Homilia del Diumenge de Rams

Donem a Déu el temps que li cal per a que es faci trobadís amb nosaltres. "Pare, confio el meu alè a les vostres mans”.I ara només cal esperar la matinada de Pasqua.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Allò que la gent de Jerusalem no va veure (només veiem el que ens interessa veure), allò que els mateixos deixebles no van ser capaços d’entendre (només entenem allò que ens convé), ho ha de proclamar el centurió al peu de la creu: “Aquest home era el Fill de Déu”. I aquí ens hi hem apuntat tots.

El complot del covards l’ha portat fins a la creu. La sentència ja està dictada per endavant: “Aquest home ha de morir”. La mentida resulta que jutja la veritat. I aquest és el nostre món dels homes. El procés que anomenem religiós, al Sanedrí: “Aquest home ha de morir”, i el procés romà davant del governador; una altra paròdia on el just és sacrificat pels injustos, per un governador romà i les seves conveniències. Aquesta és la història humana. Aquell que ha vingut al món per ser llum del món és baratat per un criminal, Barrabàs: ens resultarà més baratet. Que Barrabàs, curiosament, vol dir fill del pare.

Marc ens diu que, en el moment de la mort, la cortina del Temple que amagava la presència de Déu s’esquinçà per la meitat. Des de la creu de Jesús tothom pot veure ja on és la glòria de Déu: en una creu. Així som els homes!. Aquesta però és la fe de l’Església. En aquest Déu s’hi pot creure o no s’hi pot creure, però ningú no se’n pot riure. Per creure en aquest Déu no n’hi ha prou de ser piadosos, de torçar el cap perquè és Divendres Sant, de fer abstinència perquè és divendres de Quaresma. Cal mirar de cara a cara la vida i la mort, perquè la podem mirar, l’una i l’altra, amb uns altres ulls. La fidelitat a la voluntat de Déu, l’amor a tota la humanitat ha portat a Jesús a la creu. I això demana una resposta.

Germans, germanes... visquem doncs amb profunditat aquests dies de Setmana Santa. Més que dies de moure’ns d’aquí i d’allà són dies d’estar quiets. Donem a Déu el temps que li cal per a que es faci trobadís amb nosaltres. No cal anar inquiets per tantes coses, quan només una cosa és necessària. Participem aquests dies a les celebracions amb cor agraït, per a que puguem escoltar amb joia les paraules de Pere (“Aquell Jesús que vau crucificar Déu l’ha fet Senyor de la història”). Qui posa la confiança en el Senyor mai no quedarà defraudat.

“Pare, confio el meu alè a les vostres mans”. I ara només cal esperar la matinada de Pasqua.

Homilia de la Festa del Baptisme de Jesús

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” 

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del profeta Isaïes (Is 42,1-4.6-7)

Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions.
»Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.»

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34-38)

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
»Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell.»

Evangeli segons sant Marc (Mc 1,7-11)

Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. Perquè són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden. El testimoniatge dels homes, tot i que nosaltres l’acceptem, no es pot comparar amb el de Déu. Doncs bé, el testimoni que donen aquests tres és el de Déu a favor del seu Fill.

Homilia:

Aquest diumenge del Baptisme de Jesús és com un diumenge-pont entre la infància i la vida pública de Jesús. Si voleu és per a que, abans d’endinsar-nos en els diumenges ordinaris de durant l’any, a la vida pública de Jesús, ens fixem en qui és aquest Jesús. Comença, doncs, avui, podríem dir, l’espai teològic de Jesús de Natzaret: tot allò que va més enllà, dit d’una altra manera, d’un infant... en bolquers ajagut en una menjadora... d’un simple fuster de poble de mala mort (això de poble de mala mort referit a Natzaret ho diu Natanael; no és cosa meva, per tant és Paraula de Déu)...

La veu que al Jordà diu ben clarament qui és aquest Jesús ens ho aclareix tot. És molt més que aquell infant bonic, bufó... dels pastors, dels Reis... És el fill de Déu, “el fill estimat de Déu”.

La litúrgia no recrea tant el fet històric. Des d’abans d’ahir, amb els Reis, fins avui han passat ben pocs dies; i el nen ha passat de ser un infant a ser un adult. El què recalca la litúrgia és el misteri de la persona de Jesús. Avui, doncs, celebrem una altra Epifania. La paraula epifania vol dir una altra manifestació; se’ns manifesta d’una altra manera aquell infant. I és la veu del Pare que ens diu qui és: “És el meu fill”. Com ens ha dit el profeta: “El meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Joan també ens ho diu: “Jo us he batejat només amb aigua, Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Els evangelis són escrits on l’escriptor no prentén descriure un moment concret, històric. L’evangelista no és un cronista, no és un periodista que dóna una notícia. És un teòleg, un creient, que t’explica l’interior de la realitat de les coses. No explica només el fet, fa una proclamació de fe, i respon a la pregunta que s’han fet totes les persones que s’han apropat seriosament a Jesús de Natzaret: “Aquest, qui és?”. De la resposta que se’n doni depèn tot. El Baptista ho ha dit molt clar: “Jo batejo només amb aigua. Ell us batejarà amb Esperit Sant”.

Hi ha bastants cristians que s’han batejat, em penso, amb el baptisme de Joan; han estat batejats, al menys ho sembla, només amb aigua. El que tots plegats necessitem és deixar-nos transformar i guiar per aquest Esperit que hem rebut, que si va canviar totalment Jesús també ens pot canviar a nosaltres. Nosaltres no hem estat batejats només amb el baptisme de Joan, sinó amb el Baptisme de Jesús; només cal que ens deixem guiar en tot allò que fem per l’impuls de l’Esperit.

