Homilia diumenge II de Pasqua

 I potser també és el primer que necessitem, avui, nosaltres; una pau que cicatritzi totes les ferides de la por

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 2,42-47)

Els germans eren constants a assistir a l’ensenyament dels apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària. Tothom sentia un gran respecte, i els apòstols feien molts prodigis i miracles.
Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns; venien les seves propietats i les altres coses que posseïen per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú.
Cada dia assistien unànimement al culte del temple. Després, a casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu. Tot el poble els apreciava. Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats.

Lectura de la primera carta de sant Pere (1Pe 1,3-9)

Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist. Pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. L’esperança que us dóna és una heretat que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir, reservada dalt al cel per a vosaltres; creients com sou, el poder de Déu us guarda fins que obtingueu la salvació que ell té preparada perquè es reveli a la fi dels temps. Això us ha de donar una gran alegria, ni que ara, si convingués, us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves. Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor, ara és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria el dia que Jesucrist es revelarà. Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara, perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist, esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa que no hi ha paraules per expressar-la, ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,19-31)

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.» Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas.»
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient.» Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!» Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.»
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Homilia:

Hem dit a l’Evangeli: “8 dies... 8 dies més tard...”, o sigui avui. El Senyor Ressuscitat ha triat aquest dia de la setmana per trobar-se amb els seus. Doncs, aquest dia rep amb tota propietat el nom de Dia del Senyor (diumenge). I el qui presideix la celebració cada diumenge aquí, davant de tots nosaltres, comença quan estem reunits amb aquestes paraules justament “Que el Senyor sigui amb vosaltres”.

“8 dies més tard...”. I hauríem pogut anar dient i afegint i 8 dies més tard, i 8 dies més tard, i 8 dies més tard... fins arribar a avui. I és per això que som aquí, com cada 7 dies després del dia de la Resurrecció del Senyor: el dia que el Senyor és entre els seus. “Perquè quan dos o més es reuneixen en nom meu, diu Jesús, jo sóc enmig d’ells”.

40 dies dura la Quaresma, 40 anys a través del desert fins arribar a la terra promesa. Un temps molt llarg aquest 40, en dies o en anys. Però la Pasqua en dura 50!; és que això de la resurrecció no ens ho sabem acabar!. I a més a més el 50 és la xifra que va més enllà del temps, empalma amb l’eternitat, quan ja no hi ha més temps.

Jesús obre la porta del sepulcre, i els apòstols havien tancat en pany i forrellat la porta de casa -que no entri ningú-. Aquell primer diumenge de la història és un dia ple de sobresalts, de por, de contratemps i d’emocions fortes. De mica en mica el grup passa de l’esglai al sepulcre buit; i a la pregunta prèvia a la fe, l’avantsala de la fe: Què ha passat?. I de la fe a la constatació que el Ressuscitat és el Crucificat: “Mira’m les mans, mira’m els peus, porta la ma i posa-la dins la ferida del costat, sóc jo mateix”. Es nota un interès de Joan i de la primera comunitat en deixar clar que el Ressuscitat és el que van crucificar; el gest de Tomàs, si voleu la tossuderia de Tomàs, expressa millor que qualsevol explicació la identitat de qui és aquell personatge que s’ha presentat havent-hi les portes tancades. També serà Joan qui dirà “És el Senyor”. El qui creu no pregunta res; només pregunta aquell qui dubta, qui no té res clar; el qui ho te tot clar què ha de preguntar?.

La presència del Ressuscitat ho trasbalsa tot. Aquell grup dels apòstols, decebuts, espantats, (“Ara vindran per nosaltres”), se senten fracassats. I la salutació de Jesús Ressuscitat serà sempre la mateixa: “Pau a vosaltres”. I potser també és el primer que necessitem, avui, nosaltres; una pau que cicatritzi totes les ferides de la por; el Ressuscitat és qui ens pot treure les nostres pors, les nostres covardies; no podem viure tancats contemplant els nostres problemes; no podem entretenir-nos discutint entre estira-i-arronsa. Si la resurrecció de Crist no és capaç de capgirar-ho tot, què ho capgirarà? Digueu-me!. Si la resurrecció de Jesucrist no és prou forta per anar al fons de les coses de la vida, què hi anirà?.

El primer dia de la setmana, el Ressuscitat ens porta a tots l’alegria. “S’alegraren de veure el Senyor”. Unes comunitats cristianes mancades d’alegria, excessivament tancades en els seus propis problemes, o sigui amb aquelles portes tancades per por de no sé què, necessiten abans que res una alegria, perquè si Crist ha ressuscitat tenim esperança, tenim horitzons. Sempre que sigui així ens delirem per a que arribi aquest dia, el diumenge, per trobar-nos amb el Senyor, per viure la gran alegria que Ell comunica els seus; i Ell ens tornarà a dir “Feliços els qui creuran sense haver vist”. I aquesta felicitat, que tothom busca desesperadament, la tenim més a prop del què ens pensem, si la sabem trobar.

Homilia missa de l'aparició

 El cristià ha d’entendre que l’Amor va de cara als germans,

Mn. Roquer

Homilia:

Les narracions dels evangelis sobre el Ressuscitat, sobretot en Joan, són, sobretot, important, una catequesi. A través d’un gest, a través d’una paraula, d’una petita insinuació, ens vol descriure una nova realitat, indescriptible per a nosaltres, com és un home ressuscitat.

Avui en tenim un bon exemple a l’aparició a Maria Magdalena. S’han dit moltes coses de Maria Magdalena, és un personatge que fàcilment es pot treure de context, i a vegades va bé per crear les nostres imaginacions. El cert és que és un personatge que no deixa indiferent a ningú. I en el fons tots l’encerten en una cosa: Maria estima entranyablement a Jesús, el seu mestre!. Estimava Jesús però, d’aquell mestre, hi havia una cosa que encara no l’havia entès, i que no és gens fàcil d’entendre tot i que l’hem escoltat moltes vegades: No hi ha amor més gran que donar la vida per aquells que s’estimen. El cristià, i això és el què ha d’entendre Maria Magdalena un cop Jesús ha ressuscitat, nosaltres els cristians d’ara és això el què hem d’entendre un cop Crist ha ressuscitat, que és que l’Amor va de cara als germans, que són la representació vivent del Crist. I els cristians quan estimem no fem res més que pagar amb la mateixa moneda en que ens ha pagat Jesucrist. I per amor és com nosaltres sabrem que som deixebles de Jesucrist: “Per l’amor que us tindreu coneixeran que sou dels meus deixebles”. Més clar impossible.

I és per l’amor que ens tindrem que serem també testimonis del Ressuscitat, per això de “Estimeu-vos com jo us he estimat”. Que ja sembla una mica la cançó de l’enfadós: ho hem sentit tantes vegades que ja no ens fa ni fred ni calor (Ah, sí, és allò..). I és, en paraules de Jesús, el senyal d’identitat dels qui creuen en Crist; sobretot en el Crist ressuscitat. Pregunteu-ho sinó a la samaritana, pregunteu-ho al cec de naixement, pregunteu-ho als 10 leprosos, pregunteu-ho a Zequeu, i a tants i tants d’altres. Ells són els testimonis i nosaltres també. I el testimoni és aquell que no es pot quedar, només, per a ell allò que sap; és una veritat que no es pot guardar al pap, l’ha de dir!; ha de dir allò que ha vist: que la misericòrdia del Senyor es vessi damunt de tots nosaltres per a que visquem de veritat la Pasqua de tal manera que siguem autèntics testimonis del Ressuscitat, més en fets que en paraules.

Homilia de Diumenge de Pasqua

Si Crist ha ressuscitat, és viu!. I si és viu és aquí, amb nosaltres, perquè avui és el seu dia, el dia del Senyor.

Mn. A. Roquer

Lectura dels Fets dels Apòstols (Ac 10,34a. 37-43):

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint- lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant- lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom».

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses (Col 3,1-4):
Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 20,1-9):

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrera d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Homilia:

La darrera part de l’evangeli de Joan, ho acabem de sentir, comença així: “El primer dia de la setmana...”. En canvi el què hem escoltat avui quan hem proclamat l’Evangeli no ha estat aquesta expressió sinó que hem sentit aquesta paraula “el diumenge...”. Està molt mal posada perquè la paraula diumenge vindria molts segles després, com a primer dia de la setmana. I és molt més autèntic dir això: “El primer dia de la setmana...”. Perquè amb la resurrecció de Jesús comença un nou calendari, comença un nou món; no només una nova setmana, i ens ho dirà ben clar sant Pau. I com en la Primera Creació avui, també, és el dia en que ha actuat el Senyor; la seva Paraula ha creat una nova humanitat; no ve d’Adam, ja caduc. El dia que Jesús, passant de la mort a la vida, ens ha alliberat a tots i ens acompanya com un nou Moisés cap a la terra promesa. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen.

