Només des de la gratuïtat podem entendre el valor de la nostra existència. Som gratuïts.
Mn. A. Roquer
Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 17, 22-24)
|
Això diu el Senyor: «També
jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull
tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una
muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel. Estendrà les
seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota
mena s’ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres
del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig
créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo,
el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»
|
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians
de Corint (2Co 5,6-10)
|
Germans, ens sentim molt
coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del
Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l; però ens
sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el
Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el
cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el
tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé
o el mal que haurà obrat vivint en el cos.
|
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)
|
En aquell temps, Jesús deia
a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la
terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i
creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els
brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues.
Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat
el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu?
Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les
llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes
les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar
a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles
semblants, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions; no els
deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
|
Homilia:
Una homilia
sobre les paràboles és més delicada del què sembla. Ens podem quedar en la
bellesa de la descripció que hem escoltat a l’Evangeli i no anar a fons en allò
que ens vol dir, més que no pas en allò que realment ens diu. Jesús no
s’entretenia només a explicar anècdotes.
Tant la
paràbola de la llavor que creix tota sola com la del gra de mostassa
les hem escoltat moltes vegades. Amb tot, allò que convé no és quantes vegades
les hem escoltat, sinó si les hem entès, i més, si les posem en pràctica. D’entrada
podem observar com a partir de les coses que semblen petites es pot arribar a fer
coses molt grans. Ho diem d’una manera popular: al pot petit hi ha la bona
confitura.
Segurament
el nostre dia a dia no és massa emocionant; allò que fem quotidianament no té
res d’extraordinari. Sembla que allò que és important ha de ser extraordinari.
Doncs la llavor petita d’extraordinari no en té res. D’aquí el contrast volgut,
és la diferència que hi ha entre la llavor i l’arbre que creix.
Tot allò que
fem per construir el regne de Déu potser, doncs, no depèn de nosaltres només.
Aquest potser és un error, hi caiem sovint. Pensar que tota l’acció
pastoral de l’Església depèn de nosaltres és un error; depèn de la llavor.
Treballar per fer possible el regne de Déu però conscients que no depèn només
de nosaltres; som instruments de Déu i ell se serveix de nosaltres per a que el regne de Déu es vagi fent realitat. La paràbola ens fa veure molt més l’acció
silenciosa de Déu, que és el qui en el fons la fa créixer.
Això mateix
que diu Jesús en la paràbola ho expressa sant Pau quan recorda que ell havia
plantat: “Apol·lo havia, regat però Déu havia fet créixer”. Així Pau treu
protagonisme al qui planta per donar-lo a aquell que fa créixer. El sembrador
no dóna la força per créixer.
Avui se’ns
convida a mantenir les coses amb humilitat, que vol dir amb sinceritat. A no
cansar-nos; a sembrar sempre, ni que estiguem al mes de juny. Si el que sembrem
és bona llavor, ni que sigui amb mitjans molt pobres, molt rudimentaris, donarà
el seu fruit perquè té la força de Déu.
El món
d’avui ens ha acostumat a valorar l’eficàcia, el rendiment, i correm el risc de
perdre el valor de la gratuïtat. Vivim calculant allò que podem collir, allò
que podem treure del nostre esforç. El negoci és el negoci. La cultura
que vivim ens prepara per al rendiment. Calculem el que sembrem abans de sembrar
i tot. Llavors perd importància la lloança a Déu, la fe, la contemplació; i
correm el risc de valorar les persones només per la productivitat, per la
utilitat, no per elles mateixes.
I només des de la gratuïtat podem entendre
el valor de la nostra existència. Som gratuïts. O de la celebració de l’Eucaristia aquí cada
diumenge, o del temps dedicat a la pregària; o l’amor, perquè Déu ens estima.
Justament només des de la gratuïtat podem donar sentit de plenitud a la nostra
vida.
Som
impacients. Volem que la figuera doni fruits quan jo tinc ganes de menjar
figues, no quan és el temps de les figues madures. L’esperança certament és una
virtut.
Demanem avui
en aquesta celebració que tinguem un cor humil, confiat i esperançat.
Qui es podia
imaginar que de la mort en creu en naixeria la vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada