diumenge, 29 de novembre del 2015

Lectures i homila del diumenge primer d’Advent.

A Déu no se’l pot proposar per camins de por, ni de càstig, sinó de vida i esperança.
Per això podem dir “Veniu Senyor Jesús”.
Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 33,14-16)
«Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 3,12.4,2)
Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem. Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu, el nostre Pare, el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants. Amén.
I ara, germans, volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor. Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar a Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ja sabeu els preceptes que us vam donar de part de Jesús, el Senyor.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,25-28.34-36)
En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.
»Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»
Homilia:
Amb la celebració d’aquest primer diumenge d’Advent encetem, un any més, el temps litúrgic. Disposem de 4 setmanes per preparar el Nadal. No sé si és poc o és molt, però hi ha tantes coses a preparar! O, potser, només som nosaltres que ens hem de preparar!

Advent, com tots sabem, és una contracció de la paraula adveniment (vinguda). I són tres els adveniments, les vingudes del Fill de Déu. Primer adveniment històric en aquest món com a persona humana: per Nadal a Betlem; segon adveniment que es produirà al final del temps, com ens ha recordat l’evangeli d’avui; i tercer, l’adveniment constant, i moltes vegades en nosaltres, de manera potser discreta, i passa una mica desapercebuda, la vinguda de Jesús en cada celebració de l’Eucaristia.

Convé recordar que dins de l’Advent d’enguany serà proclamat, el dia 8, festa de la Immaculada, un any sant extraordinari amb el tema de la misericòrdia. Ens toca de prop! És bo presentar un rostre de Déu misericordiós en un món tan ple d’odis, de ressentiments i d’enfrontaments i de no misericòrdia.

Podem centrar en tres punts el que ens ha ofert avui la Paraula de Déu ens aquest primer diumenge. Fem nostra la pregària del salm que hem escoltat (“Feu que conegui Senyor les vostres rutes, feu que aprengui els vostres camins”). Tots sabem que moltes vegades els camins del Senyor no coincideixen amb els nostres, o els nostres amb els seus. Els camins del Senyor són la pau, l’amor, la justícia, la llibertat. El segon tema ens el dóna sant Pau: “Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu”; aquest desig de sant Pau és una bona fita per preparar la vinguda d’aquell que s’anomenarà príncep de la pau; que es pugui tornar a dir allò que es deia als primers cristians “Mireu com s’estimen”. I el tercer tema el podem treure del relat de l’Evangeli fent referència a la vinguda definitiva de Jesucrist; i es tracta d’una crida a no tenir por. La por sempre és mala consellera, la por paralitza; la pedagogia de la por no pot donar bons resultats, la por paralitza les forces i impedeix caminar, i Advent és caminar cap a Nadal. A Déu no se’l pot proposar per camins de por, ni de càstig, sinó de vida i esperança. Per això podem dir “Veniu Senyor Jesús”.

“Quan tot això comenci a succeir alceu el cap ben alt perquè ben aviat sereu alliberats.” L’Advent sempre s’ha caracteritzat com un temps d’espera, no de por. Déu, quan ve a nosaltres, ho fa sempre, com ens diu el papa Francesc, en clau de misericòrdia; i això és el que dóna peu a la nostra esperança, aquesta germana petita com l’anomena Charles Beguí. Venim d’un lloc i anem, amb esperança, cap el definitiu.


Vivim moments difícils però sabem que estem en mans de Déu, d‘un Déu misericordiós; que com ens tornarà a recordar el proper Nadal, es va fer un de nosaltres per perdonar o per salvar, no per condemnar. La litúrgia de l’Advent ens ho diu ben clar: “Alceu el cap ben alt que ben aviat sereu alliberats. Ara tot depèn de què volem ser alliberats, o es penseu que ja n’estem del tot?

dimecres, 25 de novembre del 2015

Homilia de la missa de l’aparició. Mare de Déu, reina de la Pau.

A l’Evangeli, al creient se li demana ben poca cosa: ser fidel, i ser testimoni de la bona nova de Jesús.

