diumenge, 14 de juny del 2015

Lectures i homilia del diumenge 11 de durant l’any

Només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts.
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)
Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)
Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)
En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
Homilia:
Una homilia sobre les paràboles és més delicada del què sembla. Ens podem quedar en la bellesa de la descripció que hem escoltat a l’Evangeli i no anar a fons en allò que ens vol dir, més que no pas en allò que realment ens diu. Jesús no s’entretenia només a explicar anècdotes.

Tant la paràbola de la llavor que creix tota sola com la del gra de mostassa les hem escoltat moltes vegades. Amb tot, allò que convé no és quantes vegades les hem escoltat, sinó si les hem entès, i més, si les posem en pràctica. D’entrada podem observar com a partir de les coses que semblen petites es pot arribar a fer coses molt grans. Ho diem d’una manera popular: al pot petit hi ha la bona confitura.

Segurament el nostre dia a dia no és massa emocionant; allò que fem quotidianament no té res d’extraordinari. Sembla que allò que és important ha de ser extraordinari. Doncs la llavor petita d’extraordinari no en té res. D’aquí el contrast volgut, és la diferència que hi ha entre la llavor i l’arbre que creix.

Tot allò que fem per construir el regne de Déu potser, doncs, no depèn de nosaltres només. Aquest potser és un error, hi caiem sovint. Pensar que tota l’acció pastoral de l’Església depèn de nosaltres és un error; depèn de la llavor. Treballar per fer possible el regne de Déu però conscients que no depèn només de nosaltres; som instruments de Déu i ell se serveix de nosaltres per a que el regne de Déu es vagi fent realitat. La paràbola ens fa veure molt més l’acció silenciosa de Déu, que és el qui en el fons la fa créixer.

Això mateix que diu Jesús en la paràbola ho expressa sant Pau quan recorda que ell havia plantat: “Apol·lo havia, regat però Déu havia fet créixer”. Així Pau treu protagonisme al qui planta per donar-lo a aquell que fa créixer. El sembrador no dóna la força per créixer.

Avui se’ns convida a mantenir les coses amb humilitat, que vol dir amb sinceritat. A no cansar-nos; a sembrar sempre, ni que estiguem al mes de juny. Si el que sembrem és bona llavor, ni que sigui amb mitjans molt pobres, molt rudimentaris, donarà el seu fruit perquè té la força de Déu.

El món d’avui ens ha acostumat a valorar l’eficàcia, el rendiment, i correm el risc de perdre el valor de la gratuïtat. Vivim calculant allò que podem collir, allò que podem treure del nostre esforç. El negoci és el negoci. La cultura que vivim ens prepara per al rendiment. Calculem el que sembrem abans de sembrar i tot. Llavors perd importància la lloança a Déu, la fe, la contemplació; i correm el risc de valorar les persones només per la productivitat, per la utilitat, no per elles mateixes.

I només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts. O de la celebració de l’Eucaristia aquí cada diumenge, o del temps dedicat a la pregària; o l’amor, perquè Déu ens estima. Justament només des de la gratuïtat podem donar sentit de plenitud a la nostra vida.

Som impacients. Volem que la figuera doni fruits quan jo tinc ganes de menjar figues, no quan és el temps de les figues madures. L’esperança certament és una virtut.

Demanem avui en aquesta celebració que tinguem un cor humil, confiat i esperançat.


Qui es podia imaginar que de la mort en creu en naixeria la vida?