Solemnitat de l'Assumpció de Maria.

 La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança.

Mn. A. Roquer. 

Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a.12,1-6a.10ab)

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,20-27a)

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 1,39-56)

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

Homilia:

Avui és festa grossa!. Per a tot el món cristià!. Una festa que ens porta el ressò d’aquelles paraules de Jesús: “Els que viuen en mi i creuen en mi no moren per sempre”.

La immaculada Mare de Déu ha complert el curs de la seva vida terrenal. Fou assumpta al cel en cos i ànima: són les paraules del darrer dels dogmes de fe proclamats pel papa Pius XII el dia 1 de novembre de 1950. I en una sola frase, el Papa, resumeix els tres misteris de la vida de Maria que guarden estreta relació amb el seu fill. I tots tres són celebrats, evidentment, en la litúrgia amb el grau de solemnitat. La Immaculada Concepció: 8 de desembre; la finalitat del qual era preparar una estada digna del redemptor, d’aquell que venia a treure el pecat del món. La segona festa és la Maternitat Divina, el dia primer de gener; ens fa present que Jesús..., per Maria, és veritable Déu i també veritable home. I finalment avui, la festa de l’Assumpció, que ens posa de manifest l’estreta relació de Maria amb l’obra salvadora del seu fill (en el prefaci direm: No volguéreu que sofrís la corrupció del sepulcre aquella qui havia de ser mare de l’autor de la vida.

Amb tot, no hem d’equiparar la resurrecció de Jesús amb l’assumpció de Maria. La resurrecció de Jesús és el fonament de la nostra fe, l’assumpció de Maria és la garantia de la nostra esperança. Maria, i només Maria, és la totalment redimida; des del moment de la seva concepció fins a la seva mort. En Maria Déu s’ha manifestat, tal com vol ser, quan no hi ha traves, l’autor de la vida: vencent el pecat en la seva concepció, vencent la mort amb la seva assumpció (els dos grans adversaris de Déu i de la humanitat). Ella pot dir “El Senyor ha fet en mi meravelles”.

Maria és la mare de l’esperança perquè en ella ja s’han realitzat totes les esperances que nosaltres tenim. I sobre tot és mare de l’esperança dels pobres, dels petits, dels febles, perquè el nostre Déu és el Déu dels pobres, dels petits, dels febles; des de que som capaços de posar la seva confiança en Déu (“Que es faci en mi segons la teva paraula”). El nostre Déu és el Déu que sap mirar, amb complaença, els pobres i humils; el qui no es deixa enlluernar per la bellesa física d’una noia de passarel·la. El nostre Déu no és neutral, és el qui derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

En el concurs de la bellesa convocat per Déu ha estat elegida Maria, una noia de Natzaret,  senzilla, humil i pobra. Aquestes són les coses de Déu: “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. No pas perquè Déu no valori el cos, que en Maria l’ha ressuscitat!. La glorificació del cos no té res a veure amb el culte al cos. El cos no és només un accessori de la persona, té una dimensió essencial, fins i tot podríem parlar d’una teologia del cos. Jesús curava cossos (cecs, "tullilts", coixos, leprosos, sords...), i després, en el Darrer Sopar, ens deixa com a garantia de la seva presència entre nosaltres el seu cos com a aliment. Sant Agustí ens dirà Som allò què mengem. Com Església som el cos de Crist!. Cada vegada que visitem a l’Eucaristia el cos de Crist rebem la llavor de la vida eterna, la que ja té Maria, que donarà fruit al final del temps. En Maria l’ha donat anticipadament i és la garantia de la nostra, com a primícia i com a model d’esperança certa pel poble que encara camina ens dirà el prefaci d’avui.

La corona de 12 estrelles que aurèola la dona de l’Apocalipsi no són nomes les 12 estrelles de les nacions de la Comunitat Europea, és més!. Ni tampoc de les 12 tribus d’Israel, que formen part del passat. Són la corona de glòria del nou poble de Déu, perquè Maria és la nova Eva, en Maria ens reconeixem nosaltres com Església: estimada de Déu; no destinada pas a penedir-se amb les dificultats, els contratemps o les infidelitats, sinó conduïda, com Maria, a la casa del Pare.

Llavors es complirà allò en què hem cregut: “Tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Llavors veurem que tot allò que hem esperat i hem cregut s’ha acomplert, com s’ha acomplert ja en Maria.