Homilia Diumenge II de Quaresma

 La Transfiguració és un moment essencial en la vida de Jesús, i també en la nostra. Baixem amb Jesús, doncs, de la muntanya, i fem camí amb Ell cap a la Pasqua.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 12,1-4a)

En aquells dies, el Senyor digué a Abram: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir. Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se.»
Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,8b-10)

Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 17,1-9)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.

Homilia:

Quin contrast, no?!, entre aquest evangeli i el del diumenge passat. L’evangeli del diumenge passat amb les temptacions del desert, el d’avui amb la Transfiguració dalt la Muntanya.

Tot i semblar dos fragments oposats, jo penso potser no ho són tant com sembla. Potser són simplement unes realitats tant autèntiques com la vida de cada u, feta de tants contrastos. El cristià és la persona que es debat tota la vida entre dos punts oposats: el pecat i el do de Déu, la gràcia; el “sereu com Déu” o bé aquell “no oblidis que ets fill de Déu”.

El punt central de l’evangeli d’avui és la Veu. Una veu que l’evangeli de Mateu ressona tres vegades i en tres moments capitals: en el baptisme del Jordà (“Aquest és el meu fill, el meu estimat”), avui en la Transfiguració (“Aquest, repeteix, és el meu fill en qui m’he complagut”) i a la creu ho dirà el centurió, perquè Déu a la creu calla; i el centurió dirà “realment aquest home era el fill de Déu”. Aquest home desfigurat per la creu és el mateix que avui veiem glorificat a la muntanya. O és que és glorificat al Tabor i també glorificat a la muntanya del Calvari. I ara entenem aquell verb final: “Escolteu” al Tabor i a la creu.

Tot just començada la Quaresma ja ens trobem amb un evangeli, tot ell, ple de llum i d’esperança. Qui ha dit que la Quaresma ha de ser un temps trist?. Treure defectes pot ser dur de pelar però negatiu, trist, no ho és!. Des de quan treure el fang de les sabates és negatiu, és trist?.

La Transfiguració ja té la seva llum quan arriba la Pasqua, però no oblidem que per arribar a la muntanya del Tabor fa pujada, com per arribar a la Pasqua hem de viure intensament una Quaresma, escoltant la veu de Déu. Aquesta paraula, aquesta veu que algunes vegades no ens agradarà. I pensem que hauria de ser al revés, que Déu hauria de dir el què jo vull que digui, i no a la inversa. Llavors ve el vot de confiança, ve aquell “Aixequeu-vos, i no tingueu por”; perquè de por en tenim!, siguem realistes, i pobre d’aquell qui no té por de la Paraula de Déu (llavors a mi em fa por).

Tots tenim moments de Tabor, moments de llum, tot ho veiem molt clar. I tots tenim també moments de creu, de foscor, i tenim clar tot el contrari. “No tingueu por” diu Jesús a Pere, Jaume i Joan. “No tingueu por” ens diu avui a nosaltres. “No tingueu por” del dubte. De por potser n’hauríem de tenir de certes seguretats que nosaltres ens hem fabricats.

Al desert es té gana i és fàcil caure en la temptació (“Digues que aquestes pedres es converteixin en pans”). Al Tabor podem ser temptats d’una altra cosa, i hi caiem de quatre potes: “Que n’estem de bé aquí dalt”. Això no pot ser una temptació?.

L’evangeli de la Transfiguració amb Mateu comença i acaba amb una anotació topogràfica. Comença així: “Jesús s’enduu tres deixebles dalt de la muntanya”; i acaba així: “Baixà Jesús amb ells de la muntanya”. La vida normal, la de cada dia, no és juga a dalt la muntanya, sinó en el pla de cada dia, en el què vivim cada dia. L’Evangeli cal que es reflecteixi a la nostra vida quotidiana, no només en els moments de gran eufòria. Això farà que l’Evangeli escoltat sigui viscut en la seva realitat. Es complirà, llavors, aquell “Escolteu”.

La Transfiguració és un moment essencial en la vida de Jesús, i també en la nostra. “Aquest és el meu fill, el meu estimat”. I nosaltres, pel Baptisme, som els fills estimats de Déu.

Jesús parla amb paraules; i també hi parla la vida amb paraules, si ho sabem entendre. Jesús espera una resposta.

Baixem amb Jesús, doncs, de la muntanya, i fem camí amb Ell cap a la Pasqua; i fem-ho en silenci que, potser, és la millor manera de parlar quan el misteri ens sobrepassa. Però segurs, sempre, que caminem amb Ell!, que som els seus companys de camí.