El Nou Testament és un sol diumenge, un dia sense posta. Quan Jesús, alçant-se del sepulcre, ha obert un nou horitzó ple de joia i d’esperança. El relat del sepulcre, avui, no és per sí sol una prova irrefutable de la resurrecció. També ho diu Maria Magdalena: “S’han endut el meu Senyor del sepulcre i no sabem on l’han posat”. Com cap dels nostres raonaments racionals pot ser una prova definitiva i contundent de l’existència de Déu. El Senyor sempre va més enllà dels nostres raonaments, dels nostres mètodes científics, de l’experiència dels sentits. Pot deixar senyals del seu pas, i amb això en tenim prou: veuen aplanat el llençol d’amortallar... Signes que nosaltres hem de ser capaços de saber llegir... si sabem llegir, que aquest és el nostre problema!. La fe no és cega, la fe té una altra manera de veure les coses; la meva fe en el Ressuscitat és la fe de Pere i la fe de Joan, la fe dels Apòstols, és la fe de l’Església. La fe comença en plena nit quan nosaltres anem al sepulcre a veure un mort, i el missatger ens diu: “Perquè busqueu entre els morts aquell que viu?. No és aquí”.

El fet de la resurrecció de Jesús és un misteri de fe, només a través de la fe podem llegir i entendre els signes que ens ho indiquen, la pista que ens hi porta. I la fe és un do de Déu que ens arriba per la paraula dels testimonis: “Hem vist el Senyor”. T’ho pots creure o no, però nosaltres hem vist el Senyor!.

Joan, en el seu evangeli, recull l’experiència irrepetible de Pere i de Joan, i de Maria Magdalena, que és també una experiència inoblidable dels Apòstols. I des d’aquesta experiència inoblidable en neix la proclamació, la predicació: “Nosaltres que hem menjat i hem begut amb Ell, després que hagués ressuscitat d’entre els morts”.

Germanes i germans, si Crist ha ressuscitat s’ha obert un esvoranc definitiu en la humanitat. S’ha obert la porta de l’esperança definitiva. Si Crist ha ressuscitat s’ha esvaït tota por, si Crist ha ressuscitat tenim motius per l’alegria com no els té ningú, si Crist ha ressuscitat, és viu!. I si és viu és aquí, amb nosaltres, perquè avui és el seu dia, el dia del Senyor. Perquè Crist ha ressuscitat la matinada del primer dia de la setmana, serà sempre el seu dia. I ens aplegarem aquí, el primer dia de la setmana, diumenge, per estar amb el Senyor ressuscitat. I tots els diumenges seran, per aquest motiu, la nostra festa.

Creieu-me: podem creure en el Ressuscitat, i és la cosa millor que ens podria passar a la vida. És per això que no podem amagar... no podem silenciar la nostra fe. Creiem amb convicció, creiem sense vergonya, creiem sense complexos, sense por; no som triomfalistes, no!, però sí que som triomfadors. I el triomfador no cal que sigui triomfalista.

Ara la garantia de la resurrecció, en el nostre món d’avui, som nosaltres; és la nostra manera de viure, la nostra manera de parlar, tot i que les paraules a vegades no convencen, però sí que convencen els fets; i els fets, a més a més de convèncer, captiven!.

Homilia Diumenge de Rams

 La vida de Jesús, lliurada fins a la mort i per amor, és un fet redemptor que salva.

Mn. A. Roquer

Homilia:

Després d’escoltar una descripció, una vegada més, de la Passió de Jesús no m’estendré massa avui en el meu comentari sobre aquesta lectura evangèlica, no només per raó del temps, perquè és més llarga del normal, sinó perquè ja està tot dit; no hi puc afegir res més, més aviat, encara, tens la por d’espatllar la Paraula de Déu.

En la narració d’enguany, que és de l’evangelista Mateu, hi batega molt viva la fe d’aquella comunitat primera de l’evangelista. La lectura de la Passió també nosaltres l’hem d’escoltar des de la fe.

