Homilia del diumenge 27 de durant l’any.

Avui també nosaltres podem ben dir com els apòstols “Doneu-nos més fe!”

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Habacuc (Ha 1,2-3.2,2-4) Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies. El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada. »L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.» Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 1,6-8.13-14) Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 17,5-10) En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

Homilia:

Les tres lectures que acabem d’escoltar avui han tocat, per un cantó o per un altre, el tema de la fe. La primera quan afirma que “el just viurà perquè ha cregut”; a la segona, sant Pau demana el seu deixeble Timoteu que visqui en la fe de Jesucrist que ell li ha ensenyat; i a l’Evangeli són els mateixos apòstols que li demanen a Jesús “doneu-nos més fe”. Jesús els respon que “només que tinguin una fe menuda com una llavor de mostassa...” ja en tenen prou! Què n’heu vist mai cap de llavor de mostassa? Si em dieu que sí, us diré, doncs, que Déu us conservi la vista! És petita com el punt d’una i.

Són els apòstols que demanen tenir més fe. Parteixen, doncs, de la base que ja en tenen, però poca. És possible que els apòstols haguessin experimentat, més d’una vegada, la dificultat de seguir a Jesús, o potser, vés a saber, fins i tot algun contratemps, algun fracàs; per això demanen “més fe”. Potser com nosaltres, si fa o no fa!.

El problema del creient, del deixeble, no és la quantitat sinó la qualitat de la seva fe. Quan la fe és de debò pot fer meravelles. La utopia és possible com la de la morera arrancada de soca arrel i plantada al mar. No es tracta de fer miracles. És possible seguir Jesús amb fe, per petita que sigui, si és autèntica? Sí! Només amb una fe, això sí autèntica, nosaltres farem la meravella de la petita llavor. El deixeble serà capaç de seguir Jesús sempre i fins el final, passi el que passi. Creure quan totes ens ponen no és garantia de fe. La fe, per saber si és autèntica, s’ha de posar a prova.

A la primera lectura hem sentit les paraules del profeta Habacuc: “Fins quan, Senyor... per què deixeu que vegi tantes desgràcies? Que contempli tantes penes?”. El profeta aixeca la veu per queixar-se a Déu. Fa temps que ha demanat auxili al Senyor i no troba resposta. La situació real està marcada per la violència i Déu calla! S’abaten damunt seu una colla de calamitats, i Déu calla! No cessen les discòrdies i les baralles, i Déu calla! S’enfonsa en una gran tristesa, i Déu calla! I Déu també callarà quan el seu fill mori a la creu. Déu calla... o bé té un temps per callar i un temps per parlar; perquè aquí escoltem cada diumenge la Paraula de Déu. No obstant, Déu respon; però no en els terminis que fixem nosaltres, quan i com volem nosaltres. O potser quan parla no el sentim perquè ens escoltem a nosaltres mateixos.

Déu té el seu temps per parlar... i el seu temps per callar. Potser el que cal és saber esperar o potser tenir les oïdes prou atentes per escoltar quan Ell parla. A la creu parlava, però els que el voltaven no entenien res! Pretendre fer parlar Déu quan nosaltres ho volem pot ser immoral en el temps de Déu.

Qui és capaç de creure fins quan Déu no parla viu de la fe. Quan la fe té una resposta quan jo vull i com jo vull, potser no és fe!

Avui també nosaltres podem ben dir com els apòstols “Doneu-nos més fe!”. Tenir fe compromet, no només l’estona que som aquí cada diumenge per celebrar l’Eucaristia, que això és molt fàcil; sinó sobretot quan som a casa, a la feina, al carrer... perquè la fe no és un parèntesi que fem una estoneta cada setmana aquí al Santuari. Cal fer una lectura creient de la nostra realitat de cada dia per “no endurir els nostres cors” com hem dit al salm.

Avui, a la pregària després de la comunió, direm “que el pa i el vi que hem pres a l’Eucaristia ens ompli de goig i ens transformi en això que mengem i bevem. Que així sigui!.