diumenge, 12 d’octubre del 2014

Lectures i homilia del diumenge 28 de durant l’any

Veiem quina és la intenció de la paràbola: allò que ens justifica davant Déu no és d’on procedim, qui som, ni l’estat social, ni raça, sinó ser cridats i acollits per Déu.
Mn. A. Roquer
Lectura del llibre d’Isaïes (Is 25,6-9)
En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort.
El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra. Ha parlat el Senyor. Aquell dia diran: Aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 4,12-14.19-20)
Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar bé i a passar fam, a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces. Però heu fet molt bé d’ajudar-me, ara que vivia en l’estretor. El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 22,1-14)
En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.
»[Quan el rei entrà a veure els convidats, s’adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits.»]
Homilia:
A vegades, després d’escoltar certs fragments de l’Evangeli, penses: no cal fer-ne cap comentari! Com el d’avui, és claríssim! O no? La història de la salvació comporta, a vegades, per un cantó una història de perdició.

Als cristians de la comunitat de Mateu, la lectura de la paràbola d’avui els recordava com s’havia acomplert això en Jesús de Natzaret. Aquesta paràbola va ser molt popular entre els primers cristians.

Jesús era molt realista. Ell sabia que la invitació podia ser rebutjada i no s’estalvia d’invitar. Uns no hi volen anar, d’altres no en fan ni cas, d’altres responen de manera hostil i violenta. Els dirigents d’Israel estan molt segurs de les seves creences i de la perfecció de les seves pràctiques religioses. Déu, per tant, ha d’estar content; més encara, els ha d’estar agraït. Prevalen els seus interessos personals per damunt dels interessos de Déu. No entenen el Déu de l’amor gratuït. Si complim els manaments, Déu ha d’estar satisfet, Déu ens ha d’elogiar.

I Déu, el pare de la paraula, ha de canviar d’estratègia, ja que el banquet està preparat. Aleshores s’adreçarà als pobres i als desgraciats... És que Déu té cada cosa! Anirà a la sortida dels camins. Certament els camins de Déu avancen per tortuositats inesperades, sorprenents, fins i tot a vegades escandaloses. La crida de Déu és gratuïta: que vinguin tots, bons i dolents. Demana, això sí, el vestit de festa; demana la fe, potser una fe molt incipient. Veiem quina és la intenció de la paràbola: allò que ens justifica davant Déu no és d’on procedim, qui som, ni l’estat social, ni raça, sinó ser cridats i acollits per Déu.

Vés per on! A la primera intenció, els que semblen més propers resulta que són els que són més lluny. No es mereixien la invitació. I les portes s’obren per a tothom. Ja ho havia dit el profeta: “Prepararà un banquet per a tots els pobles i tots hi seran convidats”. Una oportunitat única: el Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes. És el banquet de l’amor de Déu. Però els primers convidats no se’l mereixien. Ara som nosaltres els convidats!

Havia de portar a tots els pobles aquest amor de Déu. I Déu ha canviat d’estratègia ja que el banquet és a punt. Davant del rebuig i de l’excusa de mal pagador s’obrirà a tots aquells que, sense ni saber-ho, ni pensar-ho, són els nous elegits. Déu havia promès una aliança... i Déu compleix allò que ha promès.


Quantes vegades el projecte de Déu avança per camins inesperats, tortuosos, imprevistos, sorprenents. Com cada celebració de l’Eucaristia, les portes del banquet s’han obert avui per a tots nosaltres. Agraïm la generositat, la immerescuda generositat d’aquesta invitació; i celebrem... vestits, això sí, en senyal de festa.