diumenge, 28 d’agost del 2011

Homilia del diumenge 22 de durant l’any


 Ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Mn. A. Roquer.
Lectura del llibre de Jeremies (Jr 20,7-9)
M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir; us heu apoderat de mi i m’heu dominat, però ara passen el dia divertint-se a costa meva, tothom es riu de mi. Sempre que parlo, dono el crit d’alarma, el meu clam anuncia invasions i devastació. Tot el dia la paraula del Senyor m’és un motiu d’escarnis i de burles. A la fi pensava: No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dintre els meus ossos. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 12,1-2)
Germans, per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Això ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu: reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 16,21-27)
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: «De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» Però Jesús es girà i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.»
Llavors Jesús digué als deixebles: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres.»
Homilia:
Aquest fragment de l’evangeli d’avui que acabem d’escoltar no el podem deslligar del del diumenge passat. Mateu avui completa el què ens va dir fa 8 dies; l’Evangeli és tot seguit, el fragmentem de diumenge en diumenge. Hem passat d’una escena de to triomfalista a una altra que vol evitar possibles mals entesos, tant fàcils sempre.

D’aquell “Vós sou el Messies, el Fill de Déu” del diumenge passat, hem passat a “El Fill de l’home ha de patir molt i ha de morir”. I la resposta de Pere és prou lògica (com fora la nostra, siguem sincers). Si aquell “Vós sou el Messies” és la resposta en nom del tots els Apòstols, “A vós això no us pot passar” és la resposta en nom de tots els pobles i de tots els que seguirem a Jesucrist a través dels temps. Pere participa de la mateixa esperança de la gent del seu temps que espera un Messies triomfalista, que no pot entendre que es pugui manifestar la força de Déu en la feblesa de la creu (qui ho pot entendre?).

De ningú, aquest Jesús, un elogi millor que a Pere. De ningú, aquest Jesús, un retret tan dur com a Pere!: “Fuig d’aquí, Satanàs!... no penses com Déu, penses com els homes”. I els homes, normalment pensem així. No estem tan lluny com ens pensem del malentès de Cesarea de Felip, ens costa descobrir Déu, d’acceptar descobrir Déu en la feblesa d’un crucificat; no ens encaixa un Déu vençut... perquè a nosaltres ens agrada vèncer.

Com Pere podem passar de confessar la nostra fe, amb paraules justes i encertades, a que surti del fons dels cors el somni del triomfalista. Tan dolç... ens agradaria tant que fos així!. La fe no evita el dubte, ni el cansament, ni la impressió de fracàs. Creure no vol dir entendre-ho tot; a veure si ho entenem d’una vegada. Creure vol dir posar-se en camí, confiadament, en un camí, moltes vegades caminant a les palpentes... però que sabem on porta; un camí fosc, a vegades certament, però el camí és segur, que és el que ens interessa. La fe és una opció decidida, arriscada, per tant apta només per a valents: “Si algú vol ser deixeble meu que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i...” som-hi!

El Senyor ens ha captivat, ens ha seduït, com al profeta. Aquest fragment de Jeremies que hem escoltat a la primera lectura és bellíssim, i a l’hora és molt realista; ens mostra un profeta en crisi. Prega a Déu que l’ha afalagat cridant-lo al servei profètic, Jeremies s’ha deixat seduir; i ara Déu, que l’ha seduït, el porta per un camí que ell no vol; la Paraula de Déu que predica se li ha convertit en un motiu d’escarni (“Tothom es riu de mi”); el gran tresor de Déu ha estat posat en una gerra de terrissa i exclama “Estic rendit... ja no puc més”; però, per altra part, no pot viure d’una altra manera (“m’heu seduït i m’he deixat seduir”). També nosaltres podem sentir que, a vegades, costa de ser cristians; i a qui no li costa... si s’ho pren seriosament?. I és fàcil, molt més fàcil que el què ens pensem, deixar-nos portar per l’ambient, que és el què mana.

Ens pot sobtar però és, certament, el camí de la fe el camí del dubte, el camí del cansament. En nosaltres, en Jeremies i en els Apòstols. Ben clarament ens ho ha dit sant Pau: “No us deixeu emportar pel món present”. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.

Però mirem el final: que per Ell, la seva creu m’acompanyi; perquè la meva pasqua també sigui la seva Pasqua. Però això serà així si la seva creu és, també, la meva creu.