En el prefaci d’avui direm: “En el Jordà anunciàreu, amb signes admirables, el nou Baptisme”. Aquest és el sagrament que ens incorpora de ple en la vida del Natzarè. No és només un costum, no és una tradició el Baptisme; ni és tampoc una assegurança de vida eterna, ja veieu!.

La carta de Sant Joan ens fa veure els trets característics de tot batejat. “La nostra fe és la victòria que venç al món”. L’Esperit és la veritat, i és en aquest Esperit que hem estat batejats.

Ara ja podeu encetar els diumenges ordinaris de durant l’any. Ara ja sabem qui és aquest que atura tempestes, que multiplica els pans, que cura malalts, que explica paràboles; que, en definitiva, ensenya el camí que porta cap a Déu. “Aquest és el meu fill”. Aquest és el canvi radical de tot batejat.

El Pare, un dia, ha de poder dir també de nosaltres: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Homilia diumenge 27 de durant l’any

Déu vol la salvació perquè estima el seu poble, la seva vinya. Però serà també una història d’amor, de perdició (“Ells ho han volgut així”)

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 5,1-7)

Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya. El meu estimat tenia una vinya al turó de Ben-Samen. La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps, construí al mig una torre de guàrdia i hi va fer un cup tallat a la roca. Esperava que li donaria bon raïm, però li donava raïms agres. I ara, si us plau, habitants de Jerusalem i homes de Judà, feu de jutges entre jo i la meva vinya. Què podia fer per ella que no ho hagi fet? Per què em dóna raïms agres quan jo n’esperava bon raïm? Doncs ara us diré què penso fer a la meva vinya: li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin, enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi. La deixaré abandonada. No la podaran ni la cavaran, hi creixeran argelagues i cards, i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja.
La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel, i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit. N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,6-9)

Germans, no us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. Practiqueu allò que jo us he transmès i vosaltres heu rebut, que heu sentit o heu vist en mi, i el Déu de la pau serà amb vosaltres.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 21,33-43)

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema.» Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.»

Homilia:

Tornem altra vegada a agafar, com a tema de les paràboles, la vinya, els vinyaters, la verema; un tema adequat per a la tardor; un tema que, encara que estiguem en un temps de veremar, ens queda potser una mica distant. Vull dir que qui en pot treure tot l’entrellat, tot el suc d’aquesta paràbola és el pagès, ell coneix el tema, està enamorat de la vinya, i ningú com ell n’està enamorat perquè és seva; la seva vinya ha estat objecte de molts neguits, de molts treballs, de molta dedicació...; se l’estima, n’està gelós, i en té motius. “Cant de l’enamorat a la seva vinya”; amor apassionat, amor no correspost; amor, per tant, dramàtic. L’amor apassionat de Déu es trobarà, toparà, amb la fredor, la indiferència, l’oportunisme... o la feblesa del seu poble. Li donarà agrassots, raïms agres.

La paràbola s’acaba aquí. I els oients què fan?, fan preguntes?. No! Els oients callen!, cosa que vol dir que ho han entès molt bé. Aquest és el seu drama. “Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem la vinya, serem els amos nosaltres". “L’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.” I això té una referència claríssima amb Jesucrist que el treuen fora de la ciutat de Jerusalem per clavar-lo a la creu.

Déu vol la salvació perquè estima el seu poble, la seva vinya. Però serà també una història d’amor, de perdició (“Ells ho han volgut així”). I així la sinagoga es convertirà en l’Església; els serà presa la vinya i donada a uns altres que la facin fructificar; ara s’ha obert la porta al món pagà. Aquesta és la conversió veritable de sant Pau.

El moment culminat de la paràbola és l'assassinat del fill. Els cristians de la comunitat de Mateu formen part, vénen del món pagà majoritàriament; i ho han entès molt bé!. La paràbola és una profecia, serà veritat. Quan ells l’escolten saben ben bé què és el que en realitat passarà.El moment culminat de la paràbola és l’assassinat del fill.

Els protagonistes de més relleu són, sense dubte, els vinyaters que tenen la vinya arrendada i en volen ser els amos. La seva actuació és sinistre. Ben al contrari de l’actitud amorosa de l’amo. No accepten el senyor de la vinya, volen ser ells els amos de la vinya i l’únic camí que els queda és matar l’hereu. Tràgic!. Com tràgica serà la mort de Jesús. Que farà l’amo de la vinya?. Els la prendrà, i la donarà a uns altres que li donin el terç, que és el que li toca a l’amo quan arribi el temps de veremar.

La conclusió de la paràbola és clara, però és tràgica: “El Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar”. Si ho hem escoltat i ho hem entès ens han de tremolar les cames!, sinó no hem entès res. “El Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar”. A partir de la destrucció de Jerusalem, l’any 70, la paràbola esdevindrà una realitat. Passarà de ser una paràbola a un esdeveniment dramàtic.

Però no la podem interpretar com si el nou poble de Déu fos només l’Església. El Regne de Déu no és només l’Església, no és la jerarquia; perquè Déu vol que donem fruits tots. La pitjor tragèdia que ens pot passar és que ens creiem amb el dret d’eliminar qui sigui com si nosaltres fóssim els amos de la vinya. És la vinya del Senyor!

Si l’Església, que som tots, no responem a les esperances que el Senyor ha posat en nosaltres (esperances que Ell té dret a veure’n una resposta), Déu obrirà uns nous camins; ho ha fet altres vegades. Hi pot haver altres pobles, potser al tercer món, que donin el fruit que cal.

A l’Església hi caben tots els pobles, hi caben totes les persones... això sí: que siguin capaços de donar fruit, no només ombra. De fer útil, en una paraula, la mort en creu, que és l’amor de l’enamorat a la seva vinya.