Mn. Creu Saiz

Homilia:

Germanes i germans, ens queda llunyà, i molt llunyà, aquest esdeveniment que ens ha portat la primera lectura. Però la història es va repetint, repetint... i caiem en els mateixos paranys, o els homes i les dones cauen en els mateixos paranys.

En primer lloc, en el llibre de Daniel en el text que hem escoltat, parla de seducció, de l’orgull. Mil invitats pel rei Baltasar, vaixella d’or i plata, luxe... L’interrogant: Qui paga tot això? A la història sempre hi ha els de sota, els que paguen, els pobres del regne; com que el poder està en mans de qui està ja ens ho farem per oprimir directe o indirectament.

Seducció de la carn. Quan la humanitat s’abandona als seus instints, excitada per l’alcohol o la droga, no deix de ser una droga l’alcohol, i el sexe ja no es deté en el camí de la degradació. I donem un cop d’ull a la història, la present... i també tirem cap enrere.

L’insult a Déu. Baltasar, lliure de tots els tabús religiosos, beu, s’atreveix a beure amb vasos sagrats que havien estat espoliats del Temple, robats del Temple, se n’orgulleix. I diríem: I a mi què? Déu i tot el que segueix darrera de Déu? Menyspreu, per tant, de tot allò que és sagrat. Però després creixen les pràctiques supersticioses i màgiques. Avui també, germanes i germans, persones que es declaren ateus, agnòstics o indiferents pel fet religiós van darrera de la màgia i de les pràctiques supersticioses; més d’algun en deveu conèixer tots vosaltres de les nostres contrades.

I davant del materialisme s’aixeca la veu d’aquell jove profeta Daniel que recorda el veritable Déu. Déu va enviant de tant en tant els profetes que, si més no, sacseixen la humanitat i diuen, perquè no, veritats com a punys. Qui ets tu? Qui som nosaltres per demanar comptes a Déu i per dir no necessito de Déu?

El rei es creia molt important, i Déu troba... és el jutge de tots, sí Pare misericordiós, però jutge de tots... que Baltasar no dóna el pes que havia de donar a la balança, no dóna la talla. Per què? Perquè en ell també es manifesta la primera temptació que ens porta el llibre del Gènesi (“Sereu com Déu”); i sent com Déu mirem com ens va.

I acabo, germanes i germans, a l’Evangeli al creient se li demana ben poca cosa: ser fidel, i ser testimoni de la bona nova de Jesús. I no cal que ens preparem massa defenses per dir Som seguidors de Jesús, sinó com Jesús ser testimonis de la veritat. Déu és la veritat. Dic no es tracta de defensar-nos, de defensar l’Església que a vegades fins i tot no es pot defensar en els seus membres perquè és pecadora també. Es tracta de ser testimonis, perseverança, paciència, goig... malgrat tot.

I no ens creiem que som els últims dels creients. Som els creients que en aquest segle XXI som capaços d’enlairar el nostre esperit cap a Déu i posar-nos sota l’aixopluc d’aquella que invoquem com a Mare de Déu de Misericòrdia. Que ens vulgui mirar, a tots, amb ulls d’amor. Amén.

diumenge, 22 de novembre del 2015

Lectures i homilia de la festivitat de Jesucrist, rei de tot el món

La missió de Jesús i la de la seva Església, té per objectiu construir en el món un regne de santedat i de gràcia;
un regne de justícia, d’amor i de pau. 
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia de Daniel (Dn 7,13-14)
Tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 1,5-8)
Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.
Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén.

Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 18,33b-37)
En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?» Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?» Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.» Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.» Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei.» Jesús contestà: «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»
Homilia:
Quan l’any litúrgic arriba ja a les acaballes, l’Església ens convida a celebrar una festa, una gran festa en honor del Senyor: Crist Rei. No és, en absolut, comparable, certament, amb les reialeses d’aquest món. I encara menys davant del judici de Pilat. Però és rei.

Fora una gran equivocació comparar-los, doncs, amb els regnes d’aquest món. “El meu regne no és d’aquest món”. Però és rei! Ell ens ensenyava i ens diu com s’ha de pregar. “Vingui a nosaltres el vostres regne” diem en el Parenostre. Per tant el seu regne no és d’aquest món. Sí que té el seu inici, el seu creixement en aquest món, però va més enllà perquè “el seu regne no tindrà fi”, i aquest món en té.

La missió de Jesús i la de la seva Església té per objectiu construir en aquest món un regne de santedat i de gràcia; un regne d’amor, de justícia  i de pau. Aquest és el regne que anirem anunciant sempre a tots els pobles.

Jesús sempre havia rebutjat la pretensió d’arribar al poder; però ara, davant de Pilat, ja no hi ha equivocació possible: “Sí, sóc rei”. Davant de Pilat aquesta afirmació, no sé si és ridícula o és grotesca. Ell és el reu humiliat, a punt de rebre la sentència de la pena de mort; "l’escàndol de la creu", com dirà sant Pau. I ara és quan diu “jo sóc rei”, potser per a que sàpiguen a qui crucifiquen. Aquest contrast en ajuda a acostar-nos al misteri de Jesús amb un gran respecte.

Ell ho diu ben clar, les seves categories no són les categories d’aquest món. La seva missió és la de ser un testimoni de la veritat. Per això ha nascut, per això ha vingut al món. Ha vingut a ser testimoni de la veritat. I la veritat tots la volem; tots la volem quan ens ve de cara i ens va bé! Però si no ens ve de cara i no ens agrada ja no la volem. “Tots els que són de la veritat escoltem la meva veu”. Són els nets de cor, són els que posen pau, són el que tenen misericòrdia.

Tots volem la seva veritat quan està d’acord amb la nostra veritat. I la veritat, la veritat de veritat, de vegades no ens agrada. Una mica com Pilat, que s’ho mira des de fora (“Jo no sóc pas jueu”). Però, llegint amb atenció l’Evangeli, ens adonem que el jutge de veritat és el que és jutjat, Jesús. Els soldats portaran a terme una cerimònia de coronació; i així constarà a la creu (“Rei dels jueus”). Pilat insistirà que el títol posat a la creu (“Rei dels jueus”) no és correcte, però dirà no el tragueu. El poder i la reialesa de Jesús provenen d’una altra força. Ell ens farà demanar en el Parenostre “Vingui a nosaltres el vostre regne”.

La missió de Jesús i la de la seva Església, té per objectiu construir en el món un regne de santedat i de gràcia; un regne de justícia, d’amor i de pau. Nosaltres hem rebut de Jesús la missió de continuar anunciant a tots els pobles aquest regne, el seu regne.

Prou que ens agradaria, a vegades, un regne amb més domini, però no fora el seu. El nostre Déu és un déu crucificat per amor; un amor desarmat, per tant un amor no entès. El rostre veritable de l’home és fet de llibertat i de fraternitat. Per això la veritat de Jesús ens farà homes lliure, però mai entesos per un món que busca el domini per damunt de la veritat. “La meva reialesa no és cosa d’aquest món”. No és un regne de violència, de domini; és un regne de pau.


Continuem celebrant l’Eucaristia on podem experimentar la presència del Ressuscitat i on podem viure el desig esperançat de la vinguda del seu regne. “Vingui a nosaltres el vostre regne”. Només els que són amants de la veritat escolten la seva veu. Tant bonica que és de vegades la mentida!.

diumenge, 15 de novembre del 2015

Lectures i homilia del diumenge 33 de durant l’any

La Paraula de Déu ens vol ajudar a pensar en el nostre futur, i a saber entendre quin és el temps que vivim, sense por, amb confiança. Jesús ens adverteix que les coses d’aquest món passen, però la realitat de Déu no passa.
Mn. A. Roquer.
Lectura de la profecia de Daniel (Dn 12,1-3)
En aquell temps es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials, que vetlla pels fills del teu poble; hi haurà un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment. Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui estaran inscrits en el llibre. La multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllarà, uns per a la vida eterna, altres per a la vergonya d’una reprovació eterna. Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 10,11-14.18)
Tots els sacerdots oficien diàriament i ofereixen sovint unes víctimes semblants, que mai no poden treure els pecats. Però Jesucrist, després d’oferir-se una sola vegada com a víctima pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus. Amb una sola oblació ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Un cop Déu ha perdonat els pecats, ja no cal presentar cap més ofrena per obtenir-ne el perdó.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 13,24-32)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare.»
Homilia:
Avui és ja el penúltim diumenge de Durant l’any, aquests diumenge de color verd. Com cada any llegim un fragment del discurs escatològic de Jesús. Però ara ja no s’esvera ningú! Enguany és l’evangeli de Marc.

