Lectures i homilia del diumenge XVI de durant l’any

El creixement del Regne de Déu porta el seu temps,

té el seu risc, té el seu ritme.

L’hora de la tria serà la sega, abans no.

El model a imitar avui és la paciència de Déu.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 12,13.16-19)

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. La vostra força és font de justícia, i el mateix domini que teniu sobre tothom fa que tracteu amb tota consideració. Demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humilieu aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants. Vós, que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració: el poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà. Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,26-27)

Germans, és l’Esperit mateix el qui, per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre. I ni que els seus gemecs no es puguin expressar, el qui penetra l’interior dels cors sap prou bé quin és el deler de l’Esperit; ell intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 13,24-43)

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner.» [Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques.» Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat.» Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món.» Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. »Qui tingui orelles, que ho senti.»]

Homilia:

Seguim llegint les paràboles anomenades del Regne de Déu que ocupen tot el capítol 13 de l’evangeli de Mateu, que és el que llegim enguany. Unes paràboles conegudes per tots, però no n’hi ha prou que siguin conegudes.

La setmana passada escoltàvem la del sembrador. Avui en trobem 3: la del blat i el jull (la cizaña), la del gra de mostassa i la del llevat i la pasta de farina; i al final una explicació del mateix Jesús.

La primera, el blat i el jull, consta d’una realitat de sempre: que el bé i el mal són presents al nostre món. Quan dic el nostre món no cal que mirem als costats, el bé i el mal són dins de nosaltres mateixos. Tots ho veiem, tots ho sabem, tots ho patim. I moltes vegades demanem a Déu que hi posi remei, que hi posi ma; i Déu respon amb paciència, no fos cas que arrenquem jull i tot, que tot intentant arrencar la mala herba arrenquéssim la bona.

El creixement del Regne de Déu porta el seu temps, té el seu risc, té el seu ritme. L’hora de la tria serà la sega, abans no.

Fins i tot en nosaltres mateixos conviuen el bé i el mal, o no? Amb tot, fins en la nostra feblesa hi ha de tot, hi ha bo i dolent; o no? Però les males notícies, fins en el Telediari, tenen sempre més espai que les bones, tenen més ganxo, tenen més morbo.

L’espera que recomana l’amo és un reflex de l’espera de Déu, i bona sort que en tenim. Déu respecte la llibertat fins per fer el mal, obrint sempre, això sí, una porta al perdó. Sempre és possible la conversió, Déu no es precipita a fer judicis abans d’hora (“El Senyor és indulgent i bo, lent per al càstig”).

Creient tant en el bé no caiguem en la impaciència de fer net de cop. Aquesta paràbola vol posar a prova la virtut de la paciència. Esperar és una virtut, com ho és la fe. Parlem molt de l‘amor i potser poc de l’esperança. Si fos així, segar abans d’hora, digueu-me... on foren sant Pau? On fora sant Agustí? On fora santa Maria Magdalena? I acabo la llista perquè fora llarguíssima. On fórem nosaltres?

La pauta de què parla l’Evangeli d’avui, davant de les exigències del bé i del mal teòricament és bastant clara, però a la pràctica tenim la tendència de pensar que deixant passar el temps no s’aconsegueix res, perquè la força del mal és tossuda, persistent, és forta, i la bondat només és d’uns quants i no basta per contrarestar tant de mal. I aquí hi vénen molt bé les altres dues paràboles, el gra de mostassa i el llevat. No oblidem mai que la construcció del Regne de Déu és la construcció d’una utopia; que és una cosa, la utopia, que sembla impossible, inabastable, però que no ho és. El regne de l’amor i de la pau és una perspectiva llunyana potser, però no impossible. L’horitzó del mar, des de la platja, sembla interminable però no ho és.

El model a imitar avui és la paciència de Déu. O, si voleu, la paradoxa de Déu, el Déu que no entenem. Qui sembla perdre, guanya; i a vegades qui sembla guanyar, perd. El mal sembla que guanyi i el bé que perdi; cal esperar la sega.

El papa Francesc en la seva exhortació apostòlica anomenada La joia de l’Evangeli diu: “Petits però forts en l’amor de Déu. Tots som cridats a tenir cura de la fragilitat del poble i del món on vivim”. Avui, després d’escoltar aquest evangeli, em penso que també ens diria a tots nosaltres: No us deixeu robar la utopia de l’Evangeli.