diumenge, 28 d’agost de 2011

Homilia del diumenge 22 de durant l’any


 Ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 20,7-9)
M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 12,1-2)
Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,21-27)
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.»
Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»
Homilia:
Aquest fragment de l’evangeli d’avui que acabem d’escoltar no el podem deslligar del del diumenge passat. Mateu avui completa el què ens va dir fa 8 dies; l’Evangeli és tot seguit, el fragmentem de diumenge en diumenge. Hem passat d’una escena de to triomfalista a una altra que vol evitar possibles mals entesos, tant fàcils sempre.

D’aquell “Vós sou el Messies, el Fill de Déu” del diumenge passat, hem passat a “El Fill de l’home ha de patir molt i ha de morir”. I la resposta de Pere és prou lògica (com fora la nostra, siguem sincers). Si aquell “Vós sou el Messies” és la resposta en nom del tots els Apòstols, “A vós això no us pot passar” és la resposta en nom de tots els pobles i de tots els que seguirem a Jesucrist a través dels temps. Pere participa de la mateixa esperança de la gent del seu temps que espera un Messies triomfalista, que no pot entendre que es pugui manifestar la força de Déu en la feblesa de la creu (qui ho pot entendre?).

De ningú, aquest Jesús, un elogi millor que a Pere. De ningú, aquest Jesús, un retret tan dur com a Pere!: “Fuig d’aquí, Satanàs!... no penses com Déu, penses com els homes”. I els homes, normalment pensem així. No estem tan lluny com ens pensem del malentès de Cesarea de Felip, ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Com Pere podem passar de confessar la nostra fe, amb paraules justes i encertades, a que surti del fons dels cors el somni del triomfalista. Tan dolç... ens agradaria tant que fos així!. La fe no evita el dubte, ni el cansament, ni la impressió de fracàs. Creure no vol dir entendre-ho tot; a veure si ho entenem d’una vegada. Creure vol dir posar-se en camí, confiadament, en un camí, moltes vegades caminant a les palpentes... però que sabem on porta; un camí fosc, a vegades certament, però el camí és segur, que és el que ens interessa. La fe és una opció decidida, arriscada, per tant apta només per a valents: “Si algú vol ser deixeble meu que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i...” som-hi!

El Senyor ens ha captivat, ens ha seduït, com al profeta. Aquest fragment de Jeremies que hem escoltat a la primera lectura és bellíssim, i a l’hora és molt realista; ens mostra un profeta en crisi. Prega a Déu que l’ha afalagat cridant-lo al servei profètic, Jeremies s’ha deixat seduir; i ara Déu, que l’ha seduït, el porta per un camí que ell no vol; la Paraula de Déu que predica se li ha convertit en un motiu d’escarni (“Tothom es riu de mi”); el gran tresor de Déu ha estat posat en una gerra de terrissa i exclama “Estic rendit... ja no puc més”; però, per altra part, no pot viure d’una altra manera (“m’heu seduït i m’he deixat seduir”). També nosaltres podem sentir que, a vegades, costa de ser cristians; i a qui no li costa... si s’ho pren seriosament?. I és fàcil, molt més fàcil que el què ens pensem, deixar-nos portar per l’ambient, que és el què mana.

Ens pot sobtar però és, certament, el camí de la fe el camí del dubte, el camí del cansament. En nosaltres, en Jeremies i en els Apòstols. Ben clarament ens ho ha dit sant Pau: “No us deixeu emportar pel món present”. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

Però mirem el final: que per Ell, la seva creu m’acompanyi; perquè la meva pasqua també sigui la seva Pasqua. Però això serà així si la seva creu és, també, la meva creu.

dijous, 25 d’agost de 2011

Homilia de la missa de l’aparició. Missa de “Maria, Reina de tot el món”

Que ella ens sigui mestre d’humilitat, que és la veritat; que ens sigui intercessora, misericordiosa, com sempre, com ho va ser per a Reus al segle XV
  