El gènere apocalíptic ens resulta sorprenent per la seva riquesa d’imatges com acabem de sentir. Però per altra part ens costa d’entendre perquè la nostra cultura és diferent. Sembla clar que no vol descriure un cataclisme, sinó que les imatges del sol, la lluna i els estels volen parlar de l’anunci del gran misteri: Jesús de Natzaret, que aquest sí que dóna sentit a la nostra vida, al nostre present i al nostre futur.

“Esperem el vostre retorn”. Avui també ho direm a la celebració. “Espero la resurrecció dels morts i la vida de la glòria” direm en el Crec en un Déu. Esperem que Déu dugui a terme la seva obra, que és la Salvació.

Anant pel carrer o parlant amb la gent podem trobar persones que creuen que la seva vida acaba aquí, amb la mort. Les preguntes més profundes de la nostra existència (d’on venim? on anem? què fem en aquest món?) avui tenen una resposta que ens parla d’un futur, i amb esperança. “El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. Aquestes són les paraules de Jesús. La Paraula de Déu ens vol ajudar a pensar en el nostre futur, i a saber entendre quin és el temps que vivim, sense por, amb confiança. Jesús ens adverteix que les coses d’aquest món passen, però la realitat de Déu no passa; que les coses d’aquest món són provisional, tenen un fi. Doncs és envà posar-hi tota la confiança. Això ja ho sabem però cal que de tant en tant se’ns recordi.

La descripció viva d’un final de tot vol posar en relleu dos accents. Tot és caduc, nosaltres també! En canvi el Senyor tornarà. No hi ha res que sigui absolut. Res no pot donar a l’home una vida en plenitud. Els humans ens aferrem a moltes coses, que poden tenir el seu valor, certament, però no són absolutes. Aquest és l’accent principal: “El Fill de l’home vindrà amb gran poder i amb majestat...” perquè Ell és la veritat, Ell és la vida plena.

Hem d’entendre el triomf de Jesús no pas com un triomf i un èxit, que Ell sempre va refusar. La victòria final és la victòria de la veritat, de la seva veritat.

Els homes ens definim per allò que esperem, que és el que mou la nostra vida. Doncs que esperem, cristians? L’Evangeli és una crida a la vigilància, no podem viure distrets, entretinguts, només per passar-ho bé. Així ens ho adverteix el mateix Jesús: “Estigueu atents, vigileu.” És donar a cada moment la importància que té.

El passat no el podem canviar, però sí que podem canviar el nostre futur. No començarà demà a ser veritat que la vida, la vida de veritat, consisteix en estimar i en perdonar.

Feliços aquells que quan arribi el Senyor els trobi vetllant. “Us asseguro que se cenyirà, el farà seure a taula i Ell mateix passarà a servir-vos”. I això ens ho diu Jesucrist. Essent així ja podem dir, doncs, “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. Sí! Esperem el vostre retorn, sense por, certament, però amb sentit de responsabilitat.