Fins que en la Passió i mort de Jesús no hi contemplem l’amor de Déu, un amor de Déu que s’ha manifestat fins el màxim (no hi ha amor més gran que donar la pròpia vida), no haurem entès res. Allò que ens commou no és tant el seu dolor com el seu amor. El dolor és digne de compassió, l’amor és de seguiment.

El seu dolor és un fet passat, el seu amor és present. Continuem essent, encara, objecte de l’amor de Déu, i continua essent un misteri aquelles paraules de Jesús, a les dones de Jerusalem, camí del Calvari, quan el planyent: “No ploreu per mi, ploreu per vosaltres, ploreu pels vostres fills”.

Plorar avui per Jesús, la seva Passió, és un plor inútil. Però queda bé. Ens consola a nosaltres, però no ens serveix de res, ni ens eximeix de la nostra responsabilitat en el dolor del món d’avui, que no és aquell dolor que llegim a les notícies o veiem a la televisió, ni és el dolor que sabem real en països molt llunyans. És el dolor que tenim a prop.

Per a un cristià la creu no és un esdeveniment passat que es perd en el temps. Menys encara una celebració religiosa capaç de commoure el cor més endurit. La vida de Jesús, lliurada fins a la mort i per amor, és un fet redemptor que salva. Si ho veiem així aquesta setmana serà una setmana santa. Només si ho veiem així serà una Setmana Santa.

Homilia Diumenge V de Quaresma

 Per a nosaltres, els creients, la mort corporal té el mateix pes de negativitat que té per a tothom, però deixa de ser el mur infranquejable que barra el pas a la vida.

Mn. A. Roquer

Lectura de la profecia d’Ezequiel (Ez 37,12-14)

Això diu el Senyor Déu: «Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré entrar en el territori d’Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida, i us deixaré en el vostre territori. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert.» Diu el Senyor Déu.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma (Rm 8,8-11)

Germans, els qui viuen d’acord amb les mires naturals no poden agradar a Déu. Però vosaltres no viviu segons les mires naturals sinó segons les de l’esperit, perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. Però si Crist està en vosaltres, encara que el cos hagi de morir per culpa del pecat, com que sou justos, l’Esperit és la vostra vida. I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 11,1-45)

En aquell temps, [caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Bet-Hània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.]
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt.» Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat.» Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea.»
[Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?» Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror.» Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo.» Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.» Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M’alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi.» Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell.»] Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
[Bet-Hània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.]
Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu.» Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà.» Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia.» Li diu Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?» Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.»
[Havent dit això se n’anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida.» Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s’aixecava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort.» Quan] Jesús [veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada,] es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:
«On l’heu posat?» Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l’estimava.» Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»
Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa.» Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort.» Li respon Jesús: «No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?» Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat.» Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora.» I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.»
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Homilia:

En aquest tram ja final del temps de la Quaresma, diumenge que ve obrirem la Setmana Santa amb el Diumenge de Rams, se’ns presenta, avui, la tercera catequesi sobre aquells qui havien de rebre el Baptisme la nit de Pasqua. Començàvem amb el diàleg de Jesús i la samaritana, amb el tema de l’aigua; diumenge passat el tema de la llum amb la curació del cec de naixement; i avui acaba amb el tema de la vida nova que rep aquell qui és batejat.

Amb la resurrecció de Llàtzer nosaltres hi trobem tota una explicació del fet de ser cristià. Amb la mort del seu amic Llàtzer, Jesús mostra el seu costat més humà: plora la mort de l’amic; però també manifesta el seu poder diví: li retorna la vida. I això el dóna peu a fer aquesta gran afirmació: “Tots els qui viuen i creuen en mi no moren per a sempre”. Doncs avui és un dia per parlar de la vida, tot i que allò que ens aclapara i ens preocupa, o que ens obsessiona, és el fet de la mort. Amb aquesta tendència a mirar sempre la mitja ampolla buida, arribem al Divendres Sant i ben segur que, també, ens colpirà més la mort de Jesús que no pas quan arribi la mitja ampolla plena amb la vida abundant, i per a sempre, de la Pasqua.

¿Per què nosaltres tenim aquesta mania, sempre, de ser més partidaris del que és negatiu que del que és positiu?. Deu ser el mateix de sempre: allò de la mitja ampolla. Jesús mira en positiu; ben al revés de nosaltres.

