Homilia de la solemnitat de la Santíssima Trinitat

Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.

Mn. A. Roquer

Lectura del llibre del Deuteronomi. (Dt 4,32-34.39-40)

Moisès digué al poble: «Recorre totes les èpoques que t’han precedit, des del dia que Déu creà l’home sobre la terra; investiga d’un cap a l’altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc, com tu l’has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s’ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d’un altre, combatent contra l’opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.»

Lectura de la carta de Sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,14-17)

Germans, tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d’esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» Així l’Esperit s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Homilia:

Cada any, el diumenge després de la Pentecosta, o sigui avui, ens reunim per celebrar la solemnitat de la Santíssima Trinitat. I a Reus amb un to molt especial.

Avui entrem, en el que en podríem dir, el mar immens i seré de la contemplació del misteri de Déu. Un misteri que, per altra part, tenim present moltes vegades potser, fins i tot, sense ni adonar-nos-en; és l’hàbit, el costum; no hi pensem però l’anomenem molt. I avui en prenem consciència. ¿Us imagineu que tot el que fem ho haguéssim de fer sempre amb plena consciència?; ho fem i prou!. Que difícil resulta escriure quan ens han enguixat el braç dret!; llavors ens n’adonem de la facilitat en què ho fèiem abans.

En la nostra vida de fe, a les nostres celebracions fem i diem una colla de coses sense adonar-nos-en. Però a vegades és bo parar-nos i adonar-nos del què diem. Allò, doncs, que la celebració d’avui ens convida a posar en relleu és la nostra fe en el Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Cosa que fem quan ens persignem tantes vegades, cosa que diem quan diem el glòria al Pare, glòria al Fill, glòria a l’Esperit Sant, al Credo, en la part central de la celebració de la missa, a la benedicció final; i hem estat batejats en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (així vam començar); són les darreres paraules, ho hem sentit a l’evangeli, de Jesús en aquest món. I això ens fa pensar que, malgrat les nostres febleses, els nostres oblits (som com som), allò que fem, a vegades tot i ser obra nostra, no és cosa nostra; ens ve de Déu. Ell és qui garanteix que tot allò que fem ho fem perquè som l’Església de Déu; i allò que fem, que ho vam adquirir, és una força i un valor que actua en nosaltres. Per tant, nosaltres, continuem invocant la Santíssima Trinitat quan bategem, quan consagrem, quan beneïm.

Si el segle XX se l’ha anomenat el segle de l’eclipsi de Déu, potser també el podríem anomenar el segle del naixement dels ídols. Que, com tota idolatria, ha portat el que ha portat; dissimular-ho no cura de res. S’ha divinitat la raça, el partit, el führer de torn... que han substituït un déu, que han inventat unes noves fes, unes creacions noves que porten una avidesa, però sense el nom de Déu. En el llibre del Deuteronomi, ho hem escoltat: Moisès convida el poble a recorre la història del seu passat.

Aquest món, ni que sigui un món de mones, no és a can seixanta; l’amor de Déu hi és. I li ha donat un to, i un to especial. De la vida de les persones i dels pobles se’n podem fer moltes lectures. Hi ha una lectura creient de la Història; la fe ens porta a llegir la Història amb ulls de fe; totes les victòries o les derrotes, tots els moments d’eufòria o moments de crisi econòmica... tenen una lectura des de la fe. I també hi ha una lectura no creient; és el que fa molta gent, però sense futur, i és greu; la lectura no creient sempre acaba amb l’adoració del primer ídol que ens agrada; l’ídol pot ser el poder, pot ser el diner, el plaer o pitjors.

Vull acabar amb les paraules de la lectura d’avui, reconèixer que el Senyor és l’únic Déu: “Recorda-ho sempre, pensa-ho dins del teu cor, compleix els seus manaments i seràs feliç. Mira si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu com tu l’has poguda escoltar”.

Germans, convé, doncs, que obrim les oïdes i sobretot que obrim el cor, per entendre tota la immensitat de l’amor de Déu que actua en nosaltres. Un amor de Déu que és comunió de vida entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.