Homilia del diumenge 28 de durant l’any

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat

Mn. A. Roquer

Lectura del segon llibre dels Reis (2Re 5,14-17)

En aquells dies, Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades, com li havia dit Eliseu, l’home de Déu. La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de lepra. Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici cap a l’home de Déu, entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué: «Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra. Per favor, accepta un present del teu servidor.» Eliseu li digué: «No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor, davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.» Naaman insistia que admetés el present, però Eliseu s’hi negà. Llavors Naaman digué: «¿Permets que el teu servidor carregui dues mules de terra d’aquest país? És que d’ara endavant el teu servidor no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor.»

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,8-13)

Estimat, pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la bona nova que jo predico, i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat com si fos un malfactor. Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.
Això que diem és ben cert: Si morim amb ell, també viurem amb ell; si som constants en les proves, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; però, com que no pot negar-se ell mateix, ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,11-19)

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.»
Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

Homilia:

Jesús en el seu camí cap a Jerusalem es troba amb 10 leprosos que li demanen pietat: “Jesús, apiadeu-vos de nosaltres.” Aquells homes tenen una gran intuïció, han sentit parlar de Jesús i sabem a qui acuden. Obligats, doncs, a captar degut a la seva marginació, ara també demanen caritat a algú que tingui pietat d’ells. Jesús, i ells ho saben, no pot passar de llarg; el coneixen molt bé, saben en qui s’adrecen. Jesús els diu que vagin a presentar-se als sacerdots, o sigui que vagin a certificar la seva curació. Anar-se a presentar als sacerdots vol dir anar a certificar que ja no tenien lepra. “Mentre hi anaren quedaren purs de la lepra”. Un, només un, torna enrere per donar gràcies. I sant Lluc, no sé si amb una certa ironia o per deixar els punts sobre les i, s’afanya a constatar una cosa: aquest no era del país (“era un samarità”). I Jesús s’afanya a preguntar: “On són els altres nou?”.

No sé si la intenció de l’evangelista és ressaltar la curació dels 10 o bé aquell que torna enrere per donar gràcies. No sé si la intenció de l’evangelista és deixar, doncs, constància de la curació de la lepra o bé de l’agraïment d’un que torna enrere.

La queixa de Jesús és ben alliçonadora: “No eren deu els purificats? On són els altres nou?”. Diu: “Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?”. Em penso que la intenció de l’evangelista va per aquest camí: ser agraïts!

Quan només es viu amb l’obsessió de la utilitat, o bé d’allò que ens és pràctic, ens agrada, o bé d’allò que ens interessa... enfocar-ho tot cap aquest propi benefici no arriba mai a l’agraïment. Tot ho he fet jo! Gràcies a mi!

Quan nosaltres reduïm la nostra vida a anar consumint cada vegada més benestar material, consumir més notícies, consumir més modes... és impossible, si només arribem aquí, descobrir un Déu que és font de vida; d’una vida més plena, més autèntica, més profunda, més joiosa, més generosa, més segons Déu.

Déu s’ha convertit en quelcom que ens pot ser útil i prou; i quan l’hem utilitzat per allò que ens convé i ens interessa ens oblidem de donar gràcies.

Jesús ha vingut per ensenyar-nos una cara diferent de la vida, la de la generositat; que va molt escassa. Tan diferent que es pot donar per a que els altres tinguin vida i Jesús ho sap: donar la pròpia vida per a que els altres visquin.

Creure en Déu només perquè és útil no és creure en Déu, és creure en mi, en la meva necessitat i prou! Així, quan estic cansat, Déu s’ha de convertir simplement en un tamboret i prou! L’agraïment d’això que visc, ni que estigui cansat, on queda? Potser sí que avui també només en tornarien 9.

No hi ha dubte que l’agraïment és una actitud interior que supera l’estricte compliment d’allò que està manat. No som només 9 els que compleixen la Llei, aquells que es varen presentar als sacerdots. El cristià que només es preocupa de complir el que mana la Llei i prou no serà mai un bon cristià; el cristià dóna un pas més: és agraït! Serà el complidor d’una Llei i prou. En canvi, en aquell que torna per donar gràcies perquè sap el do que ha rebut, neix al seu cor, espontàniament, la gratuïtat. Hi ha tantes coses a la vida que no ens hem guanyat, que són fruit de la generositat dels altres.

L’agraïment fa néixer en nosaltres una persona nova. La persona que és agraïda sap que tot el que té de bo no ve només d’ella; ve dels pares, dels amics; i allò millor que té ve de Déu.

Doncs, siguem agraïts amb el leprós agraït. Del leprós curat que torna hem aprés l’agraïment. Un leprós que sense ni tenir nom ens ha ensenyat a ser agraïts i generosos. Leprós anònim, gràcies!