“Aquesta malaltia no és per morir”. I la resposta de Marta: “Si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort”. Allò el que encara no sap Marta és que aquell qui ha vingut a donar-nos la vida, els homes el portarem a la mort. Aquest és el drama incomprensible de la humanitat. Per a nosaltres, els creients, la mort corporal té el mateix pes de negativitat que té per a tothom, però deixa de ser el mur infranquejable que barra el pas a la vida. Aquest mur ha estat enderrocat per Jesucrist. “Jo sóc la resurrecció i la vida”. No només ho ha dit, ho ha fet!: “Llàtzer vine a fora”. A veure si així entenem que la seva paraula és veritat.

Però no tot s’acaba aquí. Quan nosaltres llegim aquest evangeli no ho fem com aquells que van a veure la Passió d’Esparreguera i davant del fet de la resurrecció de Llàtzer es posen a aplaudir. Quan nosaltres escoltem l’evangeli de la resurrecció de Llàtzer posem un bon fonament per a la nostra fe. Quan Jesús afirma “Jo sóc la vida” no és una frase bonica, és una afirmació que ho capgira tot!. I confirma aquesta paraula amb la resurrecció del seu amic. Dir “Jo sóc la vida” ho pot dir tothom, ressuscitar morts no!.

“Tots els qui viuen i creuen en mi, encara que morin, viuran. Ho creus això?”, li pregunta a Marta. Millor dit: ens pregunta avui a tots nosaltres!. I podem donar una resposta afirmativa des de la fe, només des de la fe!; perquè tots, encara, els qui som aquí, estem subjectes a la mort, i de moment no podem donar un pas més enllà per nosaltres mateixos.

Només podem dir com sant Pau: “Aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre el morts donarà la vida nova als vostres cors mortals”.

Homilia diumenge IV de Quaresma

Crist és la llum.

“Desvetlla’t, tu que dorms; ressuscita d’entre els morts i Crist t’il·luminarà”.

 Mn. A. Roquer

Lectura del primer llibre de Samuel (1 Sa 16,1.6-7.10-13a)

En aquells dies, el Senyor digué a Samuel: «Omple d’oli el corn i vés-te’n. T’envio a casa de Jesè, el betlehemita: entre els seus fills veig el qui jo vull per rei.» Quan arribà, va veure Eliab i pensà: «Segur que el Senyor ja té al davant el seu ungit.» Però el Senyor digué a Samuel: «No et fixis en el seu aspecte ni en l’alçada de la seva talla. L’he descartat. Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor.» Jesè va fer passar davant Samuel els set primers dels seus fills, però Samuel li digué: «D’aquests set, el Senyor no n’escull cap.» I Samuel afegí: «No queda cap més fill?» Jesè respongué: «Encara queda el més petit: és a pasturar el ramat.» Samuel li digué: «Aneu a bascar-lo. No ens posarem a taula que no sigui aquí.» Jesè el féu anar a buscar. Tenia el cabell roig i els ulls bonics; tot ell feia goig de veure. El Senyor digué a Samuel: «Ungeix-lo, que és ell.» Samuel va prendre el corn de l’oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d’aquell dia l’Esperit del Senyor s’apoderà de David.

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes (Ef 5,8-14)

Germans, en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum. Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat. Mireu bé quines coses són les que agraden al Senyor i no us feu solidaris de les obres infructuoses que ells cometen en la fosca; més aviat, denuncieu-les, perquè el que fan en secret ens avergonyiria fins de dir-ho. Però tot allò que la llum ha denunciat queda clarament visible, ja que les coses són clares i visibles quan són llum. Per això diuen: «Desvetlla’t, tu que dorms; ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà.»

Lectura de l’evangeli segons sant Joan (Jn 9,1-41)

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. [Els deixebles li preguntaren: «Rabí, ¿qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?» Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m’ha enviat. La nit s’acosta, quan ningú no pot treballar. Mentres sóc en el món sóc la llum del món.»
Dit això] escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l’estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Vés a rentar-te a la piscina de Siloè.» Aquest nom significa ‘enviat’. Ell hi anà, s’hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l’havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?» Uns responien: «Sí, que és ell.» Altres deien: «No és pas ell; és un que s’hi assembla.» Ell digué: «Sí, que el sóc.»
[Llavors li preguntaren: «Com se t’han obert, els ulls?» Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me’l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m’he rentat, hi he vist.» Li digueren: «On és?» Respongué: «No ho sé.»]
Dugueren als fariseus l’home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M’ha estès fang sobre els ulls, m’he rentat, i ara hi veig.» Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu.» Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?» I es dividiren entre ells. S’adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls, tu, què en dius, d’ell?» Ell contestà: «Que és un profeta.»
[Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?» Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat.» Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l’interroguessin a ell mateix.
Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dóna glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador.» Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig.» Ells insistiren: «Digues què t’ha fet per obrir-te els ulls.» Respongué: «Ja us ho he dit i no n’heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d’ell?» Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t’has fet seguidor d’ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d’aquest, ni sabem d’on és.» L’home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D’ençà que el món existeix, no s’ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res.»]
Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?» I el van excloure de la sinagoga.
Jesús va sentir dir que l’havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l’home?» Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?» Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el mateix que parla amb tu.» Li diu ell: «Hi crec, Senyor.» I l’adorà.
[Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs.» Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?» Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa.»]

