Homilia Festivitat de Tots els Sants

A les benaurances s’hi troba reduït, diu sant Agustí, tot el missatge de Jesús.

Mn. A. Roquer

Lectura de l’Apocalipsi de Sant Joan (Ap 7,2-4.9-14)

Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel.
Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

Lectura de la primera carta de sant Joan (1Jn 3,1-3)

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,1-12a)

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Homilia:

Si la festa d’avui, com sabem tots, per això som aquí, és la feta de Tots Sants, vés per on, resulta que és la nostra festa, si fem cas de la salutació de sant Pau a les comunitats cristianes, concretament als cristians de la ciutat de Filips; com que va escriure a Filips, parlava dels filipencs; i si hagués escrit als de Reus, parlaria pels reusencs. Diu “Saludo al poble sant que, en Jesucrist, viu a Filips”. Nosaltres som el poble sant. Sants són tots aquells qui creuen i practicant les benaurances, només que uns ja tenen allò que esperaven i nosaltres esperem allò que ells tenen.

Algú potser pensa que els sants desconeguts s’han d’assemblar als sants coneguts. I és ben bé al revés: els sants reconeguts són aquells qui s’assemblen als desconeguts. D’aquests desconeguts tots n’hem conegut; per a nosaltres no eren desconeguts i per a Déu tampoc. I aquest coneixement és una gràcia de Déu que se’ns ha concedit durant la nostra vida. Amb els sants oficials ens pot passar que pel fet d’estar tan enlairats semblin més perfectes, i això, per desgràcia nostra, ens els fa que siguin inimitables (nosaltres, pobres pecadors, tan amunt no hi arribem!). Els defectes dels sants, que també en tenien perquè eren humans, semblen més dissimulables que els nostres propis defectes, com les gràcies del ric que sempre fam més gràcia que les gràcies del pobre.

Ens cal només llegir les benaurances i fer-ne una lectura comprensible. Llegir-les, és llegeixen en tres minuts; practicar-les, és treball i esforç de tota una vida. A les benaurances s’hi troba reduït, diu sant Agustí, tot el missatge de Jesús. Entenent-les s’entén tot l’Evangeli. Els sants, els benaurats, diguem-ne la traducció que ara tenim els feliços, són molts, canonitzats o anònims; són tants que l’apòstol sant Joan ens diu que eren “una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar” (ben diferents dels que van a les manifestacions, que sempre saben exactament quants n’hi ha). Amb aquesta afirmació, Joan volia consolar els primers cristians aclaparats per les persecucions. Però ni abans ni ara ni mai el camí de la santedat és un camí fàcil.

Contra ulgunes notícies que corren, més aviat pessimistes, sobre els seguidors de Jesucrist, sobre l’Església, els sants continuen essent molts, incomptables, menys dels qui voldríem, certament, però també més dels qui alguns es pensen o del qui alguns voldrien.

No ens han de sorprendre les incomprensions, no som del món. Déu ens reconeix com a fills seus i ho som, per això el món ni ens entén ni ens entendrà mai, ni ens estimarà mai. Les Benaurances no són ni un camí fàcil ni un camí de felicitat mundana, però asseguren la perfecta alegria. Es tracta de la perfecta alegria de sant Francesc que deia que es pot mantenir quan les coses no ens van de cara, quan ens van malament, quan no ens obren ni les portes de casa, quan tot són nuvolades espesses que amenacen tempestat. No oblidem mai que els sants “són els qui vénen de la gran tribulació”. Només així s’entén aquella expressió de Jesús en el Darrer Sopar, cara a cara ja amb la passió i mort, diu “Per a què tingueu l’alegria que jo tinc” i ho rubrica “Una alegria ben plena”.

El món ens vol manar pel camí de la facilitat, les benaurances pel camí de la felicitat, que no sempre coincideixen. L’Evangeli és un camí per anar seguint..., potser a vegades contracorrent; però a nosaltres no ens interessa si va contracorrent o riu avall, ens interessa on va!.

Ara ens disposem a participar d’aquesta eucaristia. Som pelegrins i participem de la taula del Regne etern en cada eucaristia. Amb la nostra fragilitat, amb la nostra condició de pecadors però empeltats en la vida de Déu, caminem en l’esperança de veure’l, un dia, tal com és, i poder seure a taula en la banquet del seu Regne amb tots els sants que sempre intercedeixen per nosaltres.

Aquest és el nostre camí, aquest era el seu camí. Aquest és el nostre goig i era també el seu goig. Aquesta és la nostra esperança, aquesta és la seva possessió.

Que així sigui!.