Homilia del diumenge 29 de durant l’any

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 17,8-13)

En aquells dies, els amalequites anaren a Rafidim per atacar el poble d’Israel. Moisès digué a Josuè: «Recluta homes de guerra i demà al matí surt a combatre contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb la vara de Déu a la mà.» Josuè complí les ordres de Moisès i començà la batalla contra els amalequites. Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó. Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites. A la fi les mans ja li pesaven massa per poder mantenir-les alçades. Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué, i Aaron i Hur, un a cada banda, li aguantaven les mans. Així pogué mantenir les mans immòbils fins a la posta del sol, i Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa.

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 3,14-4,2)

Estimat, persevera en la doctrina que has après i has acceptat amb tota confiança, recordant qui són els qui te l’han ensenyada; des de menut coneixes les sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona. Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne, t’adverteixo formalment que proclamis la paraula de l’evangeli: insisteix en tot moment, tant si és oportú com si no ho és, mira de convèncer la gent, reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència, com un mestre que sap ensenyar.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

Homilia:

L’evangeli d’avui, com acabem d’escoltar, ens introdueix en un dels capítols de l’evangelista sant Lluc dedicats a la pregària. És important, doncs, avui parlar de què és la pregària, o de com hem de pregar. Sobretot, com diu l’evangeli, sense perdre mai la confiança. Una invitació a superar les nostres idees preconcebudes i donar pas a la confiança; a superar, doncs, la immaduresa de la desconfiança. Aprendre a tractar amb Déu en les penes i en les alegries, a les verdes i a les madures.

És tan fàcil tirar la gorra al foc quan tenim la impressió que Déu no ens escolta! El desencís és una de les pitjors temptacions a les que es pot sucumbir moltes vegades, quan ens pensem que Déu no en fa cas, que Déu no escolta.

Molt sovint preguem per a que es faci allò que nosaltres volem, sinó no pregaríem. I no sé si és correcte del tot, perquè jo tinc entès, si no vaig errat, que quan diem el Parenostre diem no la meva sinó la vostra voluntat.

No només s’ha de ser fidel fins el final, sinó que cal lluitar sempre contra la temptació de cansament, de desànim. No és qüestió d’actes esporàdics heroics, es tracta de ser fidels constantment i sempre; no només quan totes ens ponen. Com l’infant que faci el que faci sap que sempre hi ha l’esguard vigilant de la mare damunt seu; però aquest esguard no el priva d’alguna ensopegada: quan la mare el deixa corre al seu aire hi ha un perill de que es peli el genoll. La mare no l’estima?

La pregària va des d’aquell “Gràcies, Pare, perquè heu revelat als petits allò que heu amagat als savis i als entesos” fins aquell “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” de la creu.

La pregària és l’oxigen que dóna vida al creient, i ningú no viu sense respirar. Fins i tot quan no en sap, respira. Per això el primer enemic de la pregària és la manca de fe o potser l’excés de fe en nosaltres mateixos. L’altre enemic és la falta d’esperança (Déu no m’escolta; per tant la meva pregària és inútil. Per què hem de seguir parlant a algú que no ens escolta?). Qui creu i espera continua esperant, continua pregant. Jesús ens posa l’exemple de la viuda que demana justícia i la seva perseverança guanya la partida. Aquesta confiança, aquesta esperança és fonamental, perquè justament es fonamenta en la fe sense la qual la pregària no té cap força.

No és allò de bonito, barato... y que se haga pronto. Això és molt comú, i sobretot avui: la immediatesa. No sabem esperar. I saber esperar és molt important. Jesús, a la creu, diu “Pare, per què m’heu abandonat?”; i per saber si l’ha abandonat cal esperar la matinada del Diumenge de Pasqua. Cal esperar!

L’evangeli d’avui acaba així: “El Fill de l’home trobarà fe a la terra?”. Seriosa pregunta davant de la nostra impaciència, dels nostres desànims, dels nostres pessimismes, de les nostres decepcions. La pregària no és una fórmula màgica; no és una màquina de xiclets: tiro la moneda i si no surt res, puntada de peu a la màquina. La pregària, primer és confiança; doncs mirem primer com estem en la temperatura de la confiança. Demanem en aquesta Eucaristia saber pregar sempre sense perdre mai l’esperança.

De moment la pregària és eficaç perquè és pregària i ens fa créixer en la fe i en la confiança. Només aquell que prega sempre sense desanimar-se mai té fe i té esperança a tota prova.