Mn. Roquer

Homilia:
Avui, com que no tenim cap celebració especial, ni cap festa de la Mare de Déu, tot i que per a nosaltres tot dia 25 és una festa de la Mare de Déu, em refereixo al calendari oficial, però dilluns passat, dia 22, celebràvem la festa de Maria Reina, i per raó de la proximitat m’ha semblat que aquesta missa d’avui podria ser la missa votiva de la “Mare de Déu Reina del tot el món”. Una festa ben recent, per cert; va ser l’any 1954, l’any sant marià, que Pius XII va instituir aquesta festa per a que se celebrés l’últim dia del mes de maig, o sigui com final del mes de Maria. Però va durar poc: l’any 1969, el papa Pau VI promulgar el nou calendari i traslladar la festa de Maria Reina del 31 (de maig) al 22 d’agost, que és la vuitada de l’Assumpció: per tant molt més adient que com a final del mes de Maria, quan celebràvem la vuitada de Maria assumpta al cel.
 
El títol de Maria Reina no obstant, tot i tenir una antiguitat a la litúrgia (les antífones marianes són de l’Edat Mitjana i algunes d’elles comencen així: Salve Regina, ja la sabeu; o bé, per Pasqua, Regina caeli, Reina del cel; o be Ave, Regina caelorum, Déu-vos guard Reina del cel)... amb tot hem de reconèixer que el títol de Reina és ambigu en aquest cas. Parlem de la reina dels jocs florals, de la reina de la festa major, de la reina de la bellesa... i quan una paraula serveix per a moltes coses fàcilment perd el seu original i genuí sentit. Amb tot no per això hem de renunciar a dir que Maria és Reina, senzillament perquè ho és. Només que, com el Fill, és Reina però no com les reines d’aquest món. I és aquí on hem d’establir la diferència. Per evitar confusions, santa Teresa de l’Infant Jesús ho tenia molt clar quan deia que l’invocava més com a mare que com a reina.
De la dignitat reial de Maria, els textos de la missa destaquen, sobretot, aquests (parlant de Maria com a reina, amb el concepte que tenim dels nostres reis): destaca la humilitat, la funció maternal, la intercessió suplicant i la glòria futura per a tota l’Església. Així es confirma allò de “el que s’humilia serà enaltit” o “heu mirat la petitesa de la vostra serventa”.
Maria, reina i mare del rei que seu al tron de David. Reina suplicant com la reina Ester. I és model d’esperança gloriosa del poble de Déu que encara camina per aquest món. Que ella ens sigui mestre d’humilitat, que és la veritat; que ens sigui intercessora, misericordiosa, com sempre, com ho va ser per a Reus al segle XV.

diumenge, 21 d’agost de 2011

Homilia del diumenge 21 de durant l’any


Jesús, a Cesarea de Felip, fa una pregunta, i la continuarà fent a través dels temps, i de la resposta que en donem en dependrà tot!
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 22,19-23)
El Senyor diu a Sobnà, cap del palau del rei: «Et faré caure del pedestal, et derrocaré del lloc que ocupes. Aquell dia cridaré el meu servent, Eljaquim, fill d’Helquies, el vestiré amb la roba que portes, li posaré les teves insígnies, li donaré l’autoritat que tens, i serà un pare per als habitants de Jerusalem i per als homes de Judà. Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David: quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir. El fixaré com un clau en un indret segur, i serà un tron gloriós per a la família del seu pare.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 11,33-36)
Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui l’ha assessorat com a conseller? Qui s’ha avançat mai a donar-li res perquè li ho pugui recompensar? Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre, amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,13-20)
En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes.» Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu.» Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del regne del cel: tot allò que deslliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel.» Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.
Homilia:
Un fragment de l’evangeli de Mateu que el coneixem pam a pam perquè l’escoltem cada any el dia de la Festa Major, els de Reus, el dia de sant Pere. Però la Paraula de Déu, no per repetida es converteix en monòtona, ni per sabuda es dóna per entesa.

De com pugui ser acceptada aquesta Paraula de Déu depèn, no només, de la Paraula; depèn també de la nostra situació concreta en un moment determinat. O potser del nostre estat d’ànim tant sovint molt canviant degut a les circumstàncies.

Jesús, a Cesarea de Felip, fa una pregunta, i la continuarà fent a través dels temps, i de la resposta que en donem en dependrà tot!. Jesús s’interessa per l’opinió que té la gent d’Ell; i aquest interès no és el del sociòleg que fa estudis, o del enquestador (avui es fa molt això de polsar l’opinió pública), ni és tampoc la del vanitós que s’autocomplau per constatar l’èxit de la seva missió.

