Homilia de la festa de l’Ascensió del Senyor

 Ara Jesús, amb la seva absència física, podrà estar present a tot arreu; no està limitat per un espai ni per un temps; a tot arreu on dos o més es reuneixin en el seu nom. Aquí, per exemple, cada diumenge.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 1,1-11)

En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant.» Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?» Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.»
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 1,17-23)

Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.

Acaba l’evangeli segons sant Mateu (Mt 28,16-20)

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

Homilia:

La festa d’avui, la festa de l’Ascensió, és la festa amb la qual arribem al moment culminat de les celebracions pasquals. El Ressuscitat ja no forma part del nostre món limitat i del nostre temps que passa. Amb tot, la seva missió no s’ha acabat!. Ell ha començat una obra que s’ha de dur a terme fins a la fi de tot.

Segons l’evangeli de Mateu és Jesús mateix que ha convocat els seus a Galilea, a la muntanya que Ell els va indicar. És que Galilea és on Jesús havia començat a anunciar el seu Evangeli; allà havia començat tot, i ara són ells, els apòstols, és l’Església que rep també a Galilea la missió d’anar per tot arreu i anunciar l’Evangeli a tots els pobles. I tots els pobles, en aquell temps, eren els que vivien a Galilea, jueus i pagans.

La descripció que fa sant Mateu de l’Ascensió és molt escueta, molt austera. Potser, vés a saber, per a que aquelles primeres comunitats no es deixessin endur per la idea d’una absència del Senyor. Per això s’afanya en posar en llavis de Jesús aquesta afirmació que ara hem escoltat: “Jo estaré amb vosaltres cada dia, fins que el món sigui món”. Ara Jesús, amb la seva absència física, podrà estar present a tot arreu; no està limitat per un espai ni per un temps; a tot arreu on dos o més es reuneixin en el seu nom. Aquí, per exemple, cada diumenge!. L’Ascensió de Jesús és la nostra elevació, i manifesta l’esperança que tenim d’arribar on Ell ha arribat. És, doncs, la festa d’avui la festa de l’esperança.

La fe en Jesús no és apta per a impacients. L’Ascensió és, per als creient, una crida a saber esperar, malgrat les decepcions, els desenganys, els desànims... que amenacen contínuament el camí de la vida. Caminar sempre cansa, però si tens clar l’horitzó, si saps on vas, camines d’una altra manera; el que es cansa són les cames, però el cors no!. És que n’és tant de fàcil anar cansats de cor, potser més que de cames!.

Al llarg de la vida podem sentir una doble temptació: o bé desistir de la marxa perquè el camí és fatigós, o voler anticipar el final de la cursa i la parada, aleshores, se’ns converteix en el final quan encara no és el final.

L’Ascensió és un bon dia per escoltar aquella recomanació de la carta de sant Jaume: “Tingueu paciència, germans, fins que torni el Senyor”. Avui se’ns parla poc de paciència, no podem esperar; hem perdut l’hàbit, per a no dir la virtut, de saber esperar. Convé tenir present que la paraula paciència ve del llatí i vol dir patir; i avui no estem per patir. O bé confonem paciència amb resignació, i la resignació és fruit, a vegades pensem, de la debilitat, i la debilitat no forma part de la consciència humana. Segons sant Pau la paciència engendra esperança. L’home pacient aguanta ferm davant de les adversitats, manté un esperit fort. La paciència és contrària a la pressa, a l’ansietat... que ens fa viure inquiets, nerviosos; sempre corrent, potser sense saber exactament on anem, però corrent, perquè és qüestió de corre, perquè és qüestió de consumir, fins i tot el temps. La paciència ens ensenya a respectar el ritme de la vida, cada cosa té el seu temps. I no perquè jo m’impacienti les agulles del rellotge corren més despresa. És una niciesa estirar el brot de la planta que acaba de néixer perquè la planta creixi més aviat; el qui és intel·ligent la rega cada dia i espera.

Hem d’aprendre a recórrer el camí de la vida amb els seus goigs i les seves tristeses, amb els seus èxits i els seus fracassos, perquè és així el camí de la vida. I, amb aquest caminar pacient però segur, els creients sabem on anem i sabem que no anem sols (“Jo sóc amb vosaltres cada dia”). Així fa de bon caminar i fa de bon esperar.

Com ens ha dit sant Pau: “Que el Senyor ens concedeixi una comprensió profunda per a que coneguem de veritat quina esperança de glòria tenim reservada”. Si és així, creieu-me, val la pena d’esperar.