Les seves paraules, la seva persona, perquè és Ell qui ens ha embarcat en aquell camí de la fe, és el que dóna confiança.
Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre de Job (Jb 38,1.8-11)
|
El Senyor, des de la tempesta, digué a Job: «¿Qui
posà les portes que limiten la mar quan naixia plena d’insolència, i jo la
vestia amb les boires i li donava, per bolquers, la nuvolada? Jo vaig
retallar les seves vores i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:
Fins aquí et permeto de venir, no més enllà. Atura la insolència de les teves
ones.»
|
Lectura de
la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,14-17)
|
Germans, l’amor que el Crist ens té ens obliga:
hem de reconèixer que un ha mort per tots. I és que tots han mort, però ell
ha mort per tots, perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,
sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat. Per això nosaltres,
des d’ara, ja no valorem ningú per la seva condició mortal, i si en altre
temps havíem valorat així el Crist, ara ja no ho fem. Aquells qui viuen en
Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un
món nou.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Marc (Mc 4,35-41)
|
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:
«Passem a l’altra riba.» Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la
mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques.
Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre
la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en
un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?»
Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l’aigua: «Calla i estigues
quieta.» El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què
sou tan porucs? Encara no teniu fe?» Ells, plens de gran respecte, es
preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua
l’obeeixen?»
|
Homilia:
La narració
de l’evangelista sant Marc d’avui té, diria, la frescor d’un relat contat per
un testimoni directe. Avui l’Evangeli ens posa al davant, diria, la limitació
de la naturalesa humana. El relat de Job a la primera lectura i la tempesta
calmada en són un bon exemple.
Moltes
vegades hem experimentat desànim, por, dubte... com si el Senyor dormís, com si
ens hagués abandonat. Job experimenta el mal en la pròpia carn; i davant
d’aquesta realitat reprèn a Déu la seva desgràcia. La resposta de Déu no es fa
esperar i ara recrimina a Job la seva desconfiança. A l’Evangeli veiem com
Jesús fa passar amb la barca als deixebles cap “a l’altra riba”. Jesús ens
demana anar sempre més enllà de les nostres pròpies seguretats, de ser
atrevits, agosarats. Ell sap que som persones que volem seguretats, que volem
tranquil·litat. Jesús demana un pas una mica més enllà. I sorgeix la tempesta...
i Jesús dorm!
No ens ha
passat a nosaltres que davant d’alguna dificultat sembla talment que Jesús
dorm? Sembla que es desentengui de nosaltres. Sabem que no és pas així. En
escoltar el clam del deixebles es desperta i fa callar les onades, torna la
calma; però recrimina la poca fe dels seus.
És veritat
que en els moments difícils estem com encegats en la realitat que ens ha tocat
viure; però el Senyor és al nostre costat, però dorm. I això ens fa pensar que
no hi és. Davant d’una situació difícil ens veiem sols davant del silenci de
Déu.
Potser també
nosaltres som gent de poca fe. L’angoixa dels deixebles expressada en aquell
clam “ens enfonsem” contrasta amb aquella serenor de Jesús. Les seves
paraules, la seva persona, perquè és Ell qui ens ha embarcat en aquell camí de
la fe, és el que dóna confiança. Ens en fiem? Aquesta és la gran pregunta
que hem d’anar responent. On es recolza realment la nostra fe. De què o de qui
tenim por? De les ones? O de Jesús?
Jesús dormint
a la barca és el signe de la confiança absoluta en Déu, el nostre pare, que no
vol pas que ens enfonsem. L’antídot de la por no és la seguretat humana, és la
fe; una fe que demana que ens arrisquem, que siguem atrevits, agosarats.
Jesús es
desvetlla i fa que el vent es calmi. Es tracta d’una paraula d’ànim davant de
qualsevol contratemps. L’evangeli d’avui ens diu que tinguem confiança, que
confiem en Déu també a l’hora de la dificultat. És molt fàcil creure quan totes
ens ponen!
Què preval
en nosaltres? La por? La confiança? Tenim un bon exemple en el que ens diu l’apòstol
Pau. Ell, al convertir-se, ha aprés a confiar en l’amor de Crist que estima a
tothom. És l’amor en que som estimats que fa pujar a Pere a la barca i és amb
aquesta força que ens podem arriscar.
La fe ens
diu que no hem de demanar solucions miraculoses per als problemes de cada dia;
sinó viure’ls en confiança, sense perdre la pau. És tan fàcil pensar que ens
enfonsem!
Que
l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi a ser persones d’una fe autèntica,
d’una fe ferma. La fe és ferma també potser quan hi ha dificultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada