Mn. Roquer.
Homilia:
La festa d’avui tinguda normalment com una festa de la Mare de Déu, l’anomenem Mare de Déu de març, pròpiament és una festa del Senyor.
Al còmput del temps podem pensar que està posada per aquest moment: 9 mesos abans de Nadal. Exacte!. I és ben bé al revés: Nadal s’ha posat 9 mesos després d’aquesta festa, perquè la festa de Nadal és més nova i aquesta d’avui és antiga, del segle III. Així com Nadal és una festa del Senyor, també ho és la festa d’avui. I el nom més antic de la festa d’avui és, i encara perdura: Encarnació del Senyor, o be Anunciació del Senyor (i no Anunciació a la Mare de Déu). De fet, si Déu pren carn humana ho fa, certament, en les entranyes d’una dona, Maria de Natzaret. La virginitat de Maria, llavors, esdevé, sembla mentida, una plenitud d’amor!, no una manca d’amor. I, com en tota creació, esdevé quelcom completament nou. I, també, com en tota vocació (la de Moisés, la de Jeremies...), hi ha sempre una pregunta (“Com pot ser això?”) perquè humanament és impossible. Però nosaltres, des de la nostra perspectiva humana, fem no una pregunta, fem una afirmació des de la nostra gran saviesa: Això no pot ser!.
“L’Esperit vindrà sobre teu”. Com en el relat de la Creació. Hem parlat d’una nova creació. “L’Esperit planava sobre les aigües, diu el Gènesi, i de l’aigua en naixia la vida”. Si l’Esperit planava sobre Maria, i del seu ventre en naixia el Messies. I ha començat a gestar una nova creació. La concepció del fill de Déu com a home és el preludi de tots els fill de Déu, nosaltres, nascuts de l’aigua i de l’Esperit. Ha començat, doncs, una nova humanitat.
Quan un misteri és massa gran, ens sobrepassa, i enlloc d’endinsar-nos i embadalir-nos en el misteri, ens entretenim en detalls secundaris, que neixen simplement de la pícara curiositat... no anem més enllà. Llavors s’entenen aquelles preguntes amb tan poca consistència (quin dia va ser?, com si aquí s’enfonsés el món; com era l’àngel; com era Maria?; com anava vestida?; on era sant Josep?; que feia sol o plovia aquell dia?. No donem més!. El què no val és empetitir el misteri per fer-lo més entenedor, fer-lo a la mesura de la nostra pobra intel·ligència; entenedor a la nostra certesa o a la nostra pobresa de mires. Quan allò que no té mesura humana és mesurat malament queda adulterat. Si el misteri és inexplicable no li busqueu explicacions. Al misteri o si entra o no si entra, però no el fem entrar amb calçador.
A vegades pensem que Déu és aquell qui fa allò que nosaltres som incapaços i no podem entendre. I això és veritat, però agafem-ho per l’altre cap: Déu és aquell que és capaç de abaixar-se fins on nosaltres som incapaços de baixar. Un Déu fet feblesa evidentment no l’entenem, ni el volem entendre!, des de la nostra gran prepotència. Llavors el misteri, allò que no entenem, on radica?, en Déu o en nosaltres?. No entenc l’home que no accepta que no es pot entendre. No ens salvarà la cobdícia, ni l’orgull, ni la prepotència. Només ens pot salvar un Déu fet home; “un Déu fet paraula humana per ser entenedor” com ens diu sant Joan. Un Déu fet feble que només podrà ser entès des de la feblesa, mai des de l’orgull.
Ens cal aquell: “Facis la teva voluntat, sóc la serventa del Senyor”; fins aquesta altra, ja a Getsemaní, cap i final: “Que no es faci la meva voluntat sinó la teva”. Tot és qüestió de fer la voluntat de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada