Homilia Diumenge 25 de durant l'any

Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat.

Mn. A. Roquer.

Lectura de la profecia d’Amós (Am 8,4-7)

Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan.»

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu (1Tm 2,1-8)

Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 16,1-13)

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [«A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dóna’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.” L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.” Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.” A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.]
»L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

Homilia:

D’entrada aquesta paràbola que hem escoltat de l’administració infidel, que Jesús anomena “prudent”, d’entrada, dic, ens pot desconcertar, ens pot deixar una mica perplexes. Com és que un home, que es manifesta obertament injust, estafador, Jesús li diu “prudent”? I no poso noms, perquè això passava en temps de Jesús, però encara passa avui.

Jesús no fa un judici del seu comportament; en lloa, això sí, la manera de procedir, la seva astúcia, perquè ha trobat els mitjans adequats per obtenir la fi que ell s’havia proposat. Intentar treure l’entrellat de tot això pot fer que el llegir ens faci perdre l’escriure.

La conclusió on ens vol portar sant Lluc és ben clara, tan clara que no la podem esquivar: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. No diu que no les fem servir, ens diu que no ens manin, o bé que no en fem el primer o l’únic (!) objectiu de la vida. La fe és una altra cosa, va per un altre camí. I fa bé Jesucrist d’advertir-nos, perquè normalment el que es valora entre nosaltres són les coses materials, no pas les espirituals; el que es valora és l’extern, no l’intern de la persona; el material, no l’espiritual; en una paraula: el diner per damunt de l’amistat, de l’honradesa,... fins i tot de l’amor. I així anem com anem.

Però la veritat és que no podem viure sense diners. Ben cert. Jesús no ens diu això. Cada dia en necessitem: hem de comprar el menjar, hem de comprar roba, hem de pagar l’aigua, la llum... Per tant, com podem lligar allò de “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” amb la necessitat de l’ús del diner que ens imposa la vida de cada dia?. No busquem cinc peus al gat. Jesús no diu que no en tinguem, Jesús no diu que no en fem ús. Diu que no hi posem el cor, que és diferent; que no en fem l’únic mòbil de la nostra vida. Més ben dit: que no en fem un déu. Que entenguem que el diner és un mitjà, no una fi. Que tractem les coses pel què són, no pel què valen. En una paraula: que siguem realistes! Que no ens deixem enganyar, cada cosa al seu lloc, i cada cosa té el lloc que li pertoca; ni més ni menys.

El missatge de Jesús obliga, això sí, a un replantejament, a vegades, de les coses. Escoltant l’Evangeli d’avui endevinem que se’ns invita a comprendre d’una manera radicalment nova el sentit de fons de moltes coses. Així ho entenia sant Francesc d’Assis, i qui s’atreveix a dir: Francisco, no n’hi havia per tant?. Potser calia que sant Francesc es despullés del tot per fer-nos entendre a nosaltres de què anem vestits.

Jesús no desconeixia el diner; només ens avisa que no hi posem el cor, com deia. No ens autoenganyem. Teòricament, però només teòricament, ja ho entenem que és així, però no ens sentim interpel·lats. Sempre ens pensem que va per a l’altre. Només ens ho pensem de tant en tant, perquè a vegades també pensem que els rics són els altres. No ens podem autoenganyar pensant en tot això. L’amor al diner tant el pot tenir un pobre com un ric. L’Evangeli ens vol dir que si el mateix interès que posem en el tenir bens materials el poséssim en tenir bens de l’esperit, també fórem rics. Diu que hi ha un home que era tan pobre, tan pobre, que, pobret, només tenia diners!.

Allò que valorem de les persones, normalment, i això ens passa a tots, és el que tenen de valor de l’esperit. Valorem l’honradesa, la sinceritat, la solidaritat, la bonhomia; la persona val per allò que és, no per allò que té. O no?. Doncs l’Evangeli, una vegada més, té raó.

La situació de crisi econòmica que viuen moltes famílies és greu, i preocupa, certament. Com a mínim tan greu com la crisi de valors humans que viuen molta gent. I també sap greu. Per viure, per viure de veritat, no n’hi ha prou en tenir diners. Els pobres poden tenir una riquesa que els nostres diners ens han robat. Diuen, i és veritat, que el diner mou el món; però també hauríem de dir, i és veritat, que el diner no mou els cors.