                                                                                                       

diumenge, 8 de novembre del 2015

Lectures i homilia del diumenge 32 de durant l’any

L’home troba la vida quan estima. Donar el que sobra és engany. Només donar amb generositat és amor!
Mn. A. Roquer.
Lectura del primer llibre dels Reis (1Re 17,10-16)
En aquell temps el profeta Elies se n’anà a Sarepta. Quan arribà a l’entrada del poble hi havia allà una viuda que recollia llenya. Elies la cridà i li digué: «Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.» Mentre l’anava a buscar, Elies la tornà a cridar i li digué: «Porta’m, també, un tros de pa.» Ella respongué: «Per la vida del Senyor, el teu Déu, et juro que no en tinc gens. Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli. Ara estava recollint aquests branquillons i anava a fer pa per a mi i per al meu fill. Ens el menjarem i després morirem de fam.» Elies li respongué: «No tinguis por. Fes-ho tal com dius, però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l. Després ja en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: No es buidarà el pot de la farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra fins al dia que Senyor enviarà la pluja al país.» Ella va fer tal com Elies li havia dit, i durant molts dies, tant ella com la seva família van poder menjar: no es va buidar el pot de la farina ni s’abaixà l’oli de la gerra, tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.
Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,24-28)
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades, altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió des de la creació del món. De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps, a oferir-se ell mateix una sola vegada, com a víctima per abolir el pecat. Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici. Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots. Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 12,38-44)
En aquell temps, Jesús, [instruint la gent els deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament.»] Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia.»
Homilia:
Ens anem acostant al final de l’any litúrgic i justament la Paraula de Déu ens fa endinsar en aquells punts que són cabdals en la nostra vida, en allò que és veritablement essencial. Dit de manera més col·loquial: allò que va al gra.

Avui allò que ressalta és la generositat. Déu no es fixa en les aparences. Veu el cor. Moltes vegades els humans ens quedem meravellats i enlluernats per les aparences; Déu no! Avui ens adonem que Déu no es conforma amb les aparences, amb les quantitats, sinó amb la qualitat. Realment, les paraules de Jesús davant del gest de la viuda són un desafiament per a la nostra vida acomodada. En certa manera ens incomoden, i si no ens incomoden és que no hem entès res, les paraules de Jesús. La paraula de Jesús subratlla, doncs, on es troba la veritable riquesa als ulls de Déu; i ho ha presentat amb dues dones extraordinàries.

La primera és aquella que Elies troba a Sarepta, de camí cap a la muntanya de l’Oreb. Una pobra viuda que recull llenya. El profeta li demana confiança. La seva fe és premiada amb l’abundància. “No es buidarà el pot de farina ni s’abaixarà l’oli de la gerra. La segona dona ens la descriu l’Evangeli. L’Evangeli és la vida vista cap per avall. Aquella dona insignificant als ulls dels rics és mirada amb afecte per Jesús. Ell sempre ensenya a mirar amb el cor, a mirar amb amor, a mirar més enllà del que veiem amb els ulls, i a valorar les coses petites. Així ens convida a tots a mesurar el món no amb criteris de quantitat sinó amb criteris de qualitat. A mirar amb el cor.

Avui es parla molt de compartir, de solidaritat, però a l’hora de la veritat, preguntem-nos... Som generosos? Quan donem, acostumem a donar allò que necessitem? O allò que ens sobra? I portem a Caritas la roba que hem de llençar? La que ens fa nosa, la que no sabem on posar?

Jesús, avui, contraposa egoisme amb generositat. “No us fieu dels mestres de la Llei, els agrada fer-se veure”. Són els que seran jutjats més rigorosament. Jesús critica la hipocresia: pretendre d’aconseguir estima mitjançant les aparences. La hipocresia és la negació de la veritat. I Déu vol la veritat. I justament en aquest fragment de l’evangeli de Marc Jesús convoca els seus deixebles per fer-los adonar del valor amagat del gest de la viuda pobra elogiant la seva generositat. Ben curiós! Aquella dona que tenia tot el dret de demanar és capaç de donar amb amor el poc que té. Com n’és de gran la generositat! Aquella petita almoina valia més que els gran donatius. L’Evangeli és el món cap per avall.

Aquest evangeli d’avui és una felicitació a tantes persones que posen al servei de Déu i dels germans allò que tenen com a bens materials.

Ell dóna, i compateix amb nosaltres, el cos i la seva sang que és tota la seva vida; i que és la nostra vida com a seguidors seus.


L’home troba la vida quan estima. Donar el que sobra és engany. Només donar amb generositat és amor!