Només l’amor de Déu pot superar-ho tot!
Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre del Deuteronomi. (Dt 4,32-34.39-40)
|
Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques
que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga
d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com
aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que
li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida;
si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un
poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals
i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i
extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a
Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el
Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha
d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els
seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus
descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et
dóna per sempre.»
|
Lectura de
la carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,14-17)
|
Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit
de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit
d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que
ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l’Esperit s’uneix al
nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills,
també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per
arribar a ser glorificats amb ell.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)
|
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren
cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es
prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu
m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els
pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i
ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada
dia fins a la fi del món.»
|
Homilia:
Hem acabat
ja el temps pasqual, la Pentecosta; i abans de reprendre els Temps Ordinari de Durant
l’Any, el temps de color verd, tenim dues festes. Una avui, la Trinitat, i
diumenge que ve Corpus.
Avui no em
proposo pas fer una classe de Teologia amb el tema complicat que es titula De
Trinitate. Per altra part mai un misteri pot ser explicat; s’ha de veure
des de la foscor impenetrable; més aviat, diria, com una tímida llum que ens
insinua la presència i el per què del nostre Déu, perquè puguem conèixer qui és
Ell i també puguem conèixer qui som nosaltres.
La Bíblia
quan parla de la Trinitat de Déu ho sol fer en relació justament amb nosaltres.
Les lectures d’avui en són una mostra. Déu és déu d’un poble per ajudar-lo a
passar de l’esclavatge a la llibertat, una veritable obsessió del nostre Déu,
ajudar-lo a trobar el camí de la pau i de la felicitat. Aquest mateix Déu ens
ha donat el seu fill per a que visquem com a fills seus; lluny de la por, en
plena confiança, tal com ho va viure Jesús.
Tot això ens
ha de portar a saber-nos estimats, valorats, portadors d’una gran dignitat que
ningú no ens pot prendre ni ens pot negar. Aquesta és la nostra fe! Una fe que
la vivim superant els dubtes de cada dia, certament; i la vivim en la nostra
condició humana. Per tant fràgil,
limitada.
La fe és un
camí que no acabarem mai de recórrer. Però un camí que el fem en nom del Pare,
del Fill i de l’Esperit Sant. I això ja des del nostre baptisme, quan fórem
batejats, justament, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Però sempre
tenim el cap allò de un sol Déu, tres persones... això és un misteri! El
misteri és un altre, creieu-me, el misteri és l’amor. L’amor de Déu és el que
no entendrem mai. Doncs, potser el misteri som nosaltres, tan necessitats
d’estimar i de ser estimats. Tan difícil d’entendre l’amor! I quan Déu se’ns
manifesta com amor diem: és un misteri.
Sant Pau
explica la nostra vocació com la crida a viure una relació filial amb aquest
Déu que és Pare, com a germans de Jesucrist, moguts tots per un mateix Esperit.
Estem lluny
de viure d’acord amb la vocació rebuda. L’important és posar-nos cada dia en
camí. Ell mateix ens dóna el coratge per caminar, vencent amb Ell les
dificultats, perquè Ell és amor, ja que hi ha dificultats que només amb amor es
poden superar.
Diguem
doncs, com tantes vegades hem dit cantant, “Que el vostre amor, Senyor, no ens
deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”. Sense oblidar mai aquella
expressió de Jesús als seus: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del
món”.
Si
l’Eucaristia que anem a celebrar és sempre una acció de gràcies, avui ho és
més. Donem gràcies a Déu per ser qui som. Perquè Ell vol que tota la humanitat,
tots nosaltres també, formem part de la seva família; i col·laborem amb el seu
projecte. Això no ens ho hem de deixar perdre mai, ni per dificultats i per
entrebancs.
Només l’amor de Déu pot superar tot!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada