Homilia Diumenge 18 de durant l'any.

No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Eclesiastès (Ecl 1,2.2,21-23)

Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-poble, vanitat i més vanitat, tot és en va.
Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. També això és en va, i és una gran dissort.
Perquè, de fet, què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa. També això és en va.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-5.9-11)

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement.
Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 12,13-21)

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència.» Jesús li contestà: «Bon home, qui m’ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» Llavors digué a tothom: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu”.»

Homilia:

Si fem una lectura superficial de la Paraula de Déu que acabem d’escoltar aquest diumenge podem treure la conclusió que el Cristianisme menysprea les coses humanes.

“Vanitat i més vanitat, tot és en va” ens ha dit la primera lectura. I sant Pau ens ha dit “Busqueu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.”. I finalment, a l’evangeli, Jesús ens ha insinuat que no acumulem béns terrenals. Però, si llegim els textos en profunditat, la conclusió que en podem treure és una altra. I per cert ben pràctica. No se’ns demana no poder fer ús dels fets terrenals, sinó que no hi posem el cor, que no sigui el mòbil primer de la nostra vida.

Un text molt antic del segle II, la carta de Diobnet, diu així “els cristians no es distingeixen dels altres pel lloc on viuen, ni per la llengua que parlen, ni per la seva manera de viure; però la seva vida és diferent de la dels altres, perquè no tenen posada la seva mirada en les coses de la terra; viuen en la carn però no són de la carn, viuen a la terra però la seva ciutadania és al cel”.

A la paràbola de l’evangeli no es condemnen els béns materials, que són béns i no mals. El que es condemna és la cobdícia, l’afany immoderat d’amuntegar irracionalment. Us ho dic amb versió més d’avui: comprar allò que no necessitem amb els diners que no tenim.

Quan Jesús ens recomana “Guardeu-vos de l’ambició de posseir riqueses,... els béns no li podrien assegurar la vida” no ho recomana als que han fet un vot de pobresa; ni és cosa d’alta espiritualitat o de cotes molt altes de gran mística, no!. És simplement cosa de sentit comú, i és per aquí per on hem de començar. Per aquí aniria la breu paràbola de la perla preciosa: vendre tot el què tinc per comprar el millor; això és tenir bon seny. La persona que pesa les coses amb les balances de l’esperit és la que té més sentit comú. Les coses tenen el valor que tenen, no el que, a vegades, els hi volem donar. Altra cosa és que, degut al nostre interès, ens puguin fer pagar el què vulguin. Ho diuen els entesos: per a que el mercat funcioni, primer cal crear la necessitat; i quan el client ho creu una veritable necessitat, podem fer pagar el preu que vulguem. Veieu-ho com és qüestió de sentit comú!.

A l’home que es creu ric pel què té se li diu vas errat. Només cal apel·lar a l’experiència pròpia: quan posem com objectiu de la vida les coses materials anem errats, no ens omplen mai del tot, sempre en volem més, mai en tenim prou; si hi posem el cor, i per altra part ens satisfan, hem d’anar al cardiòleg, tenim el cor malalt. Amb tot està molt estesa la convicció que allò que és important per viure és tenir tot allò que vull, tenir-ho ara mateix i tenir-ho sense esforç. Una educació potser excessivament permissiva, una manca d’autodisciplina, un ambient social ple d’estímuls que empenyen sempre a tenir i tenir, una por a viure a tope tota la força de la vida,... fa que nosaltres, a vegades, ens equivoquem d’objectiu. I quan tenim allò què volíem, al cap de poc (molt poc!) neix un altre desig; allò d’abans ja ens ha cansat i anem de satisfacció en satisfacció, i de fàstic en fàstic; i tornem a començar, atrapats en una trampa que no té fi. Quan hi ha una sobrevaloració morbosa del tenir hi ha també una desvaloració del temps de l’esperit. És això que ens ha dit l’evangeli.

Ho vulguem o no la persona humana no està feta per quedar satisfeta només amb coses. Potser que ens n’adonem i mirem una mica més endavant. Si ens preocupa la vida del cos, que ens preocupi, al menys, també, la vida de l’esperit. Que el què ens fa allò que som no és el cos, sinó l’esperit. Créixer fins aconseguir aquella maduresa humana i cristiana que ens fa ser, sobre tot, fills de Déu.

Hauríem de tenir ben present aquest evangeli, sobre tot en temps de crisi econòmica. La nostra riquesa com a cristians és una altra. A la nostra societat, de les persones que assoleixen els grans objectius materials se’n diuen VIPs (persones importants). L’Evangeli en diu capsigranys (capsigranys vol dir gent que té poc seny).

Si volem ser assenyats, sant Pau ens dirà “Busqueu allò què és de dalt”. Que el Senyor ens concedeixi allò que hem demanat al salm: Senyor, ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor.