dissabte, 25 de febrer del 2012

Homilia de la missa de l’aparició

I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors? 
Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.
Mn. A. Roquer
Homilia:
“El metge no el necessiten els qui estan bons sinó els malalts”: més clar, l’aigua!. Doncs això que és tan clar, quan toca un altre apartat que no és la salut física, costa molt d’entendre. I per què costa tant d’entendre que els qui més necessiten Déu són els pecadors?. Millor dit: els qui se saben pecadors!.

La Quaresma és el temps propici (ens ho deia el Dimecres de Cendra el profeta Joel: “El temps propici”). Temps propici no vol dir temps de rebaixes. La Quaresma no rebaixa el mal que provoca el pecat, en canvi sí que augmenta la capacitat, si és possible, de misericòrdia de Déu.

El nostre error, a l’hora de cercar Déu, és que ens hem acostumat a buscar-lo entre els bons de mena; i la sorpresa és que no el trobem perquè està entre els pecadors, fins i tot serà crucificat entre dos malfactors. O sigui el trobem on menys ens pensàvem, o bé el trobem on no ens agrada trobar.

La Quaresma és l’aparellament indiscutible, i a vegades incomprensible, d’un Déu que es relaciona amb els pecadors. Com el metge que no cura a distància, Jesús ha vingut aquí, al nostres món de pecadors, per estar a prop nostre i arrencar-nos així del nostre pecat. Ah!, i per trobar pecadors, creieu-me, no hem d’anar amb una lupa com els detectius (a veure on te’l trobem!), no!; no és el què necessitem sinó un mirall i el trobarem de seguida.

Per començar amb bon peu el temps quaresmal, el temps que predisposa per celebrar la joia de la Pasqua, que bé que li escau aquest evangeli, aquesta trobada, no sé si inesperada o preparada, entre Jesús i Leví (sant Lluc l’anomena Leví; Mateu li dóna un altre nom, és ell mateix). El pecador convidà, un cop ha reconegut el pecat i s’ha trobat amb Jesús... organitza un banquet a casa seva i crida tots els seus amics. Ja sabem qui són els seus amics, i això és un punt feble: Jesús menja amb pecadors. Que hi ha algú que no menja amb pecadors?. El banquet s’ha organitzat i se celebra. I el banquet, a l’evangeli, sempre és signe de la celebració del perdó (recordeu la paràbola del fill pròdig com acaba: amb un banquet per celebrar-ho... sense el germà gran).

I més: ho vivim nosaltres cada festa. Demanem perdó i el Senyor ens convida al banquet de la taula de l’Eucaristia. Comencem sempre, doncs, demanant perdó; i si això no fos veritat ja fora un mal començament. Sí!, i que no ens faci mai cap por de trobar que som pecadors perquè aquest mal té remei. Nosaltres, aquí, venim cada mes i sabem fins on pot arribar el perdó, que és la misericòrdia de Déu.

És curiós: la misericòrdia, la misericòrdia. És una paraula femenina. Nosaltres estem experimentant la feminitat de la misericòrdia de Déu a través de Maria, la seva mare. Donem-ne gràcies.