Però com sabia què pensava la gent?. A l’evangeli de Joan llegim això: “Ell sabia molt bé que hi ha en el cor de cada home”. Més aviat diria que Jesús es mostra com a bon pedagog: vol formar els seus. La pregunta “Què diu la gent?” va cap “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La pregunta “I vosaltres, qui dieu que sóc?” omple tot l’evangeli de Mateu, fins el Calvari, quan el centurió que fa la guàrdia al peu de la creu, en el moment de la mort, fa aquesta afirmació: “Aquest home era el Fill de Déu”, la mateixa afirmació de sant Pere. La pregunta de qui és Jesús se la fa també Herodes, quan creu que el Baptista, que ell ha fet matar, ha ressuscitat i s’ha encarnat en aquell fuster de Natzaret. Altres pensaven que era Elias, que ha tornat ja altra vegada a la Terra...

“I vosaltres qui dieu que sóc”. La pregunta és de compromís. Mateu no ens diu la cara que van fer els Apòstols, ni si van quedar en silenci abans de respondre, però el compromís en la resposta és evident!. En realitat del què responen en depèn del per què el segueixen. Els Apòstols... i també nosaltres!. Per això l’hem llegit avui aquesta evangeli i no hi ha cap Apòstol. Pere, com sempre arrauxat (diu que a vegades els arrauxats fan bitlles), en aquest cas tot i que apunta molt amunt, l’encerta: “Sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Sant Pere ens ho ha aclarit tot, ja no calen més preguntes. Ara també nosaltres sabem en qui creiem!.

Ara, a l’escena evangèlica, desapareix el grup i tot queda centrat en la figura d’un apòstol, Pere: “Sortós de tu, Simó”. Jesús fa un elogi de l’apòstol perquè s’ha comportat com un profeta. El profeta és aquell que diu, amb sinceritat i valentia, allò que Déu vol que digui. Allò que ha dit Pere no és fruit de la reflexió ni d’un amor per Jesucrist, ni d’un estudi psicològic, és una afirmació de fe, que és el què pesa que és el què val en aquest cas. Sant Pere sap el què diu, però no sap què diu!.

Doncs a un arrauxement en segueix un altre: “Jo et dic que tu no ets Simó, el fill de Jonàs; tu ets Pere, tu ets Roca (això no era un nom de persona), et donaré les claus del Regne del cel”. L’establiment del Regne, que té per missió Jesús, és cosa seva; i Pere és el qui haurà de fer i de desfer, de lligar i de deslligar (pobre Pere, el que li espera!). Però Déu fa les coses així: escull David, el fill més petit de Jessé, per a que sigui el rei d’Israel, i han desfilat tots els fills; tria Moisés, que era tartamut, per anar a parlar amb el faraó d’Egipte; tria Pau, que és perseguidor, per fer-ne el gran apòstol... A la feblesa humana es posa més de manifest l’obra de Déu. I el què fa Jesús és obra de Déu. “Que en són d’incomprensibles els seus judicis” dirà sant Pau. I ho sap molt bé.

“Sobre aquesta pedra jo edificaré (jo edificaré!) la meva (la meva!) Església”. No sou vosaltres que l’edificareu, ni és la vostra església. I Pere ho sap molt bé perquè coneix molt bé la seva feblesa. I en farà experiència a l’hora de la Passió amb les Negacions, que tots coneixem.

Avui hem escoltat l’elogi que fa Jesús de Pere, però no avancem esdeveniments. Lliguem-nos ben fort els cordons de les sabates perquè diumenge que ve trobarem un altre Pere, s’hauran canviat els papers. Si només fos cosa de Pere això de la inconstància i de la contradicció... rai!.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Homilia de la Festivitat de l’Assumpció de Maria


 Aquesta festa d’avui ens diu una cosa: a Déu no el guanya ningú en generositat!
Mn. A. Roquer
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1.3-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
Homilia:
Avui molts pobles de casa nostra, a Catalunya, celebrem la festa Major. Ja ho sabeu. No podien triar millor dia perquè avui, per tot arreu, el poble cristià celebra la festa Major de la Mare de Déu. Dieu-me si l’assumpció al cel no és un fet, el més important, per ser celebrat a la vida d’una persona?.

Aquesta festa d’avui ens diu una cosa: a Déu no el guanya ningú en generositat!. O si voleu: l’amor, amb amor es paga. O si voleu dit d’altra manera en el marc de l’Evangeli: El sí de Maria de Natzaret, el sí de Maria a Déu hi ha correspost un sí de Déu a Maria. Un sí que feia entrar Déu a la Terra, a Natzaret; un sí que feia entrar Maria al cel com a primícia i com a garantia de tots els que, en el transcurs de la Història, d’una manera o d’una altra, seran capaços i valents de dir sí a Déu.

En un llenguatge simbòlic, no pot ser d’altra manera, l’autor del llibre de l’Apocalipsi vol encoratjar els cristians que sofreixen persecució. Descriu com el pla de Déu es compleix en la Història, malgrat el rebuig, la incomprensió o, fins i tot, la persecució. La Dona, símbol del poble de Déu, engendra el Messies i aquest és endut cap al cel (la Resurrecció). Contra aquest Messies el drac, símbol en aquell moment de l’Imperi Romà, encara que no ho sembli, no hi pot fer res!. Així Maria esdevé model del poble de Déu, garantia de futur; model, direm en el prefaci, d’esperança certa del poble que camina. És per això que a Maria l’anomenem, tantes vegades, esperança nostra.

La fe ens diu que en Maria, per ser Mare de Déu, s’ha acomplert allò que un dia serà la condició de tots nosaltres. Per això Maria és imatge de l’Església, d’una Església que de moment peregrina.

“La Dona vestida de sol” ens ha dit l’Apocalipsi, o sigui vestida de Déu, plena de gràcia, és coronada amb una corona de dotze estrelles (les dotze estrelles, vés per on, de la Immaculada són la bandera d’Europa). Les dotze estrelles simbolitzen les dotze tribus d’Israel, o sigui tot el món, tot el poble de Déu.

Per a aquesta festa, la glorificació de Maria, s’ha triat a la lectura de l’Evangeli, ho hem sentit, el que anomenem el segon misteri de goig del Rosari: la Visitació. Però, mirant-ho bé, el què hi trobem és, potser, el primer misteri de glòria: “Beneïda tu entre totes les dones... Feliç tu que has cregut!. És per la fe que Maria rep la felicitació que li permet compartir el destí gloriós del seu Fill Jesucrist. Perquè el Senyor, també, “ha mirat la petitesa de la seva serventa”. És propi del nostre Déu exalçar els humils, com Crist; sant Pau ens diu que va prendre la condició d’esclau i per això Déu l’ha exalçat.

Si és la plena de gràcia, la plena de Déu, el seu lloc no és altre que el lloc de la plenitud de Déu: la glòria del cel. El missatge de la festa d’avui és la glòria més gran reconeguda de la humanitat que capgira tots els valors tan aplaudits, a vegades fins i tot a bombo i platerets, que van corrent pel món: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils...” Però exalça els humils... i de quina manera!. Avui és un dia ideal per cantar la infinita misericòrdia de Déu; la incomprensible, a vegades, misericòrdia de Déu.

L’únic membre de la família humana que de moment ha vençut tot contratemps, i viu plenament en la glòria.

Ara podem entendre perquè els cristians, doncs, d’altre temps de casa nostra, de molts pobles, van creure que avui era el temps ideal per celebrar la festa major. Si és la festa major de Maria, i ho és, també ha de ser la nostra.

diumenge, 14 d’agost de 2011

Homilia del diumenge 20 de durant l’any



La dona cananea, agenollada als peus de Jesús que, al menys, esdevingui per a nosaltres una crida a recuperar el sentit de la fe senzilla, de la fe profunda.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 56,1,6-7)
Diu el Senyor: «Compliu els vostres manaments, obreu el bé, que està a punt d’arribar la meva salvació, i de revelar-se la meva bondat. Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la nova aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració.»
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 11,13-15.29-32)
Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol, miro de posar ben alt el meu servei, esperant que els jueus, que són del meu llinatge, n’estaran gelosos i podré salvar-ne alguns. Si del fet d’haver estat ells exclosos n’ha vingut la reconciliació del món, què no vindrà quan ells s’incorporin? No serà un pas de mort a vida? Quan Déu concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere. Vosaltres, en altre temps, no éreu obedients a Déu, però ara que ells l’han desobeït, Déu s’ha compadit de vosaltres; igualment Déu es vol compadir d’ells, que ara, mentre es compadia de vosaltres, no li han estat obedients. Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 15,21-28)
En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada.» Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: «Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-vos i cridar.» Jesús els respongué: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.» Ella vingué, es prosternà i digué: «Senyor, ajudeu-me.» Jesús li respon: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.» Ella li contestà: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.» Llavors Jesús respongué: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.» I a l’instant es posà bona la seva filla.
Homilia:
Un evangeli ben bonic aquest de la dona cananea!. Un evangeli ben estrany aquest de la dona cananea!. En un llenguatge modern, o sigui amb un argot d’avui, en podríem dir un evangeli trencador.

