diumenge, 26 de febrer del 2012

Homilia del I diumenge de Quaresma

I, si el pecat és rebutjable, la consciència de ser pecadors és saludable, sana; és una autoestima.
La Quaresma ens ha de portar a un coneixement profund i veritable de nosaltres mateixos, i ens portarà, evidentment, a la conversió.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre del Gènesi (Gn 9,8-15)
Déu digué a Noè i als seus fills: «Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra.»
Déu digué: «El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Quan cobriré la terra de nuvolades i apareixerà l’arc entre els núvols, em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats; l’aigua no formarà més un diluvi que faci desaparèixer tot rastre de vida.»
Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 3,18-22)
Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca. En aquella arca se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total, i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist, que se n’anà al cel, va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics i està a la dreta de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 1,12-15)
En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»
Homilia:
Cada any, en aquest primer diumenge de Quaresma, se’ns posa a consideració el tema del desert, l’experiència de Jesús abans d’entrar de ple en la vida pública. Talment el poble d’Israel, el poble de Déu que, a través de molts anys de camí pel desert, entra finalment a la terra promesa.

Més que l’evangeli de les Temptacions, jo en diria l’evangeli de l’estada al desert. És justament aquest evangeli de Marc que ens ho acaba de dir; i no ens ha parlat de cap temptació concreta!.

L’experiència, doncs, de desert és comú a molts membres del poble de Déu, sobretot als profetes. Elias al desert, a l’Oreb, fa veure, en aquell aire suau, una presència de Déu; el profeta Osees diu: “la conduiré al desert i li parlaré amorosament”; sant Joan de la Creu ens dirà: “si t’amagues en un amagatall, em trobaràs allà”.

Nosaltres, un desert, segurament que només l’hem vist en pel·lícula (sobretot al Lawrence d’Aràbia i poca cosa més). No en tenim experiència, parlem ben bé de memòria. I com que no hi tenim experiència ens costa molt d’entendre com és la situació interior de la persona que hi viu, o de la persona que en viu. Aquí, entre la gent, sempre queda un recurs: trobar culpables als altres, és un mal molt comú; al desert només hi sóc jo, i només hi pot haver un culpable: jo!; i això és un os molt dur de rossegar.

Al desert es pot experimentar qui mana en mi? qui mana en la meva vida?. El desert posa a prova el nostre valer: valem el què valem. El desert és la humanitat en estat pur. El desert podem recuperar la consciència de pecat. I, si el pecat és rebutjable, la consciència de ser pecadors és saludable, sana; és una autoestima. Si algú, per fugir de Déu, com el profeta Jonàs, se’n va al desert perquè allà no hi ha ningú, no en fugirà; a Déu se’l trobarà cara a cara. Si va al desert per fugir de la temptació, farà com el poble de Déu va fer en el desert, o pitjor encara: creure... millor dit crear-se un déu a la seva mida, a la seva conveniència; ni que sigui un vedell, però això sí, que sigui d’or.

El desert sabrem una cosa que sembla tan apressa i tan fàcil, i és capital, és molt important: Qui sóc?. De veritat, sense disfresses que el Carnaval ja s’ha acabat. La Quaresma ens ha de portar a un coneixement profund i veritable de nosaltres mateixos, i ens portarà, evidentment, a la conversió. La Quaresma ens diu “Convertiu-vos”.

Per posar els punts sobre les is, convertir-se, traduït del grec, vol dir revisar. Revisem la nostra vida. La vida mai no és acabada del tot, mai és un èxit total, ni és un fracàs total. La vida és una acceptar constantment una conversió, un canvi, un progrés... això sí, radical!. O sigui que ve de l’arrel. Ens demana que donem una mirada sincera a la nostra vida, sense por. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure perdonats.

És molt sa i molt bo això de convertir-se. Si ho fem ja veurem que ens prova. És molt sa. És experimentar una nova manera de viure, sana, lliure, alegre i en pau.

No tinguem cap por de trobar-nos sols amb nosaltres mateixos com si fóssim al desert. Al desert, i a la vida de tot cristià, hi ha coses, això sí, que no hi caben, ni per la Quaresma ni mai, que és la superficialitat, la mediocritat, la mentida o el ja està bé. És conèixer-se més i més. A nosaltres mateixos...i també a Jesucrist