Homilia Diumenge 33 de durant l'any

El missatge que ens anuncia la fi del món no és per causar por, sinó per fer néixer en nosaltres una nova esperança.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia de Malaquies (Ml 3,19-20a)

Vindrà aquell dia abrusador com una fornal. Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll, i aquell dia, quan arribi, els incendiarà, no en deixarà ni l’arrel ni la tija, diu el Senyor de l’univers. Però per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat, i els seus raigs seran saludables.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (2Te 3,7-12)

Germans, ja sabeu què heu de fer si voleu imitar-nos. Entre vosaltres no vivíem mai desvagats, i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem, sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia per no afeixugar ningú dels vostres. No és que no tinguem dret a la nostra manutenció, però volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida, perquè vosaltres l’imitéssiu. Recordeu que quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta regla: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» Us escrivim això perquè sentim dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen. A tots aquests, els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 21,5-19)

En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.» Llavors li preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?» Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: «Sóc jo», i també: «Ja arriba el moment.» Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.» Després els deia: «Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça. Però abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.»

Homilia:

Avui, pràcticament, acabem l’any litúrgic, diríem, de manera més ordinària, ja que el diumenge que ve en farem la conclusió més solemne amb la festa de Crist Rei. Ell, Crist, és el vencedor de tot allò que els homes podem construir. Fins i tot els temples, els temples que fem els homes; perquè el veritable Temple, on realment Déu habita, no és cap casa feta pels homes, és la persona de Jesucrist; un Temple indestructible que ens assegura l’encontre amb Déu en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Com diu Jesús a la samaritana, davant la discussió d’on s’ha d’adorar Déu, a Jerusalem o a la muntanya del Galitsell; Jesús li diu: “s’ha d’adorar allà on sigui, en esperit i amb veritat.

L’anunci que fa Jesús del món que ens espera no és de flors i violes. No anuncia una església triomfant, victoriosa, sinó sofrent. El deixeble no pot ser, però, catastrofista, ni pot ser tampoc ingenu. En el món dels homes el mal fa el seu camí, però la salvació de Déu també fa el seu camí. El missatge que ens anuncia la fi del món no és per causar por, sinó per fer néixer en nosaltres una nova esperança. Davant de la granduositat espectacular del Temple de Jerusalem, Jesús anuncia, i es va complint: “Això que veieu... no quedarà pedra sobre pedra”. Per què? Per qui? A causa de què? I quant serà?. Simple curiositat!. Estúpida curiositat!. Per això, en comptes de contestar la pregunta, que mira cap enfora (“Quan serà”), Jesús ens convida a mirar cap endins (“Estigueu alerta, no us deixeu enganyar”).

Per això el missatge de l’evangeli d’avui és de difícil comprensió, sobretot en un món com el nostre en el qual predominen consignes que conviden a aplicar, a la nostra vida, la llei del mínim esforç, a cercar per damunt de tot el plaer i prou, a buscar una vida fàcil. Tots sabem com n’és de complicat avui a les escoles, a la catequesi i a la mateixa família parlar d’esforç, de renúncia, de sacrifici... Tenim la impressió que no encertem ni el llenguatge, ni encertem els continguts.

No es tracta pas d’aigualir la festa, no!. És ser realistes, i Jesús és molt realista, i sap per on ens apreta la sabata, i nosaltres també ho sabem. Nosaltres estem cridats a viure la nostra fe i la manifestació d’aqueta fe sense complexos, sense pors. Diu “Serà una ocasió de donar testimoni” d’allò que creieu. I testimoni joiós, diria jo, perquè sabem en què creiem i sabem què esperem. El missatge catastrofista de la fi del món és fàcil, però és vulnerable, i sempre subjecte a tota mena de manipulacions. Exemple: els Testimonis de Jehovà.

Cert que les dificultats per viure la fe són moltes, tant si mirem fora de nosaltres o dintre de nosaltres; tant si mirem el que ens diu l’Evangeli (guerres, revoltes, terratrèmols, pestes, fam...) com si ens trobem mirant o llegint les informacions de notícies dels mitjans de comunicació... o si mirem la mateixa Església. Totes semblen senyals clars de la fi d’un món. Sempre estem en mig de fets espantosos, però, justament, en els moments de foscor, de dubte, en la temptació del desànim és quan hem de demostrar més que mai qui som, en qui creiem i què esperem!. És en el moment de dificultat i desànim que hem de sentir aquestes paraules “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”, “Per a vosaltres, (ha dit el profeta)... sortirà el sol de la felicitat”.

L’esperança cristiana no s’alimenta del fracàs de les petites esperances del homes. La fe ens permet descobrir, amb més claredat, que la salvació que esperem supera tot allò que els humans som capaços de fabricar. Tant és possible pecar d’una fi del món immediata, amb la por que això comporta, com els cas dels cristians de Tessalònica que hem sentit a la segona lectura, o pecar per un altre cantó amb aquella frase del Tenorio quan largo me lo fiais.

La caducitat de les coses d’aquest món ja ha començat, o no teniu miralls a casa vostra?. La fi del món, per tant, ja ha començat. Simplement perquè ja ha començat, amb Jesús ressuscitat, la creació d’un món nou.

El Tagore ens diria, poèticament, si plores perquè s’ha post el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels que són un munt de sols!.