Ens apareix una imatge de Jesús inusual. El desconeixem. Queda fora dels nostres esquemes, o dels que ens hem fabricat. És una manera estranya de fer: un Jesús que fa el sord a una pobra mare que demana, trasbalsada, la salut de la seva filla. Jesús no només fa el sord, com si sentís ploure, sinó que respon amb paraules ofensives (“Pobra dona. No estaria bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossos”).

Que és estrany que sant Mateu no hagués passat per alt aquest fragment de l’Evangeli!, que per altra part no sembla que sigui tan transcendental. Quin interès té en deixar-ne constància? Perquè, per altra part, mirant-ho des de la nostra perspectiva, Jesús no queda massa ben parat; motiu més per passar-lo una mica de llarg.

Pels nous cristians vinguts del judaisme, els de Mateu, no era clara l’entrada que els pagans formessin part de la comunitat cristiana. La dona cananea, Marc afegeix que era una dona pagana. Per tant tenia vetada l’entrada a la comunitat dels salvats: no podia rebre la benedicció de Déu, en aquest cas la curació de la seva filla. Jesús la rebutja, o al menys així ho sembla, però acaba lloant la seva fe.

La intenció de Mateu sembla que sigui un intent per posar més de manifest el rebuig inicial i la lloança de fe del final. La dona, enlloc de sentir-se ofesa per les paraules de Jesús, aprofita l’ofensa i reacciona fent servir la mateixa argumentació: “també els gossos mengen les molles de pa que cauen de la taula dels fills”. Chapeau!. Perdó, vull dir: “Dona, quina fe que tens!”. Una fe que les contrarietats no fan claudicar ni fan enrere. I avui, ho hem de reconèixer, més aviat anem una mica prims de fe. Conclusió: La fe també pot arribar als que no són jueus. Això, avui, ho tenim molt clar; en temps de Mateu no ho era tant.

Potser allò que pretenia Jesús, cosa que només podem suposar, era posar a prova la fe d’aquella dona cananea, és un examen. Si supera la prova li donarem bona nota: “Dona, quina fe que tens!”. Nota màxima!. Que temptador resulta avui mesurar la grandesa de les persones pels èxits. Tota la vida se’ns ha convertit una mica en una Operación Triunfo, condicionats per una cultura que només valora i pesa, amb bon pes, el rendiment material. Això ens incapacita per valorar a la persona dels petits detalls, de la generositat... Fora un greu error considerar grans creients, només!, aquells que s’esforcen per canviar la societat com un compromís social o polític. Bé, molt bé!, però i els creient de segona divisió?, que som la majoria. Quants homes i dones dels nostres pobles, de les nostres ciutats viuen una fe molt senzilla, sense fer-se notar mai per a res, però una fe profunda, una gran fe?. Avui l’elogi de la dona cananea va per ells: Quina fe que teniu!.

I l’agraïment també per a Mateu... per no haver sabotejat aquest fragment de l’Evangeli.

La pregària dels fidels que fem a cada celebració eucarística demana una fe prou confiada per creure que allò que demanem ho podem obtenir per la generositat de Déu. Quan preguem a Déu no ho fem per a que ens estimi més; som nosaltres que, quan preguem, ens deixem transformar pel seu amor.

La dona cananea, agenollada als peus de Jesús que, al menys, esdevingui per a nosaltres una crida a recuperar el sentit de la fe senzilla, de la fe profunda. Sempre quedaran molles de pa sota la taula... i a vegades, quan hi ha molta gana, només queden molles de pa!.