Homilia:

Aquest evangeli és una mica més llarg que de costum, però si hem de seguir la norma que tenim de que la Quaresma és un temps apropiat per escoltar detingudament la Paraula de Déu, benvingut sigui l’Evangeli. Ni que sigui llarg és la Paraula de Déu.

En aquesta Quaresma d’enguany, la primera lectura va sempre pel seu cantó, i va fent un repàs dels moments cabdals de la història d’Israel: avui hem escoltat el rei David. En canvi la segona lectura i l’evangeli tenen una mateixa temàtica; avui sant Pau ens ha dit a tots nosaltres, els batejats: “Ara que sou fills de la llum visqueu com el què sou: fills de la llum”. I a l’evangeli, que acabem d’escoltar, la curació del cec de naixement. La llum. Per tant un tema central en el Baptisme que es realitzarà la nit de Pasqua, justament la nit de Pasqua. Antigament del Baptisme se’n deia la Il·luminació. I la Vetlla Pasqual és l’entrada solemne a la Pasqua i la iniciem amb l’encesa del ciri pasqual. Crist és la llum. El ciri pasqual és signe de Crist ressuscitat que ens il·lumina amb la seva llum, i ens dóna vida amb la seva vida, com ho veurem diumenge. Això és la Pasqua: el pas de la foscor a la llum, que es realitza en tot batejat. I després, amb la llum del ciri pasqual, encendrem les nostres candeles; i la nostra llum vindrà de la seva llum; com la nostra vida vindrà de la seva vida.

Però mentre uns, en Jesucrist, hi veuen la llum que porta nous horitzons o una plenitud de vida, per a altres resulta tot el contrari: és motiu que es trobin cecs, i esdevé una tenebra impenetrable. Podríem dir que els fariseus també hi creuen en Jesús, per això el volen eliminar; hi creuen en negatiu: els fa nosa. La temptació és sempre la mateixa: o Déu o jo!.

Aquest evangeli ens fa veure el drama de la lluita entre la llum i les tenebres que es viu en el cor de tota persona. La narració del miracle de la il·luminació del cec de naixement és d’una sobrietat sorprenent. No hi sobra ni hi falta res, tot està al seu lloc!. I la pregunta que centra el diàleg és la mateixa que es fa a tots aquells que vol rebre el Baptisme: “Hi creus en Jesucrist?, creus en el Fill de l’home?”.

Si el Baptisme és una nova vida, si de l’aigua del Baptisme, com dèiem diumenge passat, en neix una nova humanitat, és ben alliçonadora, i no és un simple detall, la manera com Jesús guareix el cec de naixement: per donar la vista al cec, ho hem sentit, Jesús fa un gest ben original (és a dir, va a l’origen de tot!). A la creació de l’home, tal com llegim al Gènesi... Això és el què fa Jesús. Jesús, hem escoltat a l’evangeli, escopí a terra, va fer una mica de fang i el posar als ulls del cec. Això ens recorda la imatge del Déu creador que al començament del món amb fang crea l’home. Jesús fa una nova creació!. I per acabar-ho d’arrodonir, li diu que es renti a la piscina de Siloè: l’aigua, el Baptisme, la il·luminació.

Aquest sagrament que varem rebre en la nostra infantesa convé que el revisquem ara, que som adults; i que, com el cec de naixement, proclamem la nostra fe en aquell: “Hi crec, Senyor”.

El camí quaresmal ens ha de portar fins a la nit, que no és nit, és nit lluminosa, de la Pasqua. Ens ho ha dit avui l’apòstol Pau: “Desvetlla’t, tu que dorms; ressuscita d’entre els morts i Crist t’il·luminarà”.