déu que faci miracles quan
nosaltres volem un miracle i que el miracle sigui tal com nosaltres volem. Déu
no fa miracles per convèncer a ningú. “Si ets fill de Déu –li diran– baixa de
la creu, i creurem en tu”, i no va baixar! I no va baixar justament perquè era
Déu; nosaltres hauríem baixat, segurament.
Tot això no és res més que entendre el fet
religiós de la fe cristiana amb un cert infantilisme no superat. Quan hi ha
rebuig de la fe ni Déu hi pot fer res! Déu pot fracassar! Però aquí, qui és
realment que fracassa? Déu al no fer miracles o la nostra manca de fe? Jesús a
Natzaret va fracassar, o van fracassar els de Natzaret per no fer cas de la
seva predicació?.
Obrim els ulls al nostre món d’avui. Veiem com
la nostra societat es va descristianitzant. Com entenem la indiferència en vers
el fet religiós? El relativisme moral: el fet de prescindir obertament,
tranquil·lament, de Déu a la pròpia vida. Som conscient que això abans no es
donava i no encertem en el clau per veure si, d’alguna manera, es pot superar,
perquè som acèrrims enemics de tot fracàs!.
Amb tot, creure avui en Jesús, per a nosaltres,
és més fàcil que per als de Natzaret. Hem de començar per admetre que el poder
de Déu no és prepotència, és humilitat! I aquesta és la gran sorpresa de Déu:
la senzillesa!. Creure en un Déu prepotent és més fàcil que creure en un Déu
assequible.
I nosaltres, fins i tot, creiem en un Déu que
s’ha fet un tros de pa. Així de senzill, així de casolà. Això és tan
gran que només un Déu, un Déu de veritat, és capaç de fer-ho.
És
justament en el seu abaixament que Déu ens supera!. Això només ho